jueves, 31 de diciembre de 2020

XIFRA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

XIFRA

Amor, portaves al món
set mil set-cents seixanta-cinc
dies, en cloure’s la nit
que em vas cridar del teu racó,
veu que s’havia compadit
i em rebies, cos bondadós.
Quin joc perdut, quin rodar
fins a trencar un brancam fosc.
Set mil set-cents seixanta-cinc
dies, abans no vaig trobar
on te m’havies arraulit,
amor, per créixer lluny de mi. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


CIFRA

Amor, llevabas en el mundo
siete mil setecientos sesenta y cinco
días, al terminarse la noche
en que me llamaste desde tu rincón,
voz que se había compadecido
y me recibías, cuerpo bondadoso.
Qué juego perdido, qué rodar
hasta romper un oscuro ramaje.
Siete mil setecientos sesenta y cinco
días, antes que encontrara
dónde te me habías acurrucado,
amor, para crecer lejos de mí. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

miércoles, 30 de diciembre de 2020

ÚTER de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s'han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d'aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m'estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ÚTERO

Hace ya unas cuántas horas que está aquí.
Partes de su cuerpo, no las más íntimas
pero partes de su cuerpo, se han esparcido
y repartido por los cuatro o veinte lados
de esta habitación. Y ahora vivo
encerrado dentro de la cosa que amo.
Un movimiento que hago, y que me estira
fuera de mi rincón, toca una media
o un zapato o un jersey o una falda:
los linderos de la tierra que es mía.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 29 de diciembre de 2020

TAMBÉ de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

TAMBÉ

“- but, you know, every woman
is a mother, and thinks
every father is her child”
. Ho diu
ella que ho sap. El món, la incalculable
cinta mètrica, l’ordre
històric (entre tantes
altres, la ratlla mínima
que ets tu), s’enrotlla de cop
dins seu. Mundus
in nuce
. Una dona com una altra,
i és també l’única Gran Mare.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TAMBIÉN

- but, you know, every woman
is a mother, and thinks
every father is her child”
. Lo dice
ella que lo sabe. El mundo, la inacabable
cinta métrica, el orden
histórico (entre tantas
otras, la mínima línea
que eres tú), se enrolla de golpe
en su interior. Mundus
in nuce
. Una mujer como otra,
y también es la única Gran Madre.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 28 de diciembre de 2020

SOLSTICI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SOLSTICI

Mitjanit del solstici. Com la neu
(no ens ha caigut enguany), damunt la pedra
que encaua el jaç del nostre milió,
s’afeixuga el silenci violent
dels cels que van girant-se vers nosaltres
com una cara, i amb lenta clemència
que el neguit nostre no sabrà torbar,
comença a obrir-se l’ull que ens forma, l’ull
de la llum nova.
………………..Déus de la promesa,
aquest estiu me’l crec, que em feu vinent.
Ara tinc lluny la cara on reposo
la meva millor fe, i vull recordar-me
de vosaltres. M’avinc a suplicar-vos,
per ara i tot moment en què, com ara,
la dolça cara em sigui lluny, que es giri
i em torni, com un fruit al meu abast.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


SOLSTICIO

Medianoche del solsticio. Como la nieve
(no nos ha caído este año), sobre la piedra
que encova el lecho de nuestro millón,
se agobia el violento silencio
de los cielos que van volviéndose hacia nosotros
como una cara, y con lenta clemencia
que nuestra desazón no sabrá turbar,
empieza a abrirse el ojo que nos forma, el ojo
de la luz nueva.
………………..Dioses de la promesa,
me creo este verano, que me hacéis llegado.
Lejos tengo ahora la cara donde reposo
mi mejor fe, y quiero acordarme
de vosotros. Me avengo a suplicaros,
por ahora y en todo momento en que, como ahora,
la dulce cara se encuentre lejos de mí, que se gire
y vuelva a mí, como fruto a mi alcance.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro  Casas Serra)

domingo, 27 de diciembre de 2020

SIGNE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SIGNE

Quin pinzell d’orient
obeïu, que us dibuixa
un signe de carícia?
Ratlles d’un cos i un altre
no es destrien. Deixeu
que us avingui l’abraç
esbalaït. La mà
se’t vincla lluny. Un peu
et prem la cara.
……………….Veus
que ella no el llegirà
com tu, l’ideograma
de l’instant, el traç d’esma
que us estreny aquest nus?
Ella calca un fantasma.
Tu compliques records.
Riu d’haver-ho gosat.
Rius que vulgui, flexible,
resseguir-los amb tu.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


