viernes, 30 de septiembre de 2016

“AIRE D'UNA MALALTIA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

AIRE D'UNA MALALTIA

El llit i l'esfera clouen
rostres i muntanyes, fins
la por tancada, confins
de ciri i fred que no es mouen,
suspesos en blanc, en blau
i signes de capçalera,
ancla d'aguarda i espera
sòlida en l'hora que cau,
bruixa magnífica, mare
que pot dur-te a port, encara.

Barcelona, desembre 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


AIRE DE UNA ENFERMEDAD

La cama y la esfera encierran
rostros y montañas, hasta
miedo clausurado, límites
de cirio y de frío inmóviles,
pendidos en blanco, azul
y signos de cabecera,
ancla de aguarda y espera
sólida en la hora que cae,
bruja magnífica, madre
que aún puede llevarte a puerto.

Barcelona, diciembre 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 29 de septiembre de 2016

“NU” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

NU

Una immòbil bellesa alaba
l'àgil fatiga resplendent
de l'assalt d'un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d'una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons del pensament.

Madrid, març 1936.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


DESNUDO

Una inmóvil belleza alaba
la ágil fatiga resplandeciente
del asalto de un profuso argente
que, sólo presagio, ya acaba,
cuando un poder avaro, espejo
de una luz pasada, futura
y presente, cincelada, detiene
alas de prodigio y estrago
y libera la carne temblorosa
de las prisiones del pensamiento.

Madrid, marzo 1936.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 28 de septiembre de 2016

ORACIÓ PER QUAN LES DONZELLES TENEN MAL DE CAP” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

ORACIÓ PER QUAN LES DONZELLES
TENEN MAL DE CAP

En nom de santa Maria
vine'm aquí, filleta mia.

Que s'apagui la cuca de llum
i que s'aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
…....aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar tota sola l'arada.
Que s'aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l'argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
…....fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d'aquí
i tots els mals esperits,
…....coloma blava.

En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Barcelona, abril 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


ORACIÓN PARA CUANDO LAS DONCELLAS
TIENEN DOLOR DE CABEZA

En nombre de Santa Maria
vente aquí, hijita mia.

Que se apague la luciérnaga
y pare el humo humo humo.
Que la mielera encelada
…....pare el vuelo voladizo
y que el buey con su mira mirada
haga labrar solo el arado.
Que se paren las aguas del río
y no se menee el azogue.
Diablón, detén tu baile
y las cuatro patas de tu caballo.
No des más con el martillito,
…....carpinterito.

Los Apóstoles están conmigo,
paloma blanca.
Que huya la jaqueca de aquí
y todos los malos espíritus,
…....paloma azul.

En nombre de Santa Maria,
toda la noche y todo el día,
¡viva la Virgen Maria!

Barcelona, abril 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 27 de septiembre de 2016

“INDECISA, RARA, NOVA...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

INDECISA, RARA, NOVA...

Tant de rêves en l'air.

ELUARD

Indecisa, rara, nova,
ara comença la rosa.

-Dama lleugera, ofrenada
….....sou al rei.

Entre focs i violins
….....d'artifici,
les llums, triomfals i fortes.

-Com sabré que la promesa
és aquesta dama tímida?

Contra el matí que la volta
no troba l'aire, no gosa,
….....la rosa.

Madrid, gener 1936.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


INDECISA, RARA, NUEVA...

Tant de rêves en l'air.
ELUARD

Indecisa, rara, nueva,
ahora comienza la rosa.

-Dama ligera, ofrecida
….....sois al rey.

Entre fuegos y violines
….....de artificio,
luces, triunfales y fuertes.

-¿Cómo sabré que la novia
es esta tímida dama?

Contra la luz que la envuelve
no encuentra el aire, no osa,
….....la rosa.

Madrid, enero 1936.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 26 de septiembre de 2016

“PONT DEL VESPRE” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

PONT DEL VESPRE

Les feux ruges des ponts...
APOLLINAIRE

La nit és alta i s'abraça
amb mi -tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
….ens encalcen.

