lunes, 31 de diciembre de 2018

La amantísima (Sombras adormecidas)

LA AMANTÍSIMA


Qué dulce es devenir en tus sueños

porque en un instante rompo tu añoranza.


Con mi sonrisa sé que tú sonríes,

vuelves a la niñez cogido de mi mano

y yo regreso de mi vejez donde tú eras quien me la cogía.


Entre nosotros nunca se ha quebrado el cordón umbilical,

sigues anidado en mi vientre

y nuestros corazones siguen latiendo al unísono.


Cómo dejarte si sé que me necesitas,

que estás perdido sin mí,

que mi sonrisa te saca del abismo de la tristeza y la desesperación.


Yo vendré siempre que me requieras, tú lo sabes,

porque no quiero otra cosa sino que seas feliz,

que retornes a tu infancia y a mis brazos.


Para tu nuevo día te deseo

que tengas dulces sueños: pásalo bien.


Pedro Casas Serra (19-05-2017)

domingo, 30 de diciembre de 2018

La acongojada (Sombras adormecidas)

LA ACONGOJADA


En un instante

cayó mi corazón por el despeñadero

y contigo

- mañanas rosas

y noches blancas -

gran parte de mi vida.


No hay nada que calme mi dolor

pues si algo lo llena,

por el interrogante se desagua.


¿Si me tenías,

si vigilante estaba junto a ti,

si junto a mí todo lo superarías...


qué oscura noche te llamó al vacío

en este mediodía?


Pedro Casas Serra (16-05-2017)

sábado, 29 de diciembre de 2018

El ensoñado (Sombras adormecidas)

EL ENSOÑADO


Si te veo en un ciprés esbelto,

en la golondrina que revolotea

y en la forma de una nube...

dónde mirar sin verte.


Tu voz me llama desde el profundo sueño

y entre las sábanas vienes a mi encuentro.


Y para no dejar de percibir tu aliento

ni el roce de tu piel

ni tu frescor,

no me despierto.


Rosa de mayo:

tu perfume me hiere y una lágrima

pugna por salir de mis cuencas vacías

y las aprieto con más fuerza

para no abandonar mi encierro.


Pues si abro los ojos...

como nube, golondrina, ciprés o rosa,

te irías

sin dejar un recuerdo.


Pedro Casas Serra (15-05-2017)

viernes, 28 de diciembre de 2018

El errante (Sombras adormecidas)

EL ERRANTE


Para Manuel Sánchez Pérez-Seoane


Son muchos años que salí de casa

y sabía que tenía que llegar:

cada vez que abro los ojos

veo un nuevo paisaje.


Al principio me sentía a gusto,

reconocía alguna,

pero hace ya tiempo que las fui perdiendo.


No es que no sean ahora bellas

- siempre lo son las estrellas -

ni que no brillen

ni que tengan menos colorido,

pero no son las mismas.


Ellas se fueron quedando atrás.


Conocía sus nombres

y parecía que me reconocieran.


No sé a dónde voy

pero me siento solo en un universo extraño

y que mis palabras se diluyen

en un eco de silencios.


Pedro Casas Serra (02-05-2017)

jueves, 27 de diciembre de 2018

"Vuit de març" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

Vuit de març


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols timdrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de l’història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i ploura i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

Ocho de marzo

Con las dos manos juntas
alzadas a la luna,
abramos la ventana
a este cielo cerrado.

Mujeres descendientes
de las que ayer quemaron
haremos una hoguera
del miedo y del estrago.
Acudirán las brujas
de todas las edades.
Dejarán sus escobas
para pasto del fuego,
barreños y trapillos
jabones y azuletes
tarritos y cazuelas
pañales y estropajos.

Dejaremos escobas
para pasto del fuego,
tarritos y cazuelas
jabones y azuletes.
La ceniza que quede
no la intercambiaremos
por oro o por cadenas
por cetros o puñales.
Surgida de la llama
solo tendremos vida
por arma y por escudo
en las dos manos juntas.

Dibujará el comienzo
de nuestra historia el humo
como hiedra de gloria
en torno a nuestro cuerpo,
lloverá y hará sol,
danzaremos al son
de las nuevas canciones
que la tierra oirá.
Vindicaremos noche
y el término MUJER.
Y el árbol crecerá
de la liberación.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 26 de diciembre de 2018

"Avui la pluja no duu espines. Vine" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

3

Avui la pluja no duu espines. Vine.
Té, serva’m a les mans aquest cor, com si fos
un molinet de vent desbocat, de colors.
Corrents, baixa les graus on l’amor s’endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets
i atansa flors i fulles d’olor a la fogaina.
I jo amb polsim d’ales de voliaina
et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina
i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.
Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta
i, a tocar de la llinda d’un paisatge proscrit,
castells de foc oberts a mar, torres de festa.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


3

Hoy la lluvia no lleva espinas. Ven.
Ten, guarda en las manos este corazón, como si fuera
un molinillo de viento desbocado, de colores.
¡Corriendo, baja las peldaños donde el amor se adivina!