SIGNO

¿Qué pincel de oriente
obedecéis, que os dibuja
un signo de caricia?
Líneas de un cuerpo y otro
no se separan. Dejad
que os llegue el abrazo
atónito. La mano
se te dobla lejos. Un pie
te presiona la cara.
……………….¿No ves
que ella no lo leerá
como tú, el ideograma
del instante, el trazo de rutina
que os estrecha este nudo?
Ella calca un fantasma.
Tú complicas recuerdos.
Ríe de haberlo osado.
Ríes de que quiera, flexible,
reseguirlos contigo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 26 de diciembre de 2020

SABERS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SABERS

Pujo l’escala del metro
de pressa, que se m’ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.
….Em sobta i m’atura la vora
del buit, a l’esglaó darrer.
Marco el pla de cames que passen,
amb els ulls, com amb un nivell.
….Cames que caminen pel vespre
com per un vague despoblat.
Què en saben, les còmplices càndides,
del gran joc que van entrellant?
....Dones absortes consideren
que potser algú els ha mentit.
Les que van negres, ja serenes,
no saben a qui van mentir.
….Els homes que baixen dels cotxes
coneixen els licors amargs.
Tres noies van juntes per riure
i saben només que han plegat.
….Tothom sap que pensar alguna cosa
d’algun diner, ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


SABERES

Subo la escalera del metro
aprisa, pues se me ha hecho tarde.
Ya hace media hora que tenía
otra escalera que subir.
….Me sorprende y me detiene el borde
del vacío, en el último peldaño.
Señalo el plano de piernas que pasan,
con los ojos, como con un nivel.
….Piernas que caminan por el atardecer
como por un vago despoblado.
¿Qué saben, cómplices cándidas,
del gran juego que van entrelazando?
....Mujeres absortas consideran
que quizás alguno les ha mentido.
Las que van de negro, ya serenas,
no saben a quién mintieron.
….Los hombres que bajan de los coches
conocen los amargos licores.
Tres muchachas van juntas para reírse
y solo saben que han plegado.
….Todo el mundo sabe pensar algo
sobre algún dinero, ínfimo o grande.
Todos respiran. No todos recuerdan.
Yo sé dónde está tu cuerpo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 25 de diciembre de 2020

RIURE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

RIURE

El teu bes dins el meu bes,
àgil amor, com el vell
de la mar que desespera
la clau confusa amb què el premen
els braços interrogants.
Mel o tabac, gin o sal,
esquerpa llimona neta,
o l'última fruita interna
de carn, dins el jardí clos
on s'entra sense renom
(empresa tota furtiva:
delícia no vol crida).
Quin és el gust del teu bes?
….I ara, amor, aquest teu bes
(altra llegenda) se'm muda
fins a la rel de natura.
Tremola, m'oblida, el dolç
tacte se m'esmuny frisós
i un riure, goig inquiet,
brota profús i rebrota
i em branqueja dins la boca:
fresca amargor de llorer,
verda aèria remor.
Deixa'm riure a mi, amor.
Compto a tota partida
i em sé el guany, i què en faria
d'una meva joventut?
És la teva la que em val.
Compadit de si mateix,
fa de mal mudar el meu bes.
Muda, que rodolo amb tu
i és meu tot cop del teu dau. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


REÍR

Tu beso dentro de mi beso,
ágil amor, como el viejo
del mar al que desespera
la llave confusa con que lo oprimen
los brazos interrogantes.
Miel o tabaco, ginebra o sal,
limpio limón arisco,
o la última fruta de carne
interna, dentro del jardín cerrado
donde se entra sin renombre
(empresa totalmente furtiva:
el goce no quiere proclamarse).
¿Cuál es el gusto de tu beso?
….Y ahora, amor, este beso tuyo
(otra leyenda) se me traslada
hasta la raíz de la naturaleza.
Tiembla, me olvida, el dulce
tacto se me desliza impaciente
y una risa, gozo inquieto,
brota profusa y rebrota
y se me enrama en la boca:
fresca amargura de laurel,
verde rumor aéreo.
Déjame reír a mí, amor.
¿Cuento en toda partida
y me sé la ganancia, y qué haría
de una juventud mía?
La tuya es la que me sirve.
Compadecido de sí mismo,
hace de mal mudar mi beso.
Cambia, que ruedo contigo
y es mía cualquier tirada de tu dado.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 24 de diciembre de 2020

