miércoles, 31 de diciembre de 2014

Anaxárete

ANAXÁRETE


¿Quién es esta mujer que aparece inclinada

en la estatua que de ella se conserva en el templo?

Es la bella Anaxárete, del linaje de Teucro,

que en la guerra de Troya fue lancero de Ayax.


Princesa fue chipriota que con crüel desdén

- en sus Metamorfosis así lo cuenta Ovidio -

despreció al pobre Ifis, humilde pastorcillo

que al no obtener su amor se colgó de un dintel.


Satisfecho su orgullo, la infatuada Anaxárete,

para que el mundo entero su triunfo observase

el día del entierro al balcón se asomó.


Y acercándose el féretro, ella quiso avanzarse

para mirar curiosa el cuerpo de su amante...

Y en piedra convirtiose su duro corazón.


Pedro Casas Serra (05-10-2014)

martes, 30 de diciembre de 2014

Los hiperbóreos

LOS HIPERBÓREOS


En el norte del norte hay un país

donde la gente vive eternamente

a Apolo dedicando libaciones,

sin discordia, vejez ni enfermedad.


Allí todos son bellos, altos, rubios

y entre música y danzas, esperando

el regreso del dios en el invierno,

pasan los días en total jolgorio.


Pero dicen también que algunos hay

que hastiados de placeres y delicias,

tras celebrar extraordinario ágape


- risueños, coronados y bebidos -,

se arrojan desde lo alto de una roca

para ponerse fin: Nada en exceso.


Pedro Casas Serra (01-10-2014)

lunes, 29 de diciembre de 2014

Voy a contaros una historia triste

VOY A CONTAROS UNA HISTORIA TRISTE


Era Hero y Leandro dos amantes

a los que separaba el Helesponto.

Leandro, por unirse con su amada,

a nado lo cruzaba cada noche.


En la ventana de su torre, Hero

una luz colocaba para leandro.

Pero estalló una noche una tormenta,

la luz no vio Leandro y se ahogó.


Su cuerpo arrojó el mar días después

y loca Hero al verlo, se dio muerte.

¡Pobres amantes, no se merecían


que tuviera su amor tan triste fin!

Mas yo ya os avisé desde un principio,

no culpéis a los dioses de su mal.


Pedro Casas Serra (29-09-2014)

sábado, 27 de diciembre de 2014

Eos

EOS


Cuando Selene desplegó su manto

reinó el silencio sobre el mundo todo:

ríos, bosques, montañas, atendían

que por oriente apareciese Eos.


¡Bella mujer de párpados de nieve

que abandonando el lecho de su cónyuge

Titón, sale al Océano y se eleva,

en sus rosados dedos una antorcha!


Ella a Memnón, su amado hijo, busca,

quien con Príamo a Troya fue a lidiar

muriendo a manos del valiente Aquiles.


¡Pobre mujer, trastabillando huye,

inconsolable va y son sus lágrimas

lo que los hombres llaman el rocío!


Pedro Casas Serra (26-09-2014)

viernes, 26 de diciembre de 2014

Adjetivos

ADJETIVOS

 

Busco adjetivos
con que acompañar tu nombre, amor,
y no encuentro ninguno,
pues yo contigo lo soy todo, amor,
y sin ti, nada.

Pedro Casas Serra (31-05-2014)

lunes, 22 de diciembre de 2014

Las trenzas

LAS TRENZAS


¡Con mis cabellos haré unas trenzas

y con ellas columpio pa que te mezas!


Entre las pajas anda el nacío,

¡mi niño hermoso, mi Jesús mío!

¡Corre, mi niño, deja el apaño,

que los malvaos van a'cer daño!


Ríen los peces, bailan las flores

al amorcito de mis amores.

Que lleva un aro, todo bonito,

sobre sus rizos por sombrerito.


¡Con mis cabellos haré unas trenzas

y con ellas columpio pa que te mezas!


Vente deprisa, vente pa'quí,

que con sonrisa te recibí.

¡Mi niño hermoso, mi Jesús mío,

como un perrito nada en el río!


No quieras rosas, no quieras trigo,

ninguna cosa lleves contigo.