Les cases cremades,  negres,
i, abans dels bordells, amb bruses
de vent de juny, aventura:
….Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades
….balla
amb una mossa d'estampa.

Madrid, gener 1936.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


PUENTE DEL CREPÚSCULO

Les feux ruges des ponts...

APOLLINAIRE

La noche es alta y se abraza
a mí -solos por las calles.
Las farolas de las plazas
….nos acosan.

Las casas quemadas, negras,
y, frente al burdel, con blusas
de aire de junio, aventura:
….Clara y Bárbara.

En los portales, bandidos
que me temen y no salen.

El sol sobre los tejados
….baila
con una moza de estampa.

Madrid, enero 1936.


Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 25 de septiembre de 2016

“DANSA DE LA MORT” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

DANSA DE LA MORT

Ma lievemente al fondo.
Inf., 31.

Esclaves del jorn passaven
sobre les estàtues blanques.

Cambres de l'oest, amors,
drames i vaixells.

-Jove estranger, la penyora
….....de la faula.

-Només em serà turment
el record de les fulles.
Servent que portes l'espasa:
no et sabia tan lleuger!

Barcelona, abril 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


DANZA DE LA MUERTE

Ma lievemente al fondo.
DANTE, Inf., 31.

Esclavas del día pasaban
sobre las estatuas blancas.

Estancias del oeste, amores,
dramas y bajeles.

-Joven foráneo, la prenda
….....de la fábula.

-Sólo me atormentará
el recuerdo de las hojas.
Siervo que llevas la espada:
¡no te creí tan ligero!

Barcelona, abril 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 24 de septiembre de 2016

“L'AMANT ENGANYAT” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

L'AMANT ENGANYAT

This is the key of the kingdom.

(Cansó anglesa.)

Des del balcó de la torre,
cantonades amb banderes.

-Minyones, és mitja nit
i la cambra és buida.

-Vés-te'n, que ja surt el sol
i veu l'aguait de les mans.

-Adéu, llençols, pomerars,
alfabregueres!

Claus mentideres anaven
al llac, als aires brunzents.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


El AMANTE ENGAÑADO

This is the key of the kingdom.
(Canción inglesa.)

Desde el balcón de la torre,
las esquinas con banderas.

-Muchachas, es medianoche
y la estancia está vacía.

-Vete, que ya sale el sol,
y ve el acechar de manos.

-¡Adiós, sábanas, pomares,
albahacas!

Llaves mentirosas iban
al lago, al aire zumbante.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 23 de septiembre de 2016

“FESTA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

FESTA

Remando vdo remadores.
GIL VICENTE

La pastora crida:
- Barques d'alegria!

Als horts, als jardins,
a les branques de les palmes,
a la cursa dels rius,
barques d'alegria!

Núvols i trombes davallen.
Els àngels hi ballaran.

Sobre la rosa més alta,
barques d'alegria.

Barcelona, maig 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


FIESTA

Remando vdo remadores.
GIL VICENTE

La pastora llama:
- ¡Barcas de alegría!

En huertos, jardines,
ramas de las palmas,
curso de los ríos,
¡barcas de alegría!

Nubes y trombas descienden.
Los ángeles bailarán.

Sobre la rosa más alta,
barcas de alegría.

Barcelona, mayo 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 22 de septiembre de 2016

“NOÇA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

NOÇA

A Eduard Valentí

Petits tambors toquen, toquen
…..damunt la pell de l'ase.
Entre les taules polides,
…..cortesies de la ronda.

Deu ciris cremen davant
…..Nostra Dona de la Grada.
Conjura l'alcova l'aire
…..feixuc de les abraçades.

El rellotge parla, viva
màquina de mort, fantasma.

-Aixecaràs la cortina,
la duràs a l'altra cambra,
i et treurà sang per la boca
a la primera besada.

El nuvi cau desmaiat,
més blanc que la porcellana.

Barcelona, agost 1937.

Bartomeu Rosselló-Porcel (Imitació del foc, 1938)


CASAMIENTO

A Eduard Valentí

Pequeños tambores tocan
…..sobre la piel del asno.
Entre las mesas pulidas,
…..cortesías del encaje.