PLORAR de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil.la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s’allunya i no et mira,
si t’és advers l’instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
….I avui sabies riure,
però el riure, plombat
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa’t, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LLORAR

Necio, ¿para qué querrías
aprender a llorar?
Ella todavía vacila,
se le inclina la cabeza,
el mundo te rueda y vibra
como, ruinoso agüero,
moría la peonza
cuando sabías llorar.
Si se aleja y no te mira,
si el instante te es adverso,
¿qué sacarías de llorar?
Si te oye, necio, reirá.
….Y hoy sabías reír,
pero la risa, pesada
como un cadáver, se te desliza
agua adentro, por momentos.
Zambúllete, necio. Ponte en marcha.
Nariz y orejas con sangre,
recupera la risa. Si se gira,
ríe, y quizás reirá.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 23 de diciembre de 2020

PERDÓ de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PERDÓ

Amor, t'he demanat perdó
massa vegades, fins que has vist
l'argúcia del cor trampós:
del teu perdó se'n fa permís.
…."Perdó d'haver-te'n demanat".
Una altra espurna se t'encén
i zigzaga per cent miralls
de suplicat consentiment.
….Una baixa màgia vol
enlluernar-te, i ha aixecat
(mangres i verds) un barracot
d'una fira suburbial.
….Amor, no hi entris. Infidel
ajudant del mal histrió,
el cor, et lliuro descobert
el seu truc d'implorar perdó.
….Amor, perdó. Perdó per mi.
Un últim perdó sense encant,
no un projecte dels vidres vils,
el frau que per tu vam muntar.
….I encara més. Perdó, perdó
per ara, per aquest moment
que el llampegueig desficiós
m'ha fet témer que t'enganyés.
….Jo que no sé deixar el servei,
massa fàcil, del cor absurd,
he oblidat (oi que ho comprens?)
com ets real, com vius en tu. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


PERDÓN

Amor, te he pedido perdón
demasiado veces, hasta que has visto
la argucia del corazón tramposo:
de tu perdón hace permiso.
…."Perdón de habértelo pedido".
Otra chispa se te enciende
y zigzaguea por cien espejos
de suplicado consentimiento.
….Una baja magia quiere
deslumbrarte, y ha levantado
(almagres y verdes) un barracón
de feria suburbana.
….Amor, no entres. Infiel
ayudante del mal histrión,
el corazón, te entrego descubierto
su truco de implorar perdón.
….Amor, perdón. Perdón por mí.
Un último perdón sin encanto,
no un proyecto de los vidrios viles,
el fraude que por ti montamos.
….Y todavía más. Perdón, perdón
por ahora, por este momento
que el relampagueo desazonador
me ha hecho temer que te engañara.
….Yo que no sé dejar el servicio,
demasiado fácil, del corazón absurdo,
he olvidado (¿verdad que lo entiendes?)
qué real eres, cómo vives en ti.

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 22 de diciembre de 2020

OCI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

OCI

Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


OCIO

Ella duerme. En la hora en que los hombres
ya se han despertado, y poca luz
entra todavía a herirlos.
Con muy poco tenemos bastante. Solo
el sentimiento de dos cosas:
la tierra gira, y las mujeres duermen.
Reconciliados, nos apresuramos
hacia el fin del mundo. No nos es preciso
hacer nada para ayudarle.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 21 de diciembre de 2020

NOIES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

NOIES

“Podria fer-ho amb una noia
menuda, com de marfil”.
I encledes brusc totes les noies
menudes, com de marfil,
junt amb la carn que et fa nosa
com la dels homes enemics.
Trobes que al món hi ha massa noies?
Ves qui t’ho havia de dir.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


MUCHACHAS

“Podría hacerlo con una muchacha
menuda, como de marfil”.
Y encierras brusco todas las muchachas
menudas, como de marfil,
junto con la carne que te estorba
como la de los hombres enemigos.
¿Crees que en el mundo hay demasiadas muchachas?
Quién te lo tenía que decir.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 20 de diciembre de 2020

NEU de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

NEU

Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l’altre dia et va fer el salt. Tremoles.
…."Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades
algú m´endú".
………………..."Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena".
…………………I ella se´t redreça,
s´allunya de la injúria en què vol
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
…."Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-".
……………………..I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)