Móntale cabañita en el rincón de los duendes
y acerca flores y hojas de olor a la fogata.
Y yo con una pizca de alas de murciélago
te sembraré el pelo de mensajes secretos.

Dejemos, en el circo desierto, redes de telaraña
y la sangre que ha brotado de nuestro nombre herido.
Hoy la lluvia no lleva espinas: ¡ven!

Que hay un cielo de satén en el centro de la tormenta
y, junto al dintel de un paisaje proscrito,
castillos de fuego abiertos al mar, torres de fiesta.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 25 de diciembre de 2018

"Ralet, ralet… Paraules petitones" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

2

Ralet, ralet… Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixé t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel!
En un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora d’aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


2

Real, realito... Palabras pequeñitas.
¿Zabez? ¡La Maiameicé t'eztima hasta el cielo!
Besarte los ojos es hacer volar una cometa
en un bosque sin lobos ni hachas. ¿Te das cuenta?

Cuca de farolillo, al alero de la oreja
he llegado con el amor húmedo de relente.
Prenda de este juego, llevaré, mañana por la mañana,
brazaletes de besos en cada muñeca.

Buscamos pequeños tesoros, escondidos en vano.
¡Y qué, si nos perdíamos por siete años foraños!
Para abrir la granada cerrada sin cerrojos
nos hemos calzado en los dedos los peúcos de las hadas.

Y hemos levantado, en el esqueje de la hora violeta,
una fiesta de olores con la trenza deshecha.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 24 de diciembre de 2018

"TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

VI

TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d’un any estant

1

Camises de dormir de setí. I una rosa.
I quines coses que ens fan felices! Veus?
Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
amb pètals de gerani. I sentirem la nosa

d’aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
- ai, trampes de colors per als infants babaus!
Al fons del mar varen llençar les claus,
allà on feien l’ullet els tresors de les faules.

Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
Però, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
Qui ens embulla les trenes a les branques dels saules?

Paraules de setí. Amb pell d’amor, paraules…
La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


TRÍPTICO PARA UNA QUIMERA

Para Ina, al cumplir un año

1

Camisones de satén. Y una rosa.
¡Qué cosas nos hacen felices! ¿Ves?
Nos pintaremos las uñas de manos y pies
con pétalos de geranio. Y sentiremos el estorbo

de la vieja carpeta donde calcábamos palabras
- ¡ay, trampas de colores para los niños bobos!
Al fondo del mar arrojamos las llaves,
allá donde nos guiñaban el ojo los tesoros de las fábulas.

¡Va, vamos a buscarlas, vestidas de pirata!
¿Pero, la luna, dónde tiene su barco de plata?
¿Quién nos enreda las trenzas en las ramas de los sauces?

Palabras de satén. Con piel de amor, palabras...
La noche, que nos arrastraría mar adentro y no se atreve,
ha deshojado este día con crepúsculo de rosa.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 23 de diciembre de 2018

"Hi ha un àngel sense cel al fons d’aquest de aquest mirall..." Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

V

Per a Adela Costa

Hi ha un àngel sense cel al fons d’aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d’amagatall

a l’aigua dels torrents. Porta el ròssec de l’astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.

Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.

La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossin uns altres…

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


V

Para Adela Costa

Hay un ángel sin cielo al fondo de este espejo
con los labios pintados de sol que va a la puesta.
Lleva estigma en la piel que demanda respuesta
y unos ojos abiertos que sirven de escondrijo

al agua de torrentes. Lleva rastro del astro,
de los bosques y años. Y un deje de hojas muertas.
Como en país extraño, obstruidas las puertas,
yerra obstinadamente, cual si siguiera un rastro.

Señales que no están, que, con ceniza de locura
y alfabetos prestados, inventamos para mañana.
El nublado más hondo se forma con nosotros.

La lluvia borrará todos los caminos del día.
Amasaremos viejos sueños, bajo un cielo lila,
con barro sin pasado, como si fueran otros... 

