jueves, 28 de febrero de 2019

"SI EL MAR TINGUÉS BARANES" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

II. SET CANÇONS ESPARSES
I UN ROMANÇ


I

SI EL MAR TINGUÉS BARANES

Si o mar tivera barandas…
ROSALIA DE CASTRO

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S’obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on jo et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb.

Pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)




II. SIETE CANCIONES SUELTAS
Y UN ROMANCE


I

SI EL MAR TUVIERA BARANDILLAS

Si o mar tivera barandas…
ROSALIA DE CASTRO

Si el mar tuviera barandillas
y el camino del cielo mojones
bien sabría donde buscarte,
mas no iría, no.

Si pudiera meter en una jaula
el plumaje del fuego.
Si el viento tuviera andenes,
bridas y estribo el corazón.

Si pudiera alzar vallas
al jardín del amor,
bien sabría donde buscarte,
mas no iría, no.

¿Oyes? Se abren las puertas,
las puertas y postigos.
¡La lluvia rompe orillas,
ventanas y balcones!

Y aquí es donde te busco,
no sé por qué ni cómo,
en la noche afilada,
como la tormenta el vendaval.

Por el mar sin barandillas,
por el cielo sin mojones.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 27 de febrero de 2019

"POST ESCRIPTUM" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

POST ESCRIPTUM

Quan, vestida de lluna, vaig llegir-me la mà,
la mà se’m disfressava d’amor sense duanes.
I l’amor, transvestit d’atzar, a les drassanes
de la lluna, llençava daus al freu de l’enllà.

Els daus no eren daus: eren l’ull de la mar.
La mar era disfressa de l’averany abscon
de la lluna i l’amor trenats a l’eix del món.
El món es disfressava de tu, de mi i d’atzar.

L’enllà era l’ençà. I l’ençà, la disfressa.
En teatre fugaç, els llençols, sense fressa,
paraven el teló de l’atàvic convit:

Si, disfressat de mi, tu em prenies els guants
per abastar la lluna de l’arbre prohibit,
qui, disfressat de tu, t’escapçava les mans?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



POST ESCRIPTUM

Cuando, vestida de luna, me leí la mano,
la mano se me disfrazaba de amor sin aduanas.
Y el amor, travestido de azar, en las atarazanas
de la luna, tiraba dados al estrecho del más allá.

Los dados no eran dados: eran el ojo del mar.
El mar era disfraz del augurio recóndito
de la luna y el amor trenzados en el eje del mundo.
El mundo se disfrazaba de ti, de mí y de azar.

El allí era el aquí. Y el aquí, el disfraz.
En teatro fugaz, las sábanas, sin ruido,
paraban el telón del atávico convite:

Si, disfrazado de mí, tú me cogías los guantes
para alcanzar la luna del árbol prohibido,
¿quién, disfrazado de ti, te cortaba las manos?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 26 de febrero de 2019

"AL FAR!" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

AL FAR!

Ascla d’arbre o de barca, en esqueix d’alimària,
he triat, a ple cel, i amb fible d’escorpit
- imant de la tempesta i amiga de la nit -
l’urc de cremar, tot sola: d’ofici, solitària.

Solitari tenaç, damunt la terra eixorca
penja l’amor, i els corbs obren via al demà.
L’aixada de la lluna cava el meu cos en va.
El glaç té el cor glaçat, a l’ombra de la forca.

Vidua del plaer i del deler deserta,
afuada en els vents que cabdellen l’estrall,
traginera d’amarg recapte, a mar oberta,
averany esquinçat en vol de doble tall,

passo al freu i, en l’afrau de l’ona i de l’atzar,
m’escanya amb fil de seda la tenebra i el far.

Hivern 1979 – Primavera 1980

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VII

¡AL FARO!

Astilla de árbol o de barca, en esqueje de almenara,
he elegido, a pleno cielo, y con aguijón de escorpión
- imán de la tormenta y amiga de la noche -
el orgullo de quemar, sola: de oficio, solitaria.

Solitario tenaz, sobre la tierra estéril
cuelga el amor, y los cuervos inician el mañana.
La azada de la luna cava mi cuerpo en vano.
El hielo tiene el corazón helado, a la sombra de la horca.

Viuda del placer y del ansia desierta,
aguzada en los vientos que ovillan el estrago,
arriera de amargo suministro, en mar abierta,
augurio desgarrado en vuelo de doble filo,

paso el estrecho y, en el desfiladero de la ola y el azar,
me ahoga con hilo de seda la tiniebla y el faro.

Invierno 1979 - Primavera 1980

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 25 de febrero de 2019

"Mort de l’amor. Quanta terra a l’Havana..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VI

Mort de l’amor. Quanta terra a l’Havana
a rella i cor, tenaç, he conreat…!
Avui fa sol a pagès i a ciutat,
i jo no hi sóc, on l’instant treu ufana.

Enllà m’exalto, amb la saó indiana!
Refaig l’estol absurd que ha sotsobrat
en illes franques i en cels d’espadat.
I abasto mars, i el bleix se m’encomana.

I al punt on el viatge perd barana
i la por cia, amb claus i forrellad,
no em faig enrere, amb tornaveu de fat:
asclo els vaixells i ensorro la drassana.

