sábado, 29 de junio de 2019

Bon dia, nit. Obre bé la resclosa. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Bon dia, nit. Obre bé la resclosa.
Nega total, mortal, la meva set.
Colga el cadàver de la primavera.
Dessagna’m, purifica’m, recomença’m.
I arbra’m de sal, des de la teva llum.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Buenos días, noche. Abre bien la esclusa.
Ahoga totalmente, mortalmente, mi sed.
Entierra el cadáver de la primavera.
Desángrame, purifícame, recomiénzame.
Y arbólame de sal, desde tu luz.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 28 de junio de 2019

Víctima i assessí... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Víctima i assessí
van fer un pacte de sang
abans d’entrar plegats
en la dansa de la mort.

I així, després,
tot fou, només, un suïcidi.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Víctima y asesino
hicieron un pacto de sangre
antes de entrar juntos
en la danza de la muerte.

Y así, después,
todo fue, solamente, un suicidio.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 27 de junio de 2019

NECROFÍLIA de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

NECROFÍLIA

Et j’aimerai ta mort dans la nuit de la mer.
RENÉE VIVIEN

He volgut fer l’amor amb el cadàver
d’aquella primavera mal colgada
pels còmplices volgudament maldestres
de l’assassí, comprats de sotamà.
Damunt la neu, per l’erm sense confins,
sense rastre de fita ni senyals
que assenderessin el meu pas, he fet
un camí blanc de roses torturades,
fressat només per l’ala de la nit,
fins a trobar-te: tu, l’ocell encara
convulsament agònic, sota els peus
de sanguinaris cavalls sense brida
que, folls, t’arrossegaven sobre el fang.
Perquè he gosat mirar-te fit a fit
i besar-te la boca sense bleix
perversament voraç, dent contra dent,
i enfonsar-te en la mort a cops de bes
i sentir-me vivent contra el teu glaç,
cec, xuclava el teu mirall sagnant.
I ara els cucs rauen, sorneguers, la seda
………erta dels meus ulls.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


NECROFILIA

Et j’aimerai ta mort dans la nuit de la mer.
(Y amaré tu muerte en la noche del mar.)
RENÉE VIVIEN

He querido hacer el amor con el cadáver
de aquella primavera mal enterrada
por los cómplices intencionadamente torpes
del asesino, comprados bajo mano.
Sobre la nieve, por el páramo sin confines,
sin rastro de hito ni señales
que encaminasen mis pasos, he hecho
un camino blanco de rosas torturadas,
trillado solo por el ala de la noche,
hasta encontrarte: tú, el pájaro aún
colvulsamente agónico, bajo los pies
de sanguinarios caballos sin brida
que, locos, te arrastran sobre el barro.
Porque me he atrevido a mirarte fijamente
y besarte la boca sin resuello
perversamente voraz, diente contra diente,
y hundirte en la muerte a golpes de beso
y sentirme viva contra tu hielo,
ciego, me sorbía tu espejo sangriento.
Y ahora los gusanos raen, socarrones, la seda
......... yerta de mis ojos.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 26 de junio de 2019

Un polsim de sang... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Un polsim de sang
- com sal engrunada
damunt la ferida -
damunt d’aquest àpat.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Una pizca de sangre
- como sal desmenuzada
encima de la herida -
encima de esta comida.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 25 de junio de 2019

Taula deserta. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Taula deserta.
Tovalles de neu.
Qui em nega el pa i la sang?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Mesa desierta.
Manteles de nieve.
¿Quién me niega el pan y la sangre?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 24 de junio de 2019

Clavo els ulls en el roig... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Clavo els ulls en el roig
de la sang que m’oblida.

Després, la paret blanca
que alça la teva absencia,
de fit a fit, em torna
el verd lívid de l’odi.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Clavo los ojos en el rojo
de la sangre que me olvida.