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 22 de diciembre de 2018

"CEL NEGRE" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

IV

CEL NEGRE

Per a l’Assumpta

L’esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d’aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l’escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l’ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d’avui du un SÍ a l’altre costat.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


IV

CIELO NEGRO

Para Assumpta

El murciélago duerme en la lucerna.
Pero la lluvia me dice que tienes razón.
Ven, compartamos la manzana en un rincón
donde no llegue el hielo de la galerna.

Por todas partes hay muros y torres de defensa
y al filo de este cielo mandan hachas.
Hemos atravesado el torrente oscuro por vados
marcados, con pequeños pies sin redención.

Y a tientas hemos topado con el escudo.
¿Sabremos rehacer caminos, por el borde de la cebada?
Si no, no hay lugar para el laúd

que enciende otoños con palabras de libertad.
La luna nueva, ¿sabes ?, dice que te recuerde
que el NO de hoy lleva un SÍ al otro lado.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 21 de diciembre de 2018

"He dit bon dia al teu cor violeta..." de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

III

A Araceli Bruch

He dit bon dia al teu cor violeta,
Araceli d’aram. Dic Araceli
i abans que l’A d’alosa no s’enceli
un capdell de llampecs fa la traveta…

I si encén el panís del teu cabell
sega les cordes ben arran del pou.
L’aigua del fons te la claror del rou
però l’estrall li ha marcat la pell.

Veig les parets on la molsa clapeja
i l’esparver que hi plana i fa esquinçall
d’aquesta vall on el trèvol mestreja.
Dic Araceli i em torna el mirall

l’ombra d’un bosc en un foc de falgueres
i als ulls, colgat, un doll de primaveres.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


III

A Araceli Bruch

He dado los buenos días a tu corazón violeta,
Araceli de cobre. Digo Araceli
y antes de que la A de alondra no vuele
un ovillo de relámpagos hace la zancadilla...

Y si enciende el maíz de tu cabello
siega las cuerdas muy a ras del pozo.
El agua del fondo tiene la claridad del rocío
pero el estrago le ha marcado la piel.

Veo las paredes donde el musgo motea
y el gavilán que planea y hace jirones
este valle donde el trébol señorea.
Digo Araceli y me devuelve el espejo

la sombra de un bosque en un fuego de helechos
y en los ojos, enterrado, un chorro de primaveras.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 20 de diciembre de 2018

"No és el foc sinó l’aigua que em crema" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

II

A Quima Romagosa

No és el foc sinó l’aigua que em crema.
Duc l’escorpí com una agulla al pit.
I sota el tel de l’estany adormit
s’obre el celler d’una amarga verema.

El sol fa ull al tombant del canyar
i em signa amb urc, segur del seu imperi.
Però un fosc sortilegi, per misteri,
em blega al fons, on l’espill s’esquerdà.

Amfibi estrany, vern de fulla dispersa,
em faig aranya per teixir-me un eix
i invento un pont de l’ocell fins el peix.
Si hi pogués arrelar, una i diversa…!

El vent s’enduu la fràgil aliança
i els fils segats al nus de l’esperança.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


II

A Quima Romagosa

No es el fuego sino el agua la que me quema.
Llevo el escorpión como una aguja en el pecho.
Y bajo la superficie del lago dormido
se abre la bodega de una amarga vendimia.

El sol me guiña el ojo al final del cañaveral
y me apunta con orgullo, seguro de su imperio.
Pero un oscuro sortilegio, por misterio,
me dobla en el fondo, donde el espejo se rajó.

Anfibio extraño, aliso de hoja dispersa,
me hago araña para tejerme un soporte
e invento un puente del pájaro hasta el pez.
¡Si pudiera arraigar, una y diversa ...!

El viento se lleva la frágil alianza
y los hilos cortados en el nudo de la esperanza.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 19 de diciembre de 2018

"Teresa, saps?, tu i jo, en aquest escenari..." de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

Sense llop ni destrals


I

Teresa, saps?, tu i jo, en aquest escenari,
fem papers diferents amb distints decorats.
A mi m’agrada el te. Duc els llavis pintats.
I m’he emportat la lluna al calaix de l’armari.

I si surto del meu recer és de puntetes.
Tu camines amb urc pel terreny enemic
i mires endarrere, on hi ha les violetes,
com si fossin parracs d’un vestit molt antic

que has desat fa molt temps a les golfes mes altes.
I et plau pel bosc hostil prendre l’arc de sageta
i fer blanc en un cel endevinat de fresc.

Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc
i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes?
L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)



Sin lobo ni hachas


I

¿Sabes, Teresa?, tú y yo, en este escenario,
interpretamos papeles diferentes con distintos decorados.
A mi me gusta el té. Llevo los labios pintados.
Y me he llevado la luna al cajón del armario.

Y si salgo de mi refugio es de puntillas.
Tú caminas con orgullo por terreno enemigo
y miras atrás, donde están las violetas,
como si fueran harapos de un vestido muy antiguo

que has guardado hace mucho en el desván mas alto.
Y te place en bosque hostil tomar el arco de flechas
y hacer blanco en un cielo adivinado hace poco.

Pero, observa, ¿te das cuenta que nos cose el mismo muérdago
y el viejo teatro nos ata con telarañas enfermas?
El aplauso de los dioses nos señala la derrota.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 18 de diciembre de 2018

"CANÇÓ DE FER CAMÍ" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

VIII

CANÇÓ DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
- Hi ha violetes a desdir!
Anirem lluny sense recança
d’alló que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
- i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
- i serem quatre, serem cinc! -
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


VIII

CANCIÓN PARA ANDAR EL CAMINO

Para Marina

¿Quieres subir a mi barca?
- ¡Hay violetas en abundancia!
Iremos lejos sin nostalgia
de lo que habremos dejado aquí.

Iremos lejos sin nostalgia
- y seremos dos, seremos tres.
Subid, subid, a nuestra barca,
altas las velas, el cielo abierto.

Habrá remos para todos los brazos
- ¡y seremos cuatro, seremos cinco! -
y nuestros ojos, estrellas dispersas,
olvidarán todos los confines.

Zarpamos por marzo con el viento,
y con nubes de corazón alocado.
Sí, seremos veinte, seremos cuarenta,
con la luna por estandarte.

Brujas de ayer, brujas de hoy,
encontraremos en alta mar.
Por todas partes se esparcirá la vida
como una danza vegetal.

Dentro de la piel de la ola salada
seremos quinientas, seremos mil.
Perderemos la cuenta al cambiar la luna.
Juntas haremos nuestra la noche.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 17 de diciembre de 2018

"Si fossis, Cinta, una llebre-llebreta..." de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

VII

A Cinta Portillo

Si fossis, Cinta, una llebre-llebreta,
no t’haurien ni gànguils ni cap gos de cacera,
ni et caçaria el vent amb la llaçadeta estreta.

I, jo fos caçador, tindria mala estrella:
Mentre els meus ulls em fessin la rateta
de fonoll m’ompliries a desdir
cartutxera i canó de l’escopeta
perquè enramés fondals i nuvolar
amb grans d’olor, per fer més festa.

Ara i adés, pararies l’orella
a frec de terra per sentir el soroll
de l’herba com creix, llebre-llebreta
i jo t’envejaria la planeta.

Travessaries de cor i a la valenta
tot l’ample del Baix Ebre i la Ribera,
Terra Alta, Montsià i fins als ports de Morella.
Mes, si anaves més lluny,
l’enyor, a pols, prou faria estelleta,
si fossis, Cinta, una llebre-llebreta.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


VII

A Cinta Portillo

Si fueras, Cinta, una liebre-liebrecita,
no te atraparían ni redes ni perros de caza,
ni te cazaría el viento con lazadita estrecha.

Y, si yo fuera cazador, tendría mala estrella:
Mientras mis ojos me hicieran la ratita
de hinojo me llenarías en abundancia
la cartuchera y el cañón de la escopeta
para que enramase hondonadas y nubes
con granos de olor, para más fiesta.

De cuando en cuando, pararías la oreja
sobre la tierra para oír el ruido
de la hierba como crece, liebre-liebrecita
y yo te envidiaría la planita.

Atravesarías sincera y con empeño
a lo ancho el Bajo Ebro y la Ribera,
Tierra Alta, Montsià y hasta los puertos de Morella.
Pero, si ibas más lejos,
la añoranza, a pulso, harto haría astillita,
si fueras, Cinta, una liebre-liebrecita.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 16 de diciembre de 2018