Diez cirios queman delante
…..de la Virgen de la Grada.
Conjura la alcoba el aire
…..pesado de los abrazos.

Viva máquina de muerte,
el reloj habla, fantasma.

-Levantarás la cortina,
la llevarás a otra estancia,
y sangrará por su boca
cuando la hayas besado.

Desmayado cae el novio,
más blanco que porcelana.

Barcelona, agosto 1937.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 21 de septiembre de 2016

“HISTÒRIA DEL SOLDAT” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

HISTÒRIA DEL SOLDAT

A Ramon Nadal, artiller.

Això era y no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal...
Febres de maig
duren tot l'any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai,  Amor, jo no partiria!
Tàtara, tarara, ri,
amor, he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai els marits!

Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances!

Per l'Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Mallorca, 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


HISTORIA DEL SOLDADO

A Ramon Nadal, artillero.

Esto era y no era
cuando nacía la Primavera.
Ay-don, ay-don,
trompeta de Borbón.

La tarde del sábado
me enamoro en la plaza.
La noche del domingo,
en la esquina.
El lunes, en la feria.
El martes, en el hostal...
¡Fiebres de mayo
duran todo el año!

Cuando tocan a montar,
domingo por la mañana,
todas quieren ir conmigo.
Ay,  Amor, yo no me iría!
Tátara, tarara, ri,
amor, me tengo que ir.

Hoy ya no es hoy.
Ayer no era ayer...
La grupa de mi caballo
sólo observaréis de mí,
¡ay, los maridos!

Caminos de Igualada,
caminos de Fraga,
¡las esperanzas!

Por la Ascensión,
cortinas en el balcón.
Ay-don, ay-don,
trompeta de Borbón.

Mallorca, 1935.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 20 de septiembre de 2016

“CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Mallorca, 1935

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)


CANCIÓN DESPUÉS DE LA LLUVIA

Juega el viento con el molino
y con la rosa caída.
Mañana mañanita,
no bailes con la calina.
Escarabajo bum bum,
las alas te frisan.
Las flores del peral
ríen y ríen.
Un poco de cielo azul,
un poco poquito.
La nube empuja la nube
y resbala que resbala.
¿Quién sube la montaña?
El caracol cornudo.
El sol se enciende y apaga,
gamón, romero y aulaga.
El sol se apaga y enciende,
tomillo, espino cerval.
El sol está aquí,
entre el molino y la rosa.
Mañana mañanita,
las brujas se peinan.
El sol está aquí.
¡Ay! ¡Se come la calina!

Mallorca, 1935

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 19 de septiembre de 2016

“LEDA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

LEDA

L’aigua rissa un aire fi
--estrofa de blaus, carícia--
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.

Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.
Ona i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
Vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.

Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia
La procacitat maligna.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


LEDA

El agua riza aire fino
-estrofa de azul, caricia-
y acusa sedas recientes,
prisión de lunas fingidas.

Sobre el cristal, una umbría
divina queja lasciva.
Ola y plumas en azote.
Nervio de rosas. Enigma.

Mármol del instante arde
junto a la fuga imprevista.
Pompa, silencio, fatiga.

Curva de blancos y espinas.
El escenario malicia
la procacidad maligna.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 18 de septiembre de 2016

“GELÓS DE LES PARAULES...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

GELÓS DE LES PARAULES...

Gelós de les paraules i els afanys
—caprici en cigne de blancs tremolosos—
vull lliurar l'agonia dels nous planys
—record pàl·lid de llums i cristalls fosos.

Amb ferides cruels de tots els danys,
obscur, afamegat dels enyorosos
reflexos dels ahirs en els enguanys,
penso en tresors brillants i neguitosos.

I després, al matí de la nit sens conhort,
quan el front torna ple de tristes veritats,
quin deixondir-se de frisances decebudes,

quin inútil cercar de consols i d'ajudes,
plor inepte i terrible entre les soledats,
sabent en la penombra la vostra faç de mort!