Después, la pared blanca
que levanta tu ausencia,
fijamente, me vuelve
el verde lívido del odio.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 23 de junio de 2019

Sóc com el llançador... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Sóc com el llançador
de punyals que seguís
amb cura el teu contorn
per no ferir-te, cada
dia subjectant fort
les regnes de la sang.
Potser espero el moment
que el teu mateix convuls
tremolor davant l’erta
mirada dels meus ulls
et convoqui a la mort.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Soy como el lanzador
de cuchillos que siguiera
cuidadosamente tu contorno
por no herirte, cada
día sujetando fuerte
las riendas de la sangre.
Quizá espero el momento
que tu mismo convulso
temblor ante la yerta
mirada de mis ojos
te convoque a la muerte.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 22 de junio de 2019

M’arrenca del meu nom... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

M’arrenca del meu nom
la teva guerra
que, invisible, m’assetja
des de l’absència.

M’arrenca del meu nom
la teva absència.
Clandestina, me’l muda
per un de guerra.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Me arranca de mi nombre
tu guerra
que, invisible, me asedia
desde la ausencia.

Me arranca de mi nombre
tu ausencia.
Clandestina, me lo cambia
por uno de guerra.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 21 de junio de 2019

A cada porta l’ou d’or de la mort. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

A Josep Uclés

A cada porta l’ou d’or de la mort.
I el senyal de carmí, a la finestra
d’un foll travesti que em pica l’ullet.
A l’altra mà, perforat, el meu nom.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


A Josep Uclés

En cada puerta el huevo de oro de la muerte.
Y la señal de carmín, en la ventana
de un loco travesti que me guiña el ojo.
En la otra mano, perforado, mi nombre.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 20 de junio de 2019

De sobte et vaig conèixer: de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

De sobte et vaig conèixer:
Mar, i mare, i mirall.
Corrents vaig anar a dir-ho
a la vella xiqueta
òrfena, expoliada,
impenitent i muda
que em tibava a la pell
sense camí: per fi
l’hora arribava -foses
ella i jo, ja per sempre
- potser – podíem néixer
entre les teves cuixes.
Quan tot fou acomplert
vingué l’esglai del buit
però la teva veu
conjurava la mort
i em duia dolçament
sobre el ventre balmat
de l’amor. I aleshores
el xiscle contingut
tant de temps, va esclatar
perforant un espai
esbatanat de cop.
I uns ulls – els teus? - de sobte
impenetrablement
brutals m’exiliaren
del món – bruta deixia,
trist rebuig d’un naufragi
desorbitat i cec.
I el vidre d’unes mans
se m’encastà en el cos
i em llençà, sangferida
i nua, a les glaçades
balances de l’absència.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


De repente te conocí:
Mar, y madre, y espejo.
Corriendo fui a decirlo
a la vieja niña
huérfana, expoliada,
impenitente y muda
que me tensaba en la piel
sin camino: por fin
la hora llegaba -fundidas ya
ella y yo, para siempre
- quizá - podíamos nacer
entre tus muslos.
Cuando todo se cumplió
vino el temor del vacío
pero tu voz
conjuraba la muerte
y me llevaba dulcemente
sobre el vientre hueco
del amor. Y entonces
el chillido contenido
tanto tiempo, estalló
perforando un espacio
abierto de golpe.
Y unos ojos - ¿los tuyos? - de repente
impenetrablemente
brutales me exiliaron
del mundo - sucio legado,
triste rechazo de un naufragio
desorbitado y ciego.
Y el cristal de unas manos
se me encastró en el cuerpo
y me arrojó, malherida
y desnuda, a las heladas
balanzas de la ausencia.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 19 de junio de 2019

Perquè he sentit el teu... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Perquè he sentit el teu
bes de sang incruenta
- com la que bolca el crit
triomfant del nadó -
cloc els ulls per no veure
la tenebra vermella
quan les tisores, fredes,
segellin aquest part.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Porque he notado tu
beso de sangre incruenta
- como la que vuelca el grito
triunfante del bebé -
cierro los ojos para no ver
la tiniebla roja
cuando las tijeras, frías,
sellen este parto.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 18 de junio de 2019

El teu desig engendrà el meu desig. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

El teu desig engendrà el meu desig.
La negra melangia dels meus ossos
et va fer dea d’un desert ofert
a les dents vives de la primavera.
De sobte es capgirava el decorat
i el meu desig es menjà el teu desig.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Tu deseo engendró mi deseo.
La negra melancolía de mis huesos
te hizo diosa de un desierto ofrecido
a los dientes vivos de la primavera.
De repente se dio la vuelta el decorado
y mi deseo se comió tu deseo.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 17 de junio de 2019

ÈPICA EN CAMP CLOS de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

ÈPICA EN CAMP CLOS

Al cor del laberint desert,
museu de cendres,
set sarcòfags han clos
l’ossada del teu nom,
amor. I set muralles
he construït, encara,
entorn de la ciutat,
cenyida per set rius.
El cànem de l’estepa
n’és embolcall, tesat
com un esglai, com l’arc
obert de la batalla.
Treu flama l’esbarzer
que no es consum. I, enllà,
l’aire tanca amb set panys
els confins del paisatge.