NIEVE

Pesada sobre ti. La cara busca
un encaje en tu cuello, y va hablando.
Entra la luz de nieve, y tú recuerdas
qué frío teníais. Ella te va contando
cosas y cosas, y escuchas y olvidas,
como si te contara un sueño. Hasta que te dice
que el otro día te engañó. Tiemblas.
…."¿Por qué te sorprende? Ya lo sabes, que a veces
alguno se me lleva".
……………..……..."Quizás no me ha sorprendido,
pero me da pena".
…………………Y ella se te endereza,
se aleja de la injuria en que quiere
endurecerse tu cuerpo, y con ojos encendidos:
…."Más me da a mí. No sabes cómo es. No hay
nada más horrible. Te encuentras encima
un hombre cualquiera-".
………………………..Y sales de ti.
Tiemblas. No hace mucho, por la calle,
ella tenía frío a tu lado.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 19 de diciembre de 2020

MUDANCES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MUDANCES

Va i torna, àgil,
de la tendresa al riure, del pudor
(la cara que, quan venç
el seu defalliment, es tomba fera
i fuig al fosc sota el teu pit)
a la insolència (la mà,
l’ocell agut de burla i de pregunta:
com te’l sents a l’espatlla, i et mesura
fins on s’haurà escruixit la teva fusta
desesperada en erigir-se).

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


MUDANZAS

Va y vuelve, ágil,
de la ternura a la risa, del pudor
(la cara que, cuando vence
su desfallecimiento, se vuelve fiera
y huye a lo oscuro bajo tu pecho)
a la insolencia (la mano,
el pájaro agudo de burla y de pregunta:
cómo lo sientes en el hombro, y te mide
hasta donde se haya estremecido tu madera
desesperada al erguirse).

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 18 de diciembre de 2020

METRÒNOM de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

METRÒNOM

Noia, dona, noia,
dona. Sents el batre
d'un metrònom dur
i vetlles l'alterna
natura que estimes.
Quina prefereixes,
noia que s'exhala,
dona que es recull?
Menes la segura
conspiració
de totes les coses:
aboliu la noia,
porteu l'acomplerta,
la ben reclamada.
Ara, de la noia
no saps ni parlar-ne:
vida anterior,
com d'ocell o fruita.
Dona instaurada,
la interpretaràs.
Tindràs, per contar-la,
valors ben entesos
i tacte, suau
vellut de silencis,
i mots. Els mots teus,
que et van refinant.
Incisius per anys,
no en fas servir d'altres
per parlar de tu:
els mots que t'arrenquen
la pell de la llengua
cada cop que els dius. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


METRÓNOMO

Muchacha, mujer, muchacha,
mujer. Oyes el batir
de un duro metrónomo
y velas la alterna
naturaleza que amas.
¿Cuál prefieres,
muchacha que se exhala,
mujer que se recoge?
Diriges la segura
conspiración
de todas las cosas:
abolid a la muchacha,
traed a la completa,
la bien reclamada.
Ahora, de la muchacha
no sabes ni hablar:
vida anterior,
como de pájaro o fruta.
Mujer instaurada,
la interpretarás.
Tendrás, para contarla,
valores bien entendidos
y tacto, suave
terciopelo de silencios,
y palabras. Tus palabras,
que te van refinando.
Incisivas durante años,
no usas otras
para hablar de ti:
las palabras que te arrancan
la piel de la lengua
cada vez que las dices. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

jueves, 17 de diciembre de 2020

LORELEI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LORELEI

Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
….Les pedres tèbies de lluna,
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
….La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
….Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LORELEI

Sé muy bien cuanto quiere decir
que me sienta tan contento.
Un instante del pasado verano
no se me va del pensamiento.
….Las piedras tibias de luna,
y frisa la hierba el viento del mar.
Por una escalera que se derrumba
suben ella y un beodo.
….La muchacha con blue-jeans se propone
ser buena con el hombre inseguro.
No huye de verse en el ojo de la niebla
ni evita el paso que se pierde.
….Ahora la guía un sentido de ofrenda:
le han dicho siempre que la ahogara.
Y eso, solita,
mi muchacha lo ha hecho.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 16 de diciembre de 2020

KORE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

KORE

Somriu cada vegada
que una altra cosa d'ella
mereix un amor teu.
Somriu quan tu surts d'ella
i es torna a cloure intacta.
Somriu d'una tendresa
que no us suplicarà
(tu, amb el teu món àvid)
que li'n digueu bondat,
i a penes endevines
com s'absorbeix. Encara
li cal sumar-se. Encara
va naixent el seu cos. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