"Jo conec una fada que es diu Fina..." de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
………..- flor de taronger,
que camina de puntetes
………..- ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
………..- flor de taronger,
i una palma a la finestra
………..- ai, la flor de tarongina.
L’acompanya el cargol i la caragolina
………..- flor de taronger,
de lluny l’aneguet lleig
………..- ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
………..- flor de taronger,
jardins a les parets
………..- ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
………..- flor de taronger,
i n’escampa pels carrers
………..- ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
………..- flor de taronger,
flaons,cócs de maçana
………..- ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
………..- flor de taronger,
el romaní i la menta
………..- ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
………..- flor de taronger,
corrandes enllunades
………..- ai, la flor de tarongina.
Un barrufet li pren la mantellina
………..- flor de taronger,
i li barrufa al voltant
………..- ai, la flor de tarongina.
Mes ella té una vareta que domina
………..- flor de taronger,
la calma i la tempesta
………..- ai, la flor de tarongina.
quan us clavi l’esguard i us digui: Vine!
………..- flor de taronger,
Fugiu, que us fadarà
(com m’ha fadat a mi).
………..- ai, la flor de tarongina.
Jo conec una fada que es diu Fina.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


VI

A Fina Llorca

Yo conozco una hada que se llama Fina
......... ..- flor del naranjo,
que camina de puntillas
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Vive con un oso de peluche y una muñeca
......... ..- flor del naranjo,
y una palma en la ventana
......... ..- ay, flor de la toronjina.
La acompaña el caracol y el caracolillo
......... ..- flor del naranjo,
de lejos el patito feo
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Cuelga las estrellas en el cielo de la cortina
......... ..- flor del naranjo,
jardines en las paredes
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Lleva mariposas en un cucurucho
......... ..- flor del naranjo,
y las esparce por las calles
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Si come zanahoria y sal marina
......... ..- flor del naranjo,
quesadillas, tartas de manzana
......... ..- ay, la flor de la toronjina.
Conjura la mejorana, también la clavellina
......... ..- flor del naranjo,
el romero y la menta
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Que alguien le cante con son de mandolina
......... ..- flor del naranjo,
coplas enlunadas
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Un pitufo le toma la mantilla
......... ..- flor del naranjo,
y le pitufa alrededor
......... ..- ay, flor de la toronjina.
Pero ella tiene una varita que domina
......... ..- flor del naranjo,
la calma y la tormenta
......... ..- ay, flor de la toronjina.
cuando os clave la mirada y os diga: ¡Ven!
......... ..flor del naranjo,
huid, que os hechizará
(Como me ha hechizado a mí).
......... ..- ay, la flor de la toronjina.
Yo conozco una hada que se llama Fina.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 15 de diciembre de 2018

"CANÇÓ DE PLUJA" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

V

CANÇÓ DE PLUJA

Si el sol puja escaletes
ens mullarem demà.
Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s’esquitllaran els gats
i sortirem nosaltres
per la porta més gran.
Gallerets de bugada
fugirant dels terrats.
Cargols i cargolines
ens acompanyaran.
Traurem les katiusques
i un paraigua espatllat
i capa amb caperutxa
malgirbada amb un sac
i les ganes de córrer
i un delit prou estrany.
A cada toll que hi hagi
espernegarem tant
que escatxigarem tots els
mussols del veïnat.
Espolsarem les plantes
dels horts i dels ravals
i els arbres de la plaça
i les flors del solà,
i pararem la galta
per rebre-hi el ruixat.
Entomarem la dutxa
de totes les canals
i ens inventarem barques
a tots els xorregalls.
Si estevenet venia
amb l’agulló torçat
sabrem un sortilegi
que ens el farà ballar.
Balla que ballaria
avui i l’endemà,
fins que amb barret d’arestes
el sol haurà tornat
i haurà desat la pluja
al prestatge de dalt.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


V

CANCIÓN DE LLUVIA

Si el sol sube escaleras
mañana nos mojaremos.
Apenas la lluvia alerte
al gallo del campanario
por el ojo de las gateras
se colarán los gatos
y saldremos nosotros
por la puerta mayor.
Gallardetes de colada
huirán de los terrados.
Caracoles y bígaros
nos acompañarán.
Sacaremos katiuskas
y un paraguas maltrecho
y capa con capucha
desgarbada cual saco
y ganas de correr
y un regocijo extraño.
En cada nuevo charco
chapotearemos tanto
que salpicaremos a todos
los búhos del vecindario.
Sacudiremos las plantas
de huertos y arrabales
y los árboles de la plaza
y las flores de la solana,
y pondremos la mejilla
para recibir el chubasco.
Tomaremos la ducha
de todos los canalones
y nos inventaremos barcas
en todos los arroyos.
Si estebanillo viene
con malas intenciones
sabremos un sortilegio
que nos lo hará bailar.
Baila que bailaría
hoy y al día siguiente,
hasta que con tricornio
habrá vuelto el sol
y guardado la lluvia
en el estante de arriba.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)