Com un lladre he forçat
l’horitzó. Cegament
he conjurat el foc
sagrat. I set vegades
set he vençut la por
d’assenderar les passes
erm endins. Sense guals
he travessat els rius.
Dau a dau, l’enderroc
dels set cercles de pedra
m’ha fet pas, triomfant
veïna de la mort.
M’he perdut set camins
pels camins sense fites,
m’ha rescatat set cops
la set, com un imant.

He esbotzat finalment
les set portes i l’urc
dels set estoigs hermètics
per abraçar-te, Mai.
I quan creia tenir-te,
sal de la meva sang,
presa dins l’orfenesa
dels meus ulls, dels meus dits,
intacte, empenyorat
pel temps amb fosca usura,
sols hi trobava un cor,
el meu, embalsamat.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


ÉPICA EN CAMPO DE HONOR

En el corazón del laberinto desierto,
museo de cenizas,
siete sarcófagos han encerrado
la osamenta de tu nombre,
amor. Y siete murallas
he construido, aún,
entorno a la ciudad,
ceñida por siete ríos.
El cáñamo de la estepa
es envoltura, tenso
como un espanto, como el arco
abierto de la batalla.
Echa llamas la zarza
que no se consume. Y, más allá,
el aire cierra con siete cerraduras
los confines del paisaje.

Como un ladrón he forzado
el horizonte. Ciegamente
he conjurado el fuego
sagrado. Y siete veces
siete he vencido el miedo
de encaminar los pasos
yermo adentro. Sin vados
he atravesado los ríos.
Dado a dado, el derribo
de los siete círculos de piedra
me ha dado paso, triunfante
vecina de la muerte.
Me he perdido siete caminos
por los caminos sin hitos,
me ha rescatado siete veces
la sed, como un imán.

He destrozado finalmente
las siete puertas y el orgullo
de los siete estuches herméticos
para abrazarte, Nunca.
Y cuando creía tenerte,
sal de mi sangre,
presa en la orfandad
de mis ojos, de mis dedos,
intacta, empeñada
por el tiempo con oscura usura,
solo encontraba un corazón,
el mío, embalsamado.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 16 de junio de 2019

He canviat set cops la pell com una serp... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

He canviat set cops la pell com una serp
i encara repto entorn de l’arbre de teu nom
esculpit tenaçment, m’enrosco entre els seus peus
i em faig minvant de lluna per fer-li pedestal.
Hostal parat a l’ocell sense rumb,
desafiant el temps que cau, segat,
mentre em creixen set voltes els cabells,
set cops el verd al capciró de boges
primaveres tal volta inabastables
que no saben temptar-me: gos fidel
al regust de la mort, servil escorta,
insensible a la pluja, al vent que xiula
i em vol empènyer lluny, ben cuirassada
rere l’ombra que em ferma, i els ulls fits
en la claror que falca el meu exili.

He canviat set cops la pell, com una serp.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



He cambiado siete veces la piel como una serpiente
y aún repto en torno al árbol de tu nombre
esculpido tenazmente, me enrosco entre sus pies
y me hago luna menguante para serle pedestal.
Hostal dispuesto para el pájaro sin rumbo,
desafiando el tiempo que cae, segado,
mientras me crece siete veces el cabello,
siete veces el verde en el final de locas
primaveras quizás inalcanzables
que no saben tentarme: perro fiel
al sabor de la muerte, servil escolta,
insensible a la lluvia, al viento que silba
y me quiere empujar lejos, bien acorazada
tras la sombra que me sujeta, y los ojos fijos
en la claridad que cuña mi exilio.