Más ligerito irás andando

mientras los pájaros siguen cantando.


¡Con mis cabellos haré unas trenzas

y con ellas columpio pa que te mezas!


Pedro Casas Serra (29-05-2014)


domingo, 21 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, XV y último”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

XV

Lluny, Marta, lluny de tot i en solitud;
platja deserta, cambra closa, bosc
de grans silencis; tanta vida, tant
de tu i de mi per tot arreu que res
no ens escatima imatges, fonda arrel
que ens nodreix i que ens serva. Lentament
emergim de les aigües, xops de llum.
Que vibri l'arc que tensa cada mot
i cada gest i cada sentiment;
que el mar, llunyà, pregoni l'alt triomf
de la teva bellesa i del meu goig.
Lluny, Marta, lluny, l'esclat intens del blanc
restaura els límits que hem tant vulnerat.
No hi ha buidor ni fosca, i altre cop,
m'omplo la pell i el pensament de tu
des de les hores mortes, talaiot.

Roda de Ter, novembre 1977 / febrer 1978.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



XV

Lejos, Marta, lejos de todo y en soledad;
playa desierta, habitación cerrada, bosque
de grandes silencios; tanta vida, tanto
de ti y de mí por todas partes que nada
nos escatima imágenes, honda raíz
que nos nutre y que nos guarda. Lentamente
emergemos de las aguas, empapados de luz.
Que vibre el arco que tensa cada palabra
y cada gesto y cada sentimiento;
que el mar, lejano, pregone el alto triunfo
de tu belleza y de mi gozo.
Lejos, Marta, lejos, el estallido intenso del blanco
restaura los límites que hemos vulnerado tanto.
No hay vacío ni oscuridad, y otra vez,
me lleno la piel y el pensamiento de ti
desde las horas muertas, atalaya.

Roda de Ter, noviembre 1977 / febrero 1978.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 20 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, XIV”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

XIV

Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure't. Focs llunyans
i mùsiques i festes pel teu cos.
Tot l'aldarull insòlit dels colors
d'aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n'escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d'aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



XIV

Reposas, Marta, y ahora cierro los
ojos para pensarte, para verte. Fuegos lejanos
y músicas y fiestas por tu cuerpo.
Todo el alboroto insólito de los colores
de este verano, y el viento que remueve copos
de cabellos y esparce la claridad.
Gruta y torrente a la vez, gritaré
la certidumbre de ti, de estos instantes
que hemos compartido, y escucharé el eco
de cada palabra en el fondo de mí mismo;
gruta y torrente, repetiré tu nombre
y los labios llenos de ti proclamarán
conjuntamente presencia y deseo.
Tributo de arena y hojas, tiempos y juego
apaciguan la sed del caminante.
Reposas, Marta, y yo reposo en ti,
y te pienso tiernamente, y te veo, y te tengo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 19 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, XIII”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

XIII

Corfes de llum i un més enllà remot
que no distreu de tanta quietud.
Amb verd de fulles escriuré el teu nom
i amb blau d'onada lenta, el meu desig
perquè ens penetri la sentor del mar
i ens agomboli la remor del bosc.
Corfes de llum. Petxines d'ombra. Tot
el que hem viscut ho inscric en el teu cos
i el teu silenci em fa de tornaveu,
el teu silenci d'àmfora i de pou.
Marta, reposes i jo et vetllo el son.
L'heura dels dits detura el pas del temps
i no hi ha espai que no omplin els teus pits
turgents i erectes, el teu ventre llis
i el sexe ofert, les cuixes i els malucs.
Apropo els llavis als teus llavis molls
i compassadament respiro amb tu.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



XIII

Cortezas de luz y un más allá remoto
que no distrae de tanta quietud.
Con verde de hojas escribiré tu nombre
y con azul de ola lenta, mi deseo
para que nos penetre el olor del mar
y nos ampare el rumor del bosque.
Cortezas de luz. Conchas de sombra. Todo
lo que hemos vivido lo inscribo en tu cuerpo
y tu silencio me hace de eco,
tu silencio de ánfora y de pozo.
Marta, reposas y yo te velo el sueño.
La hiedra de los dedos detiene el paso del tiempo
y no hay espacio que no llenen tus pechos
turgentes y erectos, tu vientre liso
y el sexo ofrecido, los muslos y las caderas.
Acerco los labios a tus labios mojados
y acompasadamente respiro contigo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 18 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, XII”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