Bartomeu Rosselló-Porcel (Quadern de sonets, 1934)


CELOSO DE PALABRAS...

Celoso de palabras y de afanes
—capricho en cisne de albos temblorosos—
quiero dar la agonía de los llantos
—eco de luces y vidrios fundidos.

Con crueles heridas por los daños,
oscuro, hambriento de los soledosos
reflejos del ayer en el hogaño,
pienso en tesoros brillantes y anhelosos.

Después, en la mañana de la noche sin tregua,
vuelta la frente llena de tristes realidades,
¡qué despabilar de impaciencias chasqueadas,

qué inútil búsqueda de consuelos y de ayudas,
llanto inepto y terrible entre las soledades,
sabiendo en la penumbra vuestra faz de muerto!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 17 de septiembre de 2016

“BOIRA DEL DUBTE...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

BOIRA DEL DUBTE...

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrin-se, raig de mots, les boques mudes
—les flors més amagades són descloses—,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


NIEBLA DE DUDA...

Niebla de duda, llama en extinguido
lar de cenizas y recuerdos frustrados,
bruma de brumas, bruma de una noche
hecha de sombras de besos y lágrimas.

Que se defina aquel confín dormido,
roca de incertidumbre, en los extensos
grises del horizonte, desazón
ante la casa de ojos encendidos.

Ábranse, rayos de hablas, bocas mudas
—las flores más remotas han brotado—,
llevando los tormentos y cadenas,

delicadezas de cristal partidas,
sorpresa de la sierpe entre las rosas,
esmeralda en el barro, agua entre arenas.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 16 de septiembre de 2016

“SORPRESA ASSERENADA...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

SORPRESA  ASSERENADA...

Sorpresa asserenada i tèbia en el camí
de les hores passades, esguard en llunyanies,
oh via de penombres i pas de pelegrí
il·luminat d’ensomnis i foll de melodies!

Esvaïment de l’ànima en un parany de lli,
suavitat de mots velles companyies,
llana dolça del jeure que no té deixondir,
embriac en catifa blana de melangies.

Marbre fals, enyorós del cop i la ferida,
adelerat de sons i de records finits,
captiu de fils i veus i crepuscles daurats,

en llàgrimes ardents de la mort i la vida,
en sorpresa serena dels records i els oblits,
trucant a cels que sempre li romandran tancats.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


SORPRESA SOSEGADA...

Sorpresa sosegada y tibia en el camino
de las horas pasadas, la vista en lejanías,
¡oh vía de penumbras, paso de peregrino
henchido de ilusiones, loco de melodías!

Desbarate del alma en celada de lino,
suavidad de palabras y antiguas compañías,
dulce yacer de lana del que no despabilo
ebrio en alfombra blanda de hondas melancolías.

Falso mármol, nostálgico del golpe y de la herida,
anheloso de sueños y recuerdos vividos,
preso de hilos y voces, crepúsculos dorados,

en lágrimas ardientes de la muerte y la vida,
en sorpresa serena de recuerdos y olvidos,
invocando a unos cielos para siempre cerrados.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 15 de septiembre de 2016

“LLUNY DEL RECORD OPRIMIES...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

LLUNY DEL RECORD OPRIMIES...

Lluny del record oprimies
la paraula dolça i clara.
Una muralla brillant
cenyeix les illes del somni.

Mira només devant teu
quina faula de silencis,
quantes campanes de lluny
i quants murs de sol de tarda!

Agonia de camins,
ombra esparsa de delícia.
Ardidesa de l'esguard
sobre un mar poruc d'onades.
Primer terme de jardins,
suau conjura florida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


LEJOS DEL RECUERDO AHOGABAS...

Lejos del recuerdo ahogabas
la palabra dulce y clara. 
Una muralla brillante
ciñe las islas del sueño.

Mira sólo frente a ti
¡qué fábula de silencios,
cuántas campanas de lejos
y muros de sol de tarde!

Agonía de caminos,
sombra suelta de delicia.
Audacia de la mirada
sobre un mar miedoso de olas.
Primer plano de jardines,
suave conjura florida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 14 de septiembre de 2016

“SONET MARÍ” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

SONET MARÍ

A Salvador Espriu.