He cambiado siete veces la piel, como una serpiente.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)


sábado, 15 de junio de 2019

L’aigua que fuig, és sols la meva set? de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’aigua que fuig, és sols la meva set?
I el fruit que lluu, més enllà de la tanca,
¿és sols l’orbesa de la meva llengua,
la saliva, la dent i la geniva?

La pell que és lluny, són només els meus dits?
I el foc que se’m fa escàpol, el meu fred?
¿L’illa de Mai sols és el meu deler
viatger que ha arrelat a trenc de platja?

El teu sexe, és només el meu desert?
I el paisatje proscrit rere els teus ulls,
és la fosca avidesa dels meus ulls?

El Tot que es fon, és només el meu Buit?
I, inabastable en l’alta solitud,
la teva mar, sols el meu suïcidi?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¿El agua que huye, es solo mi sed?
¿Y el fruto que reluce, más allá de la valla,
es solo la ceguera de mi lengua,
la saliva, el diente y la encía?

¿La piel que está lejos, son solo mis dedos?
¿Y el fuego que se me hace fugitivo, mi frío?
¿La isla de Nunca solo es mi anhelo
viajero que ha arraigado al comienzo de la playa?

¿Tu sexo, es solo mi desierto?
¿Y el paisaje proscrito tras tus ojos,
es la oscura avidez de mis ojos?

¿El Todo que se funde, es solo mi Vacío?
¿E, inalcanzable en la alta soledad,
tu mar, solo mi suicidio?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 14 de junio de 2019

M’he mirat al mirall i et veig a tu... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

M’he mirat al mirall i et veig a tu
- i no hi fa res que el trenqui en mil bocins -.
Ja no sé pas on són els meus confins:
Cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret – nu
de signes, de paraules, de camins -
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla, a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang, que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit del meus ulls i em repeteix.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Me he mirado en el espejo y te he visto a ti
- y no importa que lo rompa en mil pedazos -.
Ya no sé dónde están mis confines:
Cada trozo de vidrio nos es común.

Y miro ahora la cerradura - desnuda
de signos, de palabras, de caminos -
que queda frente a mí, feudo de nadie:
No hay reflejo que me sorba, noche adentro.

La luna ausente firma este cielo opaco:
Solo brilla, a tiro de piedra, una cicatriz
en forma de hoz, un rastro vivo
de sangre, que arriesga un jaque mate

suicida en tu sombra que surge
fijamente de mis ojos y me repite.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 13 de junio de 2019

Clavo l’arma al cor d’aquest mirall. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Clavo l’arma al cor d’aquest mirall.
La sang abraça els teus-meus bocins.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Clavo el arma en el corazón de este espejo.
La sangre abraza tus-mis pedazos.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra

miércoles, 12 de junio de 2019

Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet: de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet:
No l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya.
L’esmolet passa cada matinada.
La meva sang no sap altre camí.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Esta nostalgia, en el filo cortante de un cuchillo:
No la mella el tiempo, ni la herrumbre la estrangula.
El afilador pasa cada madrugada.
Mi sangre no conoce otro camino.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 11 de junio de 2019

Seda i ònix, parany de melangia... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Seda i ònix, parany de melangia
on cau, fadat, el tacte del record!
D’ençà que ets lluny, el meu desig té port
on l’esfera del buit roda amb el dia.

Illa de Mai, cap on fidel faig via
a seny de llavi que no es vol estort:
beso en la teva absència la mort,
i, en la festa escapçada, l’agonia.

Terra que palpo amb foc de pensament.
Batec que copso amb mans sense present.
Sal que desfermo amb llengua de follia.

Nit que mossego amb l’enyor de la dent:
El plaer em xucla, a l’arrel del turment,
la sang, que és només set que s’incendia.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¡Seda y ónix, trampa de melancolía
donde cae, hechizado, el tacto del recuerdo!
Desde que estás lejos, mi deseo tiene puerto
donde la esfera del vacío rueda con el día.

Isla de Nunca, hacia donde fiel viajo
colmada de labio que no se quiere salvo:
Beso en tu ausencia la muerte,
y, en la fiesta descabezada, la agonía.

Tierra que palpo con fuego de pensamiento.
Latido que capto con manos sin presente.
Sal que desato con lengua de locura.