XII

Tots els miralls i tots els ulls també
per escrutar els miralls i descobrir
dimensions subtils en cada gest.
Tots els miralls per abrivar el desig,
per obrir portes a la voluptat,
i tots els ulls per retraçar senders
damunt la pell oferta i expectant.
I els dits també, i els llavis i les dents,
la veu manyaga i els silencis clars,
la pausa d'aigua que compassa el foc
i n'estableix els límits i el secret.
Tot, Marta, tot, i el dòcil horitzó
d'aquest teu cos que ara m'acull de nou,
que esborra els anys i dilueix la por
i és l'eix que centra el goig i el moviment.
Fondes imatges, fonda vida, tot
conflueix i es retroba en aquest solc.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



XII

Todos los espejos y todos los ojos también
para escrutar los espejos y descubrir
dimensiones sutiles en cada gesto.
Todos los espejos para aguzar el deseo,
para abrir puertas a la voluptuosidad,
y todos los ojos para volver a trazar senderos
sobre la piel ofrecida y expectante.
Y los dedos también, y los labios y los dientes,
la voz acariciadora y los silencios claros,
la pausa de agua que acompasa el fuego
y establece los límites y el secreto.
Todo, Marta, todo, y el dócil horizonte
de este cuerpo tuyo que ahora me acoge de nuevo,
que borra los años y diluye el miedo
y es el eje que centra el gozo y el movimiento.
Hondas imágenes, honda vida, todo
confluye y se reencuentra en este surco.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 17 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, XI”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

XI

Bancals de vent i mar llaurats de fresc.
Tots els penells assenyalen el nord
i conflueixen altra volta els rius.
Tant sense esforç, venim de la claror
i anem a la claror. Bancals de vent,
el teu cos que retrobo en el meu cos.
Marca'm el rumb amb el batec profund
d'aquest desig que escric als teus cabells
perquè en llegir-lo t'afalagui més;
pensa'm, sol.licit, descobrint camins,
no per sabuts menys clars i estimulants;
traçam les vies d'aquest nou esclat
damunt la pell febrosa i amatent.
M'empunyo, Marta, a plenes mans, a ple
plaer de tu, que peses damunt meu
amb tot l'embruix d'un cos compacte i dur,
amb tot el pes del vent que esbulla el mar.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



XI

Bancales de viento y mar labrados de frescor.
Todas las veletas señalan el norte
y confluyen otra vez los ríos.
Sin ningún esfuerzo, venimos de la claridad
y vamos a la claridad. Bancales de viento,
tu cuerpo que reencuentro en mi cuerpo.
Márcame el rumbo con el latido profundo
de este deseo que escribo en tus cabellos
para que al leerlo te halague más;
piénsame, solícito, descubriendo caminos,
no por sabidos menos claros y estimulantes;
trazamos las vías de este nuevo estallido
sobre la piel caliente y atenta.
Me empuño, Marta, a manos llenas, a lleno
placer de ti, que pesas sobre mi
con todo el hechizo de un cuerpo compacto y duro,
con todo el peso del viento que esparce el mar.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

martes, 16 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, X”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

X

Imagino preguntes, rostres, veus,
i convoco presències i llocs
per confegir el passat amb dos futurs,
el teu i el meu, que instauro a cada instant.
De tot arreu, represa i flama, lluu
l'ombra de fines xarxes, i els penons
fan un estiu de sols desmesurats.
Sé del teu cos pel meu, del teus moments
de plenitud pel goig d'aquestes mans
amb què et recorro, i ara més que mai
sotjo l'estesa del teu cos, sorral
amb llunes i marees. Marta, et duc
pel flanc de mi mateix fins on tu vols
i el nostre pas desvetlla ecos remots,
música lenta de coralls batuts
per l'ona incipient, fosques remors
que només jo reconec i perfaig.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