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses dels confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

Malta-Alexandria, juny 1933.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)



SONETO MARINO

A Salvador Espriu.

Sacio de blanco en luz, hombro muy azulado,
el mar anuda nieblas dudosas de confines
lejanos con incógnito suave que no acaba,
impreciso, inexacto de otro de más adentro.

El viento ha desatado la gracia de una traba
sobre endeble gigante, y brillo de delfines
tiembla explosión de espadas y platas sobre esclavo
tejado y hace límite de infinitos caminos.

¿Quién hablará de agraz ante soles vibrantes
y de llanto seguro ante joyas desnudas
y de negro ante blanco y azur brillantes?

¿Quién mantendrá la bronca y la lucha constantes
en convite de calma y de dulce pereza,
de batir de alas de ángel y de encanto en los cantos?

Malta-Alejandría, junio 1933.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 13 de septiembre de 2016

“INICI DE CAMPANA...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

INICI DE CAMPANA...

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


INICIO DE CAMPANA...

Inicio de campana
efímero entre árboles
-puerta allá- de la tarde.
Polvo de trigo apaga
oro trémulo en cimas
blancuzcas de llanura.
Dobla y perdura el ámbito
adioses de nostalgias
de hoy mismo. Desvarío
de vías solitarias.
Arcilla y cal. Ventanas
de la casa cerrada,
cuando vuelvo, al crepúsculo,
alguna vez girándome.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 12 de septiembre de 2016

“BROLLADOR” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

BROLLADOR

L'àngel desinfla les galtes
i encén les flames de l'aigua,
entre ficcions d'incendi
i polèmica de nacres.

Quin cristall trenca les llàgrimes?
Quina espasa entre les albes?
Fina estructura de l'èxtasi.
Calitja de porcellana.

Perla viva, branca clara,
entre les ombres més càndides,
catedral de clarianes.

Entre perles de cascada
i diamants implacables,
l'agonia de les aures.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


SURTIDOR

El ángel deshincha los carrillos
y enciende las llamas del agua,
entre ficciones de incendio
y polémica de nácares.

¿Qué cristal rompe las lágrimas?
¿Qué espada entre los albores?
Fina estructura de éxtasis.
Calima de porcelana.

Perla viva, rama clara,
entre las sombras más cándidas,
catedral de calvijares.

Entre perlas de cascada
y diamantes implacables,
la agonía de las auras.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 11 de septiembre de 2016

“SONET FÀCIL A UN AMIC DE BELLA CONVERSA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

SONET FÀCIL A UN AMIC
DE BELLA CONVERSA

Oh! que metafísicament
descabdella i explicava,
deslligant la paraula esclava,
nuesa entre goig i turment!

Cada mot fugis en el vent
de l'absència en què es deturava:
subtil de seny i excés, semblava
fingir la tornada amatent.

En el delit del pensament
hi havia una aigua que brillava
amb un dringar fúlgid d'argent.

Trofeu del goig i del turment
del mot que, quan es desfullava,
queia metafísicament.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934:)


SONETO FÁCIL A UN AMIGO
DE BELLA CONVERSACIÓN

¡Oh! ¡qué metafísicamente
desovillaba y explicaba,
desatando la palabra esclava,
desnudez entre gozo y tormento!

Cada palabra huyera en el viento
de la ausencia en que se paraba:
sutil de cordura y exceso, aparentaba
fingir el retorno atento.

En el deleite del pensamiento
había una agua que brillaba
con un sonar fúlgido de argento.

Trofeo del gozo y del tormento
de la palabra que, cuando se deshojaba,
caía metafísicamente.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 10 de septiembre de 2016

“OCELL EN CORBA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

OCELL EN CORBA

Tria de la corba blana
entre aires de plenitud
quan l’ull sospita i demana
ratlles de volteig eixut,

ploma viva i ombra, plana
entre llums de joventut,
l’ocell remot, en ufana
corba davant l’ull retut.