Noche que muerdo con la nostalgia del diente:
El placer me sorbe, en la raíz del tormento,
la sangre, que es solo sed que se incendia.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 10 de junio de 2019

I sé que ets tu, i sé que no ets tu... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

I sé que ets tu, i sé que no ets tu
la sang que xuclo d’aquesta ferida.
Recordes? Menstruaven les estrelles
i un crit de primavera temerària
tacava els llençols lívids de la por:
ja cap lleixiu n’esborrarà l’empremta.
¿Recordes, lluny, l’escampadissa boja,
incruenta, bogal, roses enceses
del teu-meu sexe, entre la seda i l’ònix
- parany de melangies indomables:
Rellotge viu, contrallum d’hores foses
sense senyal, llunari i abraçada?
I ara que tu no hi ets, absurdament,
la sang se’m fa, absurdament, ferida.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Y sé que eres tú, y sé que no eres tú
la sangre que sorbo de esta herida.
¿Recuerdas? Menstruaban las estrellas
y un grito de primavera temeraria
manchaba las sábanas lívidas de miedo:
ningún lejía borrará la huella.
¿Recuerdas, lejos, la desbandada loca,
incruenta, holgada, rosas encendidas
del sexo tuyo-mío, entre la seda y el ónix
- trampa de melancolías indomables:
reloj vivo, contraluz de horas fundidas
sin señal, lunario y abrazo?
Y ahora que tú no estás, absurdamente,
la sangre se me vuelve, absurdamente, herida.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 9 de junio de 2019

No era d’aigua. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

No era d’aigua.
La ferida m’ensenya
que era de vidre
i mur, impenetrable,
el mirall que em xuclava.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


No era de agua.
La herida me enseña
que era de cristal
y muro, impenetrable,
el espejo que me sorbía.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 8 de junio de 2019

BERCEUSE de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

BERCEUSE

Dorm, petita meva, dorm.
La nit és avui l’atzemblera
de tots els olis i de tots els verins,
que vénen a arraulir-se als peus del llit
convocats per la meva cançó.
Quina almàssera secreta els ha mòlt?
On els ensitjaríem, amor,
sinó en els nostres ulls,
oberts, esbatanats,
almúnia de flors torturades?
Dorm. Clou els teus ulls
on faroneja el gessamí
d’onades negres.
No temis, que avui
tinc la meva pena ben closa,
atrapada dins del puny
i les ungles,
clavades al palmell de la mà,
ja no sabrien fer-te sang.
Ja no vindrà
l’esvoliac ferit de mort
a podrir-se a la teva falda.
Ja no torbarà el teu son
la seva agonia sense port.
Dorm, que el meu desig
s’ajaçà tèbiament
damunt la seda tèbia
del teu ventre,
com un cadell
que no coneix encara els seus ullals.
Dorm, com una gota d’aigua
maurada per la lluna. Dorm.
Amb quines dents sabria engabiar
el lluert fugisser de l’alegria
que un somni esquiu
ha deturat un moment
sobre els teus llavis?
Però no. Deixa’m només
que et xucli el carmí viu
de la ferida,
que llepi el teu neguit
fins a amoixar-lo,
fins que la sang torni a les venes,
amansida
i sense venjança.
Dorm, amor, no temis.
La meva mà esquerra
subjecta ben fort
la dreta de l’assassí.
Perquè el voltor sap avui
que la despulla que el tempta
és només ell mateix
a l’altra banda del mirall.
Dorm, dorm:
que brando la meva cançó
per conjurar l’enyor,
aquest ganivet
que el temps no sap oscar
i cap rovell no escanya.
No sents l’esmolet, com passa
ara que l’alba ja s’acosta?
Dorm.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