X

Imagino preguntas, rostros, voces,
y convoco presencias y lugares
por juntar el pasado con dos futuros,
el tuyo y el mío, que instauro a cada instante.
De todas partes, reanudación y llama, luce
la sombra de finas redes, y los pendones
hacen un verano de soles desmesurados.
Sé de tu cuerpo por el mío, de tus momentos
de plenitud por el gozo de estas manos
con que te recorro, y ahora más que nunca
acecho la extensión de tu cuerpo, arenal
con lunas y mareas. Marta, te llevo
por el flanco de mí mismo hasta donde tú quieres
y nuestro paso desvela ecos remotos,
música lenta de corales batidos
por la ola incipiente, oscuros rumores
que sólo yo reconozco y concluyo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 15 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, IX”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

IX

Les clares rutes del teu cos i el vent
a les terrasses altes de la nit.
Llegeix-me els ulls. M'aprenc i em desaprenc
sense dir res. Tant d'horitzó sobrer
i aquesta melangia amb verds i blaus,
fulles i somnis, i algun cant llunyà
que ni somou els borrallons de pols.
S'atarda el gest. Meandres de claror
i aquest atzar de tot que no constreny
ni lliga ni sotmet. Lassos, deixem
que el raig del temps flueixi lentament
i ens amari de nou. Membres endins
recomença el gran cicle: terra i sang
mesclats confusament, i fosca i llum
encara indestriables. Penso el mar
immòbil i llunyà d'una postal.
L'espera, Marta, clar cancell del goig.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



IX

Las claras rutas de tu cuerpo y el viento
en las terrazas altas de la noche.
Léeme los ojos. Me aprendo y me desaprendo
sin decir nada. Tanto horizonte innecesario
y esta melancolía con verdes y azules,
hojas y sueños, y algún canto lejano
que ni levanta las motas de polvo.
Se retrasa el gesto. Meandros de claridad
y este azar de todo que no apremia
ni liga ni somete. Cansados, dejamos
que el rayo del tiempo fluya lentamente
y nos empape de nuevo. Dentro de los miembros
recomienza el gran ciclo: tierra y sangre
mezclados confusamente, y oscuridad y luz
todavía indivisibles. Pienso en el mar
inmóvil y lejano de una postal.
La espera, Marta, claro cancel del gozo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 14 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, VIII”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

VIII

Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara, un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



VIII

Marta, la plenitud no es un páramo
ni este silencio de ahora, un pozo seco;
la esfera gira lentamente y el tiempo
se ha parado en lo oscuro de tus cabellos.
Aguas y viento reposan y el deseo
es una rama con toda clase de frutos.
Qué lejos de todo, y los dedos aquietados
entre tus dedos, la espuma de los colores
en el fondo de los ojos, aquietados también.
Qué lejos de todo, y músicas y voces
configurando la huella de tu cuerpo
que amo tanto, sobre mi piel.
Nada nos pertenece y somos señores de todo.
La sombra de la sombra alarga el secreto
mucho más allá del gesto y la desazón.
Cierro los ojos y aspiro tu perfume
compacto y denso, tan lleno de sal.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 13 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, VII”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

VII

No em prens ni et prenc. Traço el perfil d'un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s'esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d'un sol crit,
d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
l'arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres. Tens els pits
suaus i erectes i te'ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m'aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



VII

No me tomas ni te tomo. Trazo el perfil de un gesto
y tanta luz se puebla de tu cuerpo
que ya la luz eres tú y todos los colores
se despeñan y se confunden. Lanzados,
nos volvemos la punta de un solo grito,
de un solo deseo, de un solo presentimiento.
Vibra el silencio. Lluvias y metales
mezclan los sonidos. La espera es tensa. Tenso
el arco de tu cuerpo y a la vez acogedor.
Entro en ti, Marta, tiernamente, y crece
en olas lentas, poderoso, el gozo
hasta lograr la honda plenitud,
la gruta clara sin ecos.
Pura y obscena te muestras. Tienes los pechos
suaves y erectos y te los beso. Tú
sonríes apenas, jadeas y me acoges.
Muy dulcemente repito tu nombre.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 12 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, VI”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