Estilitzar-se afuat,
cenyit, vast de ploma i ala,
llança de l’ull astorat,

corbes en eternitat
tancades -passa i exhala
cercles brunzents del combat.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


PÁJARO EN CURVA

Elige la curva blanda
entre aires de plenitud
si el ojo teme y demanda
rayas de volteo enjuto,

pluma viva y sombra, plana
en luces de juventud,
ave remota, en ufana
curva ante el ojo rendido.

Estilizarse aguijado,
ceñido, vasto de ala,
lanza del ojo azorado,

curvas en eternidad
cerradas -pasa y exhala
zumbantes cercos de lid.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 9 de septiembre de 2016

“ESPATLLA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada;

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934)


HOMBRO

Conflicto entre el negro y el blanco
y el loco espejo que los extenúa.
Bajo la cabellera desnuda
expiraba la nieve del flanco.

¿Qué seda hay, qué azur
que vibre tacto más perverso?
¿Qué palabra es la más impura
para aprisionarla en el verso?

En el escenario decadente,
el éxtasis estéril de la espalda
era exilio de la mirada;

y la palabra condenada
mentía delicadamente
una serena sutileza.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 8 de septiembre de 2016

“PLUJA EN EL JARDÍ DE L'ATENEU” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

PLUJA EN EL JARDÍ DE L'ATENEU

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses del herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita...
..............................I, damunt tot,
vellut y negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


LLUVIA EN EL JARDÍN DEL ATENEO

Breves rojeces sutiles en rayo.
Pequeños círculos de verde y blanco.
Graciosas curvas del herbaje,
agazapadas en el cuadrado.

Una piedra, en medio, pone platas
y plomos en combate...
..............................Y, sobre todo,
terciopelo y negro de palmeras
nunca agitadas por ningún viento.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 7 de septiembre de 2016

¿Qué haces al pie de la tribuna, con el brazo alzado? Poemas de Narcís Comadira

He publicado un libro con mis traducciones de Narcís Comadira:

¿Que haces al pie de la tribuna, con el brazo alzado? Poemas de Narcís Comadira

Podéis bajároslo gratuitamente de:

http://www.bubok.es/libros/248259/Que-haces-al-pie-de-la-tribuna-con-el-brazo-alzado-Poemas-de-Narcis-Comadira

Txema Martínez Inglés: Sentido

He publicado la traducción al castellano de Sentit de Txema Martínez Inglés:

Txema Martínez Inglés: Sentido

Podéis bajároslo gratuitamente de:

 http://www.bubok.es/libros/248258/Txema-Martinez-Ingles-Sentido


Jaume Subirana: Final de fiesta

He publicado mi traducción al castellano del libro Final de Festa de Jaume Subirana:

Jaume Subirana: Final de fiesta

Podéis bajároslo gratuitamente de:

http://www.bubok.es/libros/248251/Jaume-Subirana-Final-de-fiesta

Amor en la Safor. Poemas de Eduard Sanahuja

He publicado un libro com mis traducciones al castellano de Eduard Sanahuja:

Amor en la Safor. Poemas de Eduard Sanahujja

Podéis bajároslo gratuitamente de:

http://www.bubok.es/libros/248250/Amor-en-la-Safor-Poemas-de-Eduard-Sanahuja

Los muertos. Poemas de Francesc Parcerisas

He publicado un libro con mis traducciones al castellano de poemas de Frances Parcerisas:

Los muertos. Poemas de Francesc Parcerisas

Podéis bajároslo gratuitamente de:

http://www.bubok.es/libros/248249/Los-muertos-Poemas-de-Francesc-Parcerisas

Miquel Martí i Pol: Amada Marta

He publicado un libro con mi traducción al castellano de la obra de Miquel Martí i Pol:

Estimada Marta

Podéis bajároslo gratuitamente de:

http://www.bubok.es/libros/248248/Miquel-Marti-i-Pol-Amada-Marta

“LES FOSCORS, VIOLENTAMENT, S'IL.LUMINAREN...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

LES FOSCORS, VIOLENTAMENT, S'IL.LUMINAREN...