BERCEUSE

Duerme, mi pequeña, duerme.
La noche es hoy la acemilera
de todos los aceites y todos los venenos,
que vienen a acurrucarse a los pies de la cama
convocados por mi canción.
¿Qué almazara secreta los ha molido?
¿Donde los asilaríamos, amor,
sino en nuestros ojos,
abiertos, muy abiertos,
almunia de flores torturadas?
Duerme. Cierra tus ojos
donde farolea el jazmín
de olas negras.
No temas, que hoy
tengo mi pena bien guardada,
atrapada dentro del puño
y las uñas,
clavadas en la palma de la mano,
no sabrían ya hacerte sangre.
Ya no vendrá
el murciélago herido de muerte
a pudrirse en tu regazo.
Ya no turbará tu sueño
su agonía sin puerto.
Duerme, que mi deseo
se tiende tibiamente
sobre la seda tibia
de tu vientre,
como un cachorro
que no conoce aún sus colmillos.
Duerme, como una gota de agua
estrujada por la luna. Duerme.
¿Con qué dientes sabría enjaular
el lagarto huidizo de la alegría
que un sueño esquivo
ha detenido un momento
sobre tus labios?
Pero no. Déjame solo
que te sorba el carmín vivo
de la herida,
que lama tu desazón
hasta animarla,
hasta que la sangre vuelva a las venas,
amansada
y sin venganza.
Duerme, amor, no temas.
Mi mano izquierda
sujeta bien fuerte
la derecha del asesino.
Porque el buitre sabe hoy
que el despojo que lo tienta
es solo él mismo
al otro lado del espejo.
Duerme, duerme:
que hago sonar mi canción
para conjurar la nostalgia,
este cuchillo
que el tiempo no sabe mellar
y ninguna herrumbre ahoga.
¿No oyes a afilador, como pasa
ahora que el alba se acerca?
Duerme.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 7 de junio de 2019

Un tren travessa, com un roc brunzent... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Un tren travessa, com un roc brunzent,
l’ull de la nit. El cor no sap la fona.
El balast bressa l’arma i la ferida
i alça cançons de tenebra eixorbada.

Dins l’esvoranc tu i jo, com una embosta
de sang extasiada que borbolla
d’una mateixa mort i se n’abeura
tessant una abraçada de sal viva.

Dins el mirall, tu i jo, l’assassí.
S’esborren les fronteres, sota l’ombra.
Sols el xiulet que m’estrafà la queixa

és un rastre precís. Cerco la lluna
dins dels meus ulls, i hi trobo un trau atònit
que perboca la sang d’aquest poema.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Un tren atraviesa, como un meteorito,
el ojo de la noche. El corazón no conoce la honda.
La gravilla mece el arma y la herida
y alza canciones de tiniebla ciega.

Dentro del agujero tú y yo, como una ambuesta
de sangre extasiada que borbotea
de una misma muerte y se abreva
tensando un abrazo de sal viva.

Dentro del espejo, tú y yo, el asesino.
Se borran las fronteras, bajo la sombra.
Solo el silbido que me disimuló la queja

es un rastro preciso. Busco la luna
dentro de mis ojos, y encuentro un ojal atónito
que acera la sangre de este poema.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 6 de junio de 2019

Mar que m’escups, un cop m’has seduït... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
RENÉE VIVIEN

Mar que m’escups, un cop m’has seduït,
en un erm sense fites: quin ocell
branda el seu vol, amb caire de coltell,
i escapça, venjatiu com una nit,

l’urc del desig que en tu trobà sentit?
¿Quina ombra et senyoreja dins la pell
que era reclam per al meu llavi, i brell,
i ara em rebutja, en portes del convit?

Mar que m’escups, fosc mirall prohibit
al meu nom, ebri en l’èbris requesta
de la sal que encenia la tempesta:

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
(Y yo te adoraré como un ahogado el mar.)
RENÉE VIVIEN

Mar que me escupes, una vez me has seducido,
en un erial sin hitos: ¿qué pájaro
balancea su vuelo, con aspecto de cuchillo,
y corta, vengativo como una noche,

el orgullo del deseo que en ti encontró sentido?
¿Qué sombra te señorea en la piel
que era reclamo para mi labio, y trampa,
y ahora me rechaza, en puertas del banquete?

Mar que me escupes, oscuro espejo prohibido
a mi nombre, ebrio en la ebria demanda
de la sal que encendía la tormenta:

Mi desierto te mira, fijamente,
y solo soy esta mirada que queda
viviendo de sed, contra el pozo del olvido.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 5 de junio de 2019

L’endemà del solstici de la pluja... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’endemà del solstici de la pluja
començà la desfeta: No ho vaig veure
fins que l’estrall arreu plantà bandera
i els miralls de la nit em reflectiren
amb la pena clavada al mig del sexe.