KORE

Sonríe cada vez
que otra cosa de ella
merece un amor tuyo.
Sonríe cuando tú sales de ella
y se vuelve a cerrar intacta.
Sonríe por una ternura
que no os suplicará
(tú, con tu mundo ávido)
que la llaméis bondad,
y apenas adivinas
como se absorbe. Aún
le hace falta sumarse. Aún
va naciendo su cuerpo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 15 de diciembre de 2020

KENSINGTON de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

KENSINGTON

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
………………...I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
…………..«Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m’he tornat una flor groga.»
….D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m’hi doni. Dic:
……………….«Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí.»
….M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
….«No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m’he tornat una flor groga.» 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


KENSINGTON

La luz del verano nórdico es inmensa,
y aquellas tardes que no mueren nunca.
Como la paz de después. Cuando ellas dicen
casi el viejo secreto que buscamos siempre
por caminos nuevos.
…………….….…...Y ella habla, y me dice
las imágenes que hacen camino con ella:
su camino, tan lento, por donde la dirijo
hasta la cumbre.
………………..«Siempre creo que me transformo.
Nunca sabrás las cosas que me haces creer,
cuerpo mío. Una vez, fui Kensington,
esa extensión de calles retorcidas,
claras de luz sin sol. Y hace un momento
te digo que me he vuelto una flor amarilla.»
….IImaginar flores, a mí me es fácil.
Du bist wie eine Blume, y en la mano
tengo todavía el recuerdo de una flor carnívora,
la cosa que se va abriendo hasta una flor
de carne húmeda, la corola abierta
increíblemente vasta, para que, insecto,
me entregue. Digo:
………….,……….«Te conviertes en flor,
y todo el cuerpo te sube hacia aquí.»
….Me he equivocado. Pura luz. Todos los dibujos
que sé calcar no sirven. Corrige:
….«No, si la flor no cuenta. Es que era toda
amarilla. Te me he vuelto una flor amarilla.»

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

lunes, 14 de diciembre de 2020

JOC de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


JUEGO

Puedes jugar con su cuerpo,
que es joven y ríe, y quiere
jugar, y no ha tenido bastante.
¿Crees todavía que hay vicio en ti?
Muestra tu vicio. Date
entero. Si lo quieres,
no le ahogues ese temblor:
la curiosidad del cuerpo, que tú
hace demasiado tiempo que llamas deseo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 13 de diciembre de 2020

ÍDOLS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d’oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ÍDOLOS

Entonces, cuando yacíamos
abrazados frente a la ventana
abierta a la ladera de los olivos (dos
semillas desnudas dentro de un fruto que el verano
ha partido violento, y que se llena
de aire) no teníamos recuerdos. Éramos
el recuerdo que tenemos ahora. Éramos
esta imagen. Ídolos de nosotros,
para la fe sumisa de después.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 12 de diciembre de 2020

IDOLETS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

IDOLETS

Les mans quietes als genolls,
recorda: deixa que un raig
et clivelli el recer fosc
i mira la pols dels anys.
….Parles de fe? S’han remogut,
lluents aeris granets,
milions de déus menuts
a qui tu vas fingir fe.
….Ara, sense fe (i no cal
que et reservis amb un somriure),
propicia’t els seus déus lars,
els de la llar que ella es tria.
….Ara val, com mai, la pena.
La llar on ella va entrar
fa tan poc, i no la’n vols treure
ni saps creure que hi romandrà.
….T’és fàcil de seduir
(mig d’intenció, mig d’esma)
els déus, que són tan humils.
I aquests millor, que els coneixes.
….Trenca l’encantament fosc,
aixeca’t, fes llum a la cambra,
cerca. Si et recordes on,
tu en tens les seves imatges.
….Desemboliques la seda
marcida, i et passen pels dits
ganyes de dimonis vells
tallats en vell jade xinès.
….Veus: encara plens de virtut
irrisòria, gens tendres,
els innocents, els nocius
idolets de la joventut.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