A Ignasi Agustí, quan va publicar El veler.

Les foscors, violentament, s'il.luminaren,
i uns àngels arrengleraren la multitud.
Els miralls simulaven aigua reposadísima.
Déu declarà que l'escenari era magnífic.

Aleshores, amb tota la teatralitat del moment,
entre les grans corrues en silenci perfecte,
aparegué  el poeta amb una rosa a la mà,
recollint tots els somriures.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933:)


LAS SOMBRAS, VIOLENTAMENTE, SE ILUMINARON...

A Ignasi Agustí, cuando publicó El velero.

Las sombras, violentamente, se iluminaron,
y unos ángeles alinearon a la multitud.
Los espejos simulaban agua reposadísima.
Dios declaró que el escenario era magnífico.

Entonces, con toda la teatralidad del momento,
entre las grandes hileras en silencio perfecto,
apareció  el poeta con una rosa en a la mano,
recogiendo todas las sonrisas.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 6 de septiembre de 2016

“OMBRES, DETUREU EL PAS...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

OMBRES, DETUREU EL PAS...

Ombres, detureu el pas
davant la vella rondalla.

El paisatge era senzill
de ductilitats extremes.
Jo era el pelegrí sorprès
repetint-se les excuses.
L’horitzó era fatigat
d’unes veus massa llunyanes.
Un primer terme de llums
feia plorar el capvespre.
Indicis de veritat.
Sageta en tots els presagis.

Entre udols de sang i pols,
esdevingué l’aventura.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


SOMBRAS, DETENED EL PASO...

Sombras, detened el paso
ante la vieja rondalla.

El paisaje era sencillo
de ductilidad extrema.
Peregrino sorprendido
repetía las excusas.
El horizonte era laso
de unas voces muy lejanas.
Un primer plano de luces
hacía llorar la tarde.
Indicios de la verdad.
Flecha en todos los presagios.

Entre aúllos de sangre y polvo,
aconteció la aventura.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 5 de septiembre de 2016

“DOMINI DEL MOMENT” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

DOMINI DEL MOMENT

Domini del moment.
Superació d’angoixes.
Seny de minuts. Traspàs
de claredats subtils.

Plena vibració.
Seguretat del veure.
Gosadia d’instant.
Ceptre de decisions.

Presència en ritme. Cos
de paraules precises.
Lluminària en flagell
damunt ombres passades.

Horitzontal de vents
en la carrera immensa.

Fletxes –camí del cel-
fan exèrcit de puntes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


VI. DOMINIO DEL MOMENTO

Dominio del momento.
Superación de angustias.
Cordura de horas. Cruce
de tenues claridades.

Completa vibración.
Seguridad de ver.
Osadía de instante.
Cetro de decisiones.

Presencia en ritmo. Cuerpo
de palabras precisas.
Luminaria en flagelo
sobre pasadas sombras.

Horizontal de vientos
en la carrera inmensa.

Flechas –que van al cielo-,
ejército de puntas.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 4 de septiembre de 2016

“QUAN ARRIBARÀ AQUELL MOMENT...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

QUAN ARRIBARÀ AQUELL MOMENT...

A Carles Riba

Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides dels passats.

El peu, en tots els nous camins,
i el rostre, en cant a la ventada;
els colors més purs i divins
s'ofrenaran a la mirada..

Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sian's company
de les jornades insegures.

Bartomeu Roselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


¿CUÁNDO LLEGARÁ AQUEL MOMENTO...?

A Carles Riba


¿Cuándo llegará aquel momento
de todas las seguridades?
La boca sabrá que no dice
viejas mentiras de los muertos.

El pie, en todo nuevo camino,
y el rostro, en canto al vendaval;
los colores, puros, divinos
se ofrecerán a la mirada.

Hora de envidias y de llanto,
ojeada en las sombras oscuras.
Nos acompañe, el que ha llegado,
en las jornadas inseguras.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 3 de septiembre de 2016

“ERA UN GRAN EMMIRALLAMENT...” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

ERA UN GRAN EMMIRALLAMENT...