VI

Abrupte i prepotent, aquest esclat
que em serva erecte i m'empeny cap a tu
muda la sorra en sang i estampa noms
a totes les parets. Indiferent
a la crida del temps, deturo el temps
en el teu cos i beso els llavis molls
i els pits i el sexe, moll també i suau.
A trenc de somnis pels crestalls dels mots
i en el silenci dens d'uns besos folls
i alhora astuts, conjurem els perills
i les temences. Glops de boira i mar
fan d'horitzons que vulnerem, i tot
és el teu ventre lleu i els teus malucs
duríssims i tan dòcils. Marta, el goig
abriva la creixença del desig.
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)




VI

Abrupto y prepotente, este estallido
que me conserva erecto y me empuja hacia ti
muda la arena en sangre y estampa nombres
en todas las paredes. Indiferente
a la llamada del tiempo, detengo el tiempo
en tu cuerpo y beso los labios mojados
y los pechos y el sexo, mojado también y suave.
A filo de sueños por las crestas de las palabras
y en el silencio denso de unos besos locos
y a la vez astutos, conjuramos los peligros
y los temores. Tragos de niebla y mar
hacen de horizontes que vulneramos, y todo
es tu vientre leve y tus caderas
durísimas y tan dóciles. Marta, el gozo
aguza el crecimiento del deseo.
No hay ningún lago tan claro como tus ojos
ni ningún viento tan sutil como tus dedos.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 11 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, V”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

V

Evoco rams de fosca i rams de llum.
Amb rams de llum guarneixo solituds,
amb rams de fosca encenc tots els desigs.
Evoco cossos bells i d'entre tots
evoco el teu que estimo i que conec.
Evoco llocs insòlits i actituds
clarament incitants, rostres i veus,
i els fixo en tu que me'ls fas tots presents.
Vibrant geografia del combat.
Com si el passat ens pertanyés i el temps
no convertís en cendra els anys, tornem
a la penombra amiga i al secret
i et toco els pits i el sexe i tu respons
càlidament com jo. Marta, no escric
damunt la sorra fina dels records.
Parlo de tu i de mi, d'ara mateix
i del teu cos i el meu en un sol cos.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



V

Evoco ramos de oscuridad y ramos de luz.
Con ramos de luz adorno soledades,
con ramos de oscuridad enciendo todos los deseos.
Evoco cuerpos bellos y de entre todos
evoco el tuyo que amo y que conozco.
Evoco lugares insólitos y actitudes
claramente incitantes, rostros y voces,
y los fijo en ti que me los haces todos presentes.
Vibrante geografía del combate.
Como si el pasado nos perteneciera y el tiempo
no convirtiera en ceniza los años, volvemos
a la penumbra amiga y al secreto
y te toco los pechos y el sexo y tú respondes
cálidamente como yo. Marta, no escribo
sobre la arena fina de los recuerdos.
Hablo de ti y de mí, de ahora mismo
y de tu cuerpo y el mío en un solo cuerpo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

miércoles, 10 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, IV”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

IV

Sàviament i tendrament, per tal
de perllongar el plaer sàviament.
L'ardent intimitat. Aquest bleixar
cadenciós que intensifica el gest
per lleu que sigui, que provoca el gest
i n'és alhora l'eco. Tan de mar,
de mar de tu per resseguir amb els dits
clars i precisos, amb els llavis molls
d'aigua de tu. Que lentament te'm fas
present i em configures, delerós
i alhora prudentíssim. Com em dus
a l'onejar incitant d'aquest bleix
suau i delitós, que jo perfaig
amb el meu bleix. Cap vent no ens pot bressar
més dolçament. Ho saps i jo també.
Ara és l'instant del risc i del delit.
Et beso, Marta, els pits i allargo el bes.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)


IV

Sabiamente y tiernamente, para
prolongar el placer sabiamente.
La ardiente intimidad. Este jadeo
cadencioso que intensifica el gesto
por leve que sea, que provoca el gesto
y es a la vez su eco. Tanto mar,
tanto mar tuyo para reseguir con los dedos
claros y precisos, con los labios mojados
de agua tuya. Que lentamente te me haces
presente y me configuras, anheloso
y a la vez prudentísimo. Cómo me llevas
al ondear incitante de este jadeo
suave y deleitoso, que yo concluyo
con mi jadeo. Ningún viento nos puede acunar
más dulcemente. Tú lo sabes y yo también.
Ahora es el instante del riesgo y del deleite.
Te beso, Marta, los pechos y alargo el beso.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

martes, 9 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, III”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