IDOLILLOS

Las manos quietas sobre las rodillas,
recuerda: deja que un rayo
te doble el oscuro cobijo
y mira el polvo de los años.
… ¿Hablas de fe? Se han removido,
relucientes granitos aéreos,
millones de pequeños dioses
a quienes tú fingiste tener fe.
….Ahora, sin fe (y no hace falta
que te retengas con una sonrisa),
propíciate sus dioses lares,
los del hogar que ella se elige.
….Ahora vale, como nunca, la pena.
El hogar donde ella entró
hace tan poco, y no la quieres sacar
ni crees que permanecerá.
….Te es fácil de seducir
(medio de intención, medio maquinalmente)
a los dioses, que son tan humildes.
Y estos aún más, que los conoces.
….Rompe el oscuro encantamiento,
levántate, enciende la luz de la habitación,
busca. Si te acuerdas dónde,
tú conservas sus imágenes.
….Desenvuelves la seda
marchita, y te pasan por los dedos
figuritas de demonios viejos
tallados en viejo jade chino.
….Ves: aún llenos de irrisoria
virtud, nada tiernos,
los inocentes, los nocivos
idolillos de la juventud.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 11 de diciembre de 2020

FILL de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FILL

Cruixi la tarda. El temps se'ls ennuegui.
Traspuen sorollets. Tota una casa
malfrisa, i esgarrifa la cisterna
de silenci. Feliç pis clausurat.
Batega un fòsfor fred, s'adorm la bèstia
d'aigua fonda, els dos cossos llarg-nuats.
….El trenc, el temps. Anyellet de sabó,
ella sota la dutxa. Les paraules
i el riure, lleus damunt la pell, escuma
que fuig amb l'aigua brusca.
…………………………….El trenc, el xiscle
d'una cinta de serra: el plor d'un nen
esquinça violent.
………………..."És potser el nen
que no hem fet, i que se'ns queixa".
…………………………………….Fill,
criatura dels altres, calla. Troba't
els dos que tu delates, pobres dos
que es van prometre, i no han sabut complir-se.
Temptador massa tosc, ens fas vergonya.
Troba qui t'ha volgut quan oferies
un altre cos. Rebolqueu-vos tots tres. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


HIJO

Cruja la tarde. El tiempo se les atragante.
Rezuman ruiditos. Toda una casa
se impacienta, y estremece la cisterna
de silencio. Feliz piso clausurado.
Late un frío fósforo, se duerme la bestia
de aguas profundas, los dos cuerpos largo-anudados.
….El amanecer, el tiempo. Corderito de jabón,
ella bajo la ducha. Las palabras
y la risa, leves sobre la piel, espuma
que huye rápido con el agua.
……………………………..La grieta, el chillido
de una cinta de sierra: el llanto de un niño
rasga violento.
………………..."Quizás es el niño
que no hemos hecho, que se nos queja".
………………………………….……...Hijo,
criatura de los otros, calla. Encuéntrate
con los dos que tú delatas, pobres dos
que se prometieron, y no han sabido cumplirse.
Tentador demasiado tosco, nos das vergüenza.
Encuentra a quién te ha querido cuando ofrecías
otro cuerpo. Revolcaros los tres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

jueves, 10 de diciembre de 2020

FE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FE

La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d'ella.
I el cor se t'arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d'ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


FE

La tienes en tus brazos.
Duermes, y la sueñas,
y sabes que es un sueño
todo lo que ves de ella.
Y el corazón se te arranca,
tiembla de fe.
Solo una cosa
que le propones
te da seguridad
que te querrá despierto.
Conoce que es un sueño
lo que le dices de ella,
pero que por debajo
del sueño, es ella
la que tienes en tus brazos. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

miércoles, 9 de diciembre de 2020

ESPARVER de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ESPARVER

Sabia jo que un esparver furtiu
va temptant cel fins a trobar un clivell,
s'esmuny i em ve, i es regira fressós
als braços meus, l'ala xopa de sal?
….Un mal estiu s'emmagranava espès.
Dies premuts, grums de sang i d'ossets.
Pellaven sec les genives del sol.
Tarava el corc la fibra de les nits.
….Quin disbarat, tant d'estiu i tan lluny!
Aquesta nit, que un dring ha esmicolat
vidres de cel, i m'esgarrinxa fresc
el blau urpat que riu, sé el disbarat.
….Sabia jo que un esparver, quan és
del tot furtiu, i em vol sorprendre i riu,
coneix quin cos manllevar, i dar-me engany
que torna amb mi la noia que tinc lluny?
….Roent de sal, volta cales, de nit.
Els farallons estellats li han burxat
el ventre clar, quan neda dins el fosc.
Trepitja fort quan és molla de gin.
….I aquest sobtat esparveret que riu
de ser bo amb mi, m'enganya amb gust de sal
i ens rebolquem com algues en cabdell.
….Llengüejo i ric, mossego cabell curt
i xuclo endins valvada orella, fruit
de fosca mar, la mar de noies, lluny. 