E los malalts creixen de llur dolor.
AUSIÀS MARCH

Era un gran emmirallament
de suavitats agudes.
Allà on es sospitava la potència
era tot desmai, ritme.

Constant error en cendres sense foc,
i llums - ...carrers boirosos...-.
Els peus, plens d'aigua.
El caminar, desig
d'un lluminós obscur.

El bàlsam resplendent en voluptats
i la grisor de l'hora.
La blancor de malalt i el caminar
d'aquelles ombres trèmules.
L'alba floreix!
…....................L'alba floreix!
…............................................Oh llum!

Planura de distàncies!
Imatges, no passeu. Veniu a mi.
…................................................Besau-me.
La fam i la misèria no són res,
i el buit és realitat.
Ja vos he escoltat prou!
….................................Fugiu!
….............................................Fugiu!

Aquesta és la clau vostra.
Ja sé que comprareu el que jo vull:
mirall de la mirada.
Ja sé que no el tindré.
….................................(Per la finestra
entrava la foscor de les campanes).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


ERA UN GRAN DESLUMBRAMIENTO...

E los malalts creixen de llur dolor.
AUSIÀS MARCH

Era un gran deslumbramiento
de agudas suavidades.
Donde se sospechaba la potencia
era todo desmayo, ritmo.

Constante error en cenizas sin fuego,
luces - ...calles brumosas...-.
Los pies, llenos de agua.
El caminar, deseo
de un luminoso oscuro.

El bálsamo radiante en voluptuosidades
y lo gris de la hora.
La blancura de enfermo y el andar
de aquellas sombras trémulas.
¡Florece el alba!
…............  .........¡Florece el alba!
…..................................................¡Oh luz!

¡Llanura de distancias!
Efigies, no paséis. Venid a mí.
…..............................................Besadme.
El hambre y la miseria no son nada,
y el vacío es verdad.
Ya os he oído bastante!
…................................. ¡Huid!
…............................................. ¡Huid!

Este es vuestro secreto.
Ya sé que compraréis lo que yo quiero:
cristal de la mirada.
Sé que no lo tendré.
….............................(Por la ventana
entraba oscuridad de las campanas).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 2 de septiembre de 2016

“SONET” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella sóc que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


SONETO

Cuando ella duerme el goce somnoliento
del vibrante jardín de flor y noche,
cruzando la ventana soy el viento,
y como un alentar florido es todo.

Cuando ella duerme y sin discernimiento
cae en lo más profundo del olvido,
la abeja soy que clava al rojo vivo
aguja -furia y fuego- entre sus pechos.

La que era estampa, encanto y galanura
y movimiento ambiguo, es llanto y grito.
Y yo, causa del luto, de dulzuras

hago lasas delicias de pecado,
y Amor, que ve, sin ojos, el combate,
se duerme con un gesto embelesado.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 1 de septiembre de 2016

“CURSA” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)

CURSA

Una imatge del llop i la muntanya
i el vent que corre i xiula ràpid: serp.
I un riure groc entre dos núvols blancs
que juguen a encalçar-se dins el cel,

El caminoi estret vora l'abisme
i l'estridència eterna dels lladrucs
darrera el llop, visió multiplicada
de cames, coet negre, rastre, punt.

La lluna calba i neta veu les ires
dels cans perduts entre ombres, i la nit
-deessa de la cursa- amaga, dolça,
febroses tremolors de perseguit.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Nou poemes, 1933)


CARRERA

Una imagen del lobo y la montaña
y aire que corre y silba rápido: sierpe.
Y una risa amarilla entre dos nubes blancas
que juegan a alcanzarse por el cielo.

Estrecha senda al lado del abismo
y la estridencia eterna de ladridos
tras el lobo, visión multiplicada
de piernas, cohete negro, rastro, punto.

La luna calva y limpia ve las iras
de los canes perdidos en sombras, y la noche
-diosa de la carrera- esconde, dulce,
la agitación febril del perseguido.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Versión de Pedro Casas Serra)