III

Marta, per tu i per mi no hi ha records
i no hi ha densitat ni moviment.
Tenim, però, memòria de tot
i en estimar-nos ablanim deserts.
L'aigua i la nit ens donen aixopluc
i amb fils de llum teixeixen el mirall
per on la lluna clara del desig
s'enfila i creix i ateny la plenitud.
Som rics de l'íntim saber de tothom
i convertim el goig incipient
en un plaer magnífic i total.
Damunt no-res bastim un poderós
castell de somnis, que suscita focs
i empeny la saba i desvetlla el verd
encís de l'ombra. Marta, tot és pur
i els joncs esmolen aquest riu de tu
que ve de lluny i que m'amara tot.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



III

Marta, para ti y para mí no hay recuerdos
y no hay densidad ni movimiento.
Tenemos, sin embargo, memoria de todo
y al amarnos ablandamos desiertos.
El agua y la noche nos dan cobijo
y con hilos de luz tejen el espejo
por donde la luna clara del deseo
se ensarta y crece y alcanza la plenitud.
Somos ricos del íntimo saber de todo el mundo
y convertimos el gozo incipiente
en un placer magnífico y total.
Sobre la nada construimos un poderoso
castillo de sueños, que suscita fuegos
y empuja la savia y desvela el verde
encanto de la sombra. Marta, todo es puro
y los juncos afilan este río tuyo
que viene de lejos y que me empapa todo.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 8 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, II”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

II

Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements,
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquesta solitud sense després
que compartim fins a esgotar-ne els sons;
aquesta quietud que vulnerem
a penes amb els ulls o bé amb les mans
és un projecte i un acompliment.
Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
Arribarem al cor de l'espiral
ponts a través, sense temor del vent,
mars a través, esperonats pel foc.
Boja com jo, m'escoltes i somrius.
Tots els camins són bons per fer camí.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



II

Estos profundos silencios llenos de ti,
estos silencios claros y vehementes,
tan llenos de ti que ya todo está de más;
esta soledad sin después
que compartimos hasta agotar los sonidos;
esta quietud que vulneramos
apenas con los ojos o bien con las manos
es un proyecto y un cumplimiento.
Marta, tu hechizo me ha sometido tanto
que ya ni me duele la vida que no vivo
y me pierdo contigo por lugares desconocidos
y no hay espacio entre tu cuerpo y el mío.
Llegaremos al corazón de la espiral
atravesando puentes, sin temor al viento,
atravesando mares, espoleados por el fuego.
Loca como yo, me escuchas y sonríes.
Todos los caminos son buenos para hacer camino.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 7 de diciembre de 2014

“Estimada Marta, I”, de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

ESTIMADA MARTA

I

Des de les hores mortes, talaiot,
m'omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós,
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora, rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l'extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te'm fas present i esclaten els colors.
L'arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d'ocells.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)




AMADA MARTA

I

Desde las horas muertas, atalaya,
lleno mi piel de dibujos obscenos
y tú, Marta, estás en todos. Minucioso,
te resigo senos y caderas,
el vientre leve y el sexo ardiente y oscuro
con la punta de los dedos extasiados.
Eres una sola y muchas. Complaciente
y complacida a la vez, rodamos
por una pendiente insólita. Cada gesto
concluye la extrema intimidad del juego
desmesurado y estricto. Marta, las palabras
que nos decimos sin decirlas no son
espuma sino agua, y el deseo
es un vasto horizonte. Si cierro los
ojos te me haces presente y estallan los colores.
El árbol de luz tan densa de los sentidos
poblado de nuevo de hojas y de pájaros.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 6 de diciembre de 2014

“Capfoguer”(Morillo), (19ª y última estrofa), de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

Balcons oberts a tota llei de mars.
Ja toco port i encara sobra vent
per inflar veles i desvetllar sons.
Recullo els daus i deso el gobelet.
Al fons del temps, com sempre, hi ha la noia
d'ulls clars que em mira tendra i expectant
i que somriu un poc maliciosa.