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


GAVILÁN

¿Sabía yo que un gavilán furtivo
va palpando el cielo hasta encontrar una grieta,
se escurre y me viene, y se revuelve ruidoso
en mis brazos, el ala empapada de sal?
….Un mal verano se granaba espeso.
Días pulsados, grumos de sangre y de huesecillos.
Encoraban en seco las encías del sol.
La carcoma taraba las fibras de la noche.
….¡Qué disparate, tanto verano y tan lejos!
Esta noche, en que un tintineo ha desmenuzado
cristales de cielo, y me araña fresco
el azul con garras que ríe, sé el disparate.
….¿Sabía yo que un gavilán, cuando es
furtivo del todo, y me quiere sorprender y ríe,
sabe qué cuerpo adoptar, y hacerme creer
que me devuelve a la muchacha que tengo lejos?
….Candente de sal, sobrevuela calas, por la noche.
Los farallones astillados le han punzado
el claro vientre, cuando nada en la oscuridad.
Pisa fuerte cuando está mojado de ginebra.
….Y este repentino gavilancito que ríe
para ser bueno conmigo, me engaña con gusto de sal
y nos revolcamos como algas ovilladas.
….Lengüeteo y río, muerdo cabello corto
y chupo el interior de la valvada oreja, fruto
de oscuro mar, el mar de muchachas, lejos.

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 8 de diciembre de 2020

ENGANY de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ENGANY

“Digues, per què em vas fer
confiar en mi?”.
….T’he pogut enganyar,
cor tan perplex?
….“M’has volgut subornar,
caut, sense orgull”.
….Sense espera, amb orgull,
te’m vas concedir.
….“I era per fer-me mal
quan vingués avui!”.
….Oh, com te m’has cregut
que em fores fidel?

 

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 


ENGAÑO

“Di, ¿por qué me hiciste
confiar en mí?”.
….¿Te he podido engañar,
corazón tan perplejo?
….“Me has querido sobornar,
cauto, sin orgullo”.
….Sin espera, con orgullo,
te me entregaste.
….“¡Y era para hacerme daño
cuando llegara hoy!”.
….Oh, ¿cómo te me has creído
que me serías fiel?

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 7 de diciembre de 2020

DITS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

DITS

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
….Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
….damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
….amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 


DEDOS

Ligera, se iniciaba
la lluvia de una noche.
Ligeros, se confiaban
tus dedos entre mis dedos.
….Un breve instante de adiós.
Oh, solo por dos días.
Me sonreías a través
del lagrimeo que llovía
….sobre tu abrigo de cuero.
Temblor de los bruscos túneles
por donde te me vas: confuso el corazón,
hago migajas esta noche
….con las huellas de recuerdo
que tengo en los dedos. Dos días vacíos,
oprimieron la sombra del tacto
de tus dedos, cuando te me ibas.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

 

domingo, 6 de diciembre de 2020

CORDA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

CORDA

Tu ho has volgut,
que et trenes com un fil amb el seu fil
i retorces la corda.
….Tant has lligat
que quan ella es redreça i se t’esmuny
te’n vas a brins amb ella.
….Veus que ella pren
el mot que va ser teu i el porta a un altre,
i fins a un que odies.
….Aquell seu gest
és forma en negatiu d’un gest que has fet.
Ets tan lluny, i te’l veuen.
….I si et traeix,
fremiràs que has lliurat natura teva
i un home la penetra.
….Li dónes goig
perquè en recobri goig un dels que tu
no vols conciliar-te.
….L’últim estrip
serà de dir-te: “Tu que et fas l’estret,
qui ets? Vals tu més que ella?”.


Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)



CUERDA

Tú lo has querido,
que te trenzas como un hilo con su hilo
y enroscas la cuerda.
….Tanto te has unido
que cuando ella se endereza y se te escurre
te vas a pedacitos con ella.
….Ves que ella toma
la palabra que fue tuya y la lleva a otro,
e incluso a uno que odias.
….Aquel gesto suyo
es forma en negativo de un gesto que has hecho.
Estás tan lejos, y te lo ven.
….Y si te traiciona,
te estremecerás de que has librado tu naturaleza
y un hombre la penetra.
….Le das placer
para que recobre placer uno de los que tú
no quieres amistarte.
….El último desgarrón
será decirte: “Tú que te haces el estrecho,
¿quién eres? ¿Vales tú más que ella?”.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