Ho vaig saber, amor, de cop i volta,
i volia desfer les nostres passes
per desxifrar l’enigma: en l’hora fosa
no trobava cap rastre de petjada.

Sols esquelets calcinats de paraules,
fòssils de besos, presagis en cendra,
silencis que afitaven el silenci.

L’enyor interrogava precipicis
i el buit tornava, en l’eco, les preguntes
assassinades pels punyals de l’aire.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Al día siguiente del solsticio de la lluvia
comenzó la derrota: No lo vi
hasta que el estrago plantó bandera en todas partes
y los espejos de la noche me reflejaron
con la pena clavada en medio del sexo.

Lo supe, amor, de repente,
y quería deshacer nuestros pasos
para descifrar el enigma: en la hora fundida
no encontraba ningún rastro de huella.

Solo esqueletos calcinados de palabras,
fósiles de besos, presagios en ceniza,
silencios que observaban el silencio.

La añoranza interrogaba precipicios
y el vacío devolvía, en el eco, las preguntas
asesinadas por puñales de aire.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 4 de junio de 2019

Amor de sal: claror de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Amor de sal: claror
de nit i d’arma blanca.
El raval fosc on perdo
la passa imanta tota
la tristesa del món.
Sang morta a les butxaques!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Amor de sal: claridad
de noche y de arma blanca.
El arrabal oscuro donde pierdo
el paso imanta toda
la tristeza del mundo.
¡Sangre muerta en los bolsillos!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 3 de junio de 2019

Vènen mots que accelera l’assassi sense nom. de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

II SANG PRESA


Vènen mots que accelera l’assassi sense nom.

El meu cor, temerari, travessarà el carrer?

Hi ha un gos esquarterat, enmig de la calçada.

Pel mirall sense fons, color de sang com fuig…

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



II SANGRE ESTANCADA


Vienen palabras que acelera el asesino sin nombre.

¿Mi corazón, temerario, atravesará la calle?

Hay un perro descuartizado, en medio de la calzada.

Por el espejo sin fondo, color de sangre huyendo...

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 2 de junio de 2019

Qui em dicta les paraules quan et parlo? de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Qui em dicta les paraules quan et parlo?
Qui m’incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M’habitava sense que jo ho sabés
fins que vingueres. Llavors va sorgir
de no sé quines golfes, com una ombra,
i em posseeix com un amant tirànic
i em mou com el titella d’una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m’usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¿Quién me dicta las palabras cuando te hablo?
¿Quién me llena de gestos y de muecas?
¿Quién habla y actúa por mí? Es la Impostora.
Me habitaba sin que yo lo supiera
hasta que tú llegaste. Entonces surgió
de no sé qué desván, como una sombra,
y me posee como un amante tiránico
y me mueve como a un títere de feria.
Y a menudo, en el espejo, la veo a Ella
rescatada de no sé qué cenizas.
No le hagas ningún caso cuando Ella te habla,
aunque me usurpe voz y rostro.
Y si te cierra la puerta de salida
con su cuerpo amoroso y brutal
será necesario que la mates sin ningún pesar.
Hazlo por mí también y en mi nombre:
Yo la llevo demasiado dentro y no sabría
detenerme al borde del suicidio.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 1 de junio de 2019

Ve la infanticida... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Ve la infanticida
pel mirall del fons.
Deixeu-li que canti
el seu fosc amor.

L’amor que corbava
el ventre ara buit
amb un somni d’aigua
al séc de l’eixut.

La seva sang xiscla:
vol alimentar
les venes petites
amb el seu allau.

La seva mà closa
estreny el batec
d’un ocell escàpol
- ostatge del vent.

I la boca viva
atia la dent.
- S’embosquen besades
a cada mossec.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Viene la infanticida
por el espejo del fondo.
Dejadle que cante
su oscuro amor.

El amor que curvaba
el vientre ahora vacío
con un sueño de agua
en el surco seco.

Su sangre chilla:
quiere alimentar
las pequeñas venas
con su avalancha.

Su mano cerrada
aprieta el latido
de un pájaro fugitivo
- rehén del viento.

Y la boca viva
aviva el diente.
- Se emboscan besos
en cada mordisco.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)