Roda de Ter, 22 de juny / 4 d'agost de 1977.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)




Balcones abiertos a toda clase de mares.
Ya toco puerto y aún sobra viento
para hinchar velas y desvelar sueños.
Recojo los dados y guardo el cubilete.
En lo hondo del tiempo, como siempre, está la chica
de ojos claros que me mira tierna y expectante
y que sonríe un poco maliciosa.

Roda de Ter, 22 de junio / 4 de agosto de 1977.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 5 de diciembre de 2014

“Capfoguer”(Morillo), (18ª estrofa), de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d'on procedeix,
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç, en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic i prou.
Més endavant ja diré d'altres coses.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



Discretamente, pero con aquella fuerza
que no se sabe muy bien de donde procede,
quiero dejar dicho esto que digo, las cosas
elementales y claras que me conmueven:
unos sentimientos, unos anhelos, unas desazones,
el sencillo hacer y deshacer de cada día.
Puedo afirmar que soy feliz, al hacerlo,
intensamente feliz muchas veces.
Quiero dejar dicho esto que digo y basta.
Más adelante ya diré otras cosas.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 3 de diciembre de 2014

“Capfoguer”(Morillo), (17ª estrofa), de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

Demano poc, demano poca cosa.
Només poder treballar com fins ara,
respectuós amb l'ordre que estableixen
discretes lleis d'antiga procedència.
Compondre versos m'omple, m'allibera.
També llegir, i algunes altres coses
del tot banals, del tot quotidianes.
Demano poc, i encara menys tal volta
hauré de demanar quan els anys posin
foscos accents damunt la pell cansada.
Llavors, potser, solament amb escriure
ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.
M'ho imagino sense gens d'angoixa.
La solitud per tota companyia.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



Pido poco, pido poca cosa.
Sólo poder trabajar como hasta ahora,
respetuoso con el orden que establecen
discretas leyes de antigua procedencia.
Componer versos me llena, me libera.
También leer, y algunas otras cosas
del todo banales, del todo cotidianas.
Pido poco, y quizá menos todavía
habré de pedir cuando los años pongan
oscuros acentos sobre la piel cansada.
Entonces, quizás, solamente con escribir
ya tendré suficiente. Lo pienso y no me asusta.
Me lo imagino sin nada de angustia.
La soledad por toda compañía.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

martes, 2 de diciembre de 2014

“Capfoguer”(Morillo), (16ª estrofa), de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d'aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



A veces cae una cortina espesa
sobre todo, y todo se vuelve estéril.
No es silencio y es más que silencio.
Flotan las palabras en un mar inmóvil,
toda la habitación es una trampa y estallan,
inútilmente, angustias y proyectos.
Nada distrae tanto de estos instantes terribles
como cerrar los ojos e imaginar una chica
de cuerpo propicio al juego, a la pelea.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 1 de diciembre de 2014

“Capfoguer”(Morillo), (15ª estrofa), de Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)

Minuciós, recullo les engrunes
d'un berenar frugal. Penso mil coses.
M'agradaria passejar una estona,
veure la posta, mastegar un bri d'herba,
trobar un desconegut i conversar-hi.
Recordo versos i els dic en veu baixa,
sobretot uns de l'Estellés que fan:
“En arribar a aquest punt, no sabria
negar-te, amic, que allò que em preocupa
-i és excessiu el mot: t'ho puc jurar-
és que ningú mai no tindrà interès
per l'home humil i molt senzill que sóc”.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)



Minucioso, recojo las migajas
de una frugal merienda. Pienso mil cosas.
Me gustaría pasear un rato,
ver el ocaso, masticar una brizna de hierba,
encontrar a un desconocido y conversar.
Recuerdo versos y los recito en voz baja,
sobre todo unos de Estellés que dicen:
“Al llegar a este punto, no sabría
negarte, amigo, que aquello que me preocupa
-y es excesiva la palabra: te lo puedo jurar-
es que nunca nadie mostrará interés
por el hombre humilde y muy sencillo que soy”.

Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978)
(versión de Pedro Casas Serra)