sábado, 5 de diciembre de 2020

BOSC de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

BOSC

Recorda. Cinc nivells.
Terra i vida obscura.
Una heura profusa.
I ella. Damunt d'ella
l'aranya oscil-lant,
la vespa frement
i tu. L'esbarzer
a frec teu, infecte
rovell. Cinc nivells
d'un solatge espès
d'instints ensonyats.
I tot al voltant,
projecte de llum
cansat o inexpert,
vèieu enfilar-se
les soques dels roures.
Res no hi confiava,
però et vas girar
furtiu, ulls beguts.
Un instant d'aguait
i, brusc-excitades
com nervis, les branques
van reïnar sofre
de sol hivernal.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 


BOSQUE

Recuerda. Cinco niveles.
Tierra y vida oscura.
Una hiedra profusa.
Y ella. Encima de ella
la oscilante araña,
la avispa estremecida
y tú. La zarza
a tu lado, infecta
herrumbre. Cinco niveles
de un sedimento espeso
de instintos somnolientos.
Y alrededor,
proyecto de luz
cansado o inexperto,
veíais alinearse
los troncos de los robles.
Nada esperaba,
pero te giraste
furtivo, ojos bebidos.
Un instante de acecho
y, bruscamente excitadas
como nervios, las ramas
resinaron azufre
de sol invernal.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

viernes, 4 de diciembre de 2020

BOIRA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

BOIRA

Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
….per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl.lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
….Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
….Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud. 


Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)



NIEBLA

Mucho antes de que te les vuelvas vieja y gris,
la sombra de mi nube sobre la extensión
de naturaleza y cultivo: tu tierra,
como un leve copo de ceniza, imperceptible
….para todos ellos, pero aún no para ti,
cuando se la lleve un último pálido viento
se rizará convulsa por el adiós,
y te dejará el recuerdo de un frío caduco.
….Sé cómo, después, se les abrirán las vías
del sol, cuando, dentro de la múltiple sorpresa
de nobles hojas, les aguijonee el oído
la ágil flauta infernal de tu mediodía.
….Lo sé yo, que ahora anieblo tu profundo
crepúsculo matinal. Del todo desespero
de levantarme, me emparro en zarzas
y lleno de llanto torrentes de incertidumbre.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

miércoles, 2 de diciembre de 2020

Una tormenta arrasa la cosecha de manzanas

 

UNA TORMENTA ARRASA LA COSECHA DE MANZANAS


Lleida.- Piedras del tamaño de una almendra destruyeron el jueves a primera hora de la noche la totalidad de la producción de manzanas - Golden, Pink Lady y Fuji- a punto de recolección de un centenar de hectáreas en la partida de Malpartit, en Alpicat (Segrià). (La Vanguardia, 03-10-2015)


Cuántas veces del horno te saqué,

deliciosa amarilla lobulada

de la granja de Mullins,

Virginia Occidental, americana

pecosilla, jugosa,

ligeramente amarga,

convertida en mi postre preferido

o acompañando carnes como salsa.


Viniste de más lejos,

señorita australiana de mi alma

que descubrió John Cripps, desconocida

entre tu veste verde, piel rosácea,

y Audrey Hepburn vendió,

glamorosa, sensual, elipse ácida,

para en San Valentín,

desnuda penetrar en mi garganta.


Nacida en Fujisaki,

redonda, densa, amelocotonada,

carne dulce y crujiente,

en vuelo de Japón llegaste a casa,

y geisha servicial, cortada a trozos,

penetraste a pasitos en mi cámara

para ofrecerme así

ceremonia del té, cuenco de plata.


Parece que este año

no comeré manzanas.


Pedro Casas Serra (03-10-2015)

martes, 1 de diciembre de 2020

Todo niño se merece una flor

 


TODO NIÑO SE MERECE UNA FLOR


A Aylan Kurdi, muerto en el Mar Egeo.


Perder la vida es perderlo todo.

Es no tener un parque en que jugar

ni una pelota

ni pantalones largos ni un abuelo

ni una sonrisa ni un libro que leer

ni una tarde en el campo ni un hermano

ni un bocadillo ni cantar en la ducha

ni bailar con las chicas

ni dormir más

ni volar cometas

ni lavarse los dientes

ni aprender la lección

ni leer tebeos

Es nada, nada, nada.

Es mucha agua en los pulmones,

todo el mar que te lava la cara

y una foto en portada en los periódicos.


Pedro Casas Serra (04-09-2015)