Sola, ja ho sé. Tu ets molt lluny, llampat,
de l’enforcall on la follia grana.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VI

Muerte del amor. ¡Cuánta tierra en la Habana
con reja y corazón, tenaz, he cultivado...!
Hoy hace sol en la ciudad y el campo,
mas yo no estoy, donde la hora es ufana.

¡Allá me exalto, con la sazón indiana!
Reconstruyo la escuadra que, absurda, ha zozobrado
en islas francas, cielos de acantilado.
Y abarco mares, su anhelo me contagia.

Y allá donde el viaje pierde apoyo
y el miedo cía, con llaves y cerrojo,
no me echo atrás, con eco de destino:
quiebro los barcos y hundo atarazanas.

Sola, lo sé. Tú, fulminado, estás muy lejos
de la encrucijada donde la locura grana.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 24 de febrero de 2019

"Aquest paràsit, arrencat a tall..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

V

Aquest paràsit, arrencat a tall
del cos viu que el nodria i que el sustenta,
sóc jo, arrapada a l’agonia lenta
d’una ombra que se’m fon sense aturall.

Llampada entre l’enyor, que m’alimenta
amb verí dolç i em blega amb el seu mall,
i l’amargor, que, amb bec dur de magall,
remou el sòl i duu dol a la menta,

m’esbato, presa en el lleixiu que renta
els olis vells i fa llum al mirall,
i, alhora, ullpresa pel cigne sonor…

I esdevinc, ara, quan la lluna esventa,
fent doble joc, la pols de l’enforcall,
paràsit de l’amor i el desamor.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



V

Este parásito, arrancado de cuajo
del cuerpo vivo que lo nutría y lo sustenta,
soy yo, agarrada a la agonía lenta
de una sombra que se me funde sin parar.

Fulgor entre la nostalgia, que me alimenta
con dulce veneno y me dobla con su mazo,
y la amargura, que, con pico duro de azadón,
ara la tierra y lleva luto a la menta,

me debato, presa en la lejía que limpia
los grasas viejas y da luz al espejo,
y, a la vez, hechizada por el cisne sonoro ...

Y devengo, ahora, cuando la luna aventa,
con doble juego, el polvo de la encrucijada,
parásito de amor y desamor.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 23 de febrero de 2019

"Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IV

Estrangularé a la bestia que me muerde en la raíz
y escupiré el veneno que enferma la hoja.
El verde de mi amor es un bosque que se desnuda.
¡Tiene la piel muerta! ¡Enciende hogueras a cambio de cielo!

¡Desátame! ¡Que el aire vuelva a tenerme viva,
lejos del colmillo voraz que me clava a la tiniebla!
¡Desátame y, a pulso, arráncame de la fiebre
que ha llevado mi barca hasta tu orilla!

¡Aciértame de lleno, rayo que marcas el derribo!
¡Desátame del agua! ¡Desátame del fuego!
¡Astíllame! ¡Sé como filo de hacha!

Contra la carcoma que me enseña a vivir con la herida
hablo: soy el árbol preso de angustia otoñal.
¡Desátame! O abrázame sin regreso ni brida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serraq)

viernes, 22 de febrero de 2019

"L’amor és l’assassí de la meva ombra:" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

L’amor és l’assassí de la meva ombra:
la punta del paraigua encara sagna.
Pertot la pluja a vela i rem s’estagna
i em vol desfer de ròssec i pesombra.

Però no pot. Que l’ombra i l’arma tosca
que l’enfila m’estaquen a la rasa
on l’aigua es va podrint i el corc té casa.
On, viu, l’estrall a cor negat s’embosca.

En va esgarrapo murs i el pont desert
que alça el meu xiscle entre la lluna i jo.
Rellisco avall, pel llast que em fa ressò.

I si l’ull, franc, mossega el cel obert,
lividament l’arrenca de la vida
l’udol de la meva ombra corferida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



III

El amor es el asesino de mi sombra:
la punta del paraguas aún sangra.
Doquiera la lluvia a vela y remo se estanca
y me quiere librar de carga y pesadumbre.

Pero no puede. Pues la sombra y el arma tosca
que la dirige me estacan en la zanja
donde el agua se pudre y la carcoma habita.
Donde, vivo, el estrago con corazón ahogado se embosca.

En vano araño muros y el desierto puente
que alza mi grito entre la luna y yo.
Resbalo, por el lastre que me hace eco.

Y si el ojo, franco, muerde el cielo abierto,
lívidamente lo arranca de la vida
el aullido de mi sombra malherida.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 21 de febrero de 2019

"Fuetejada, ullpresa de tu. Fosca...." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

II

Fuetejat, ullprès de tu, amarg.
JOSEP M. PRATS

Fuetejada, ullpresa de tu. Fosca.
Amarga amb sobrepreu d’ona i de sal,
i, per escreix de sèver, vegetal.
Llampada on l’ou del desvari s’embosca.

Epidèmia d’heura, amb el corser
encabritat, per llei, a frec del born,
cremo fullam, i l’amor és el forn,
i encenc de verd les flames del foguer.

Com fer conjur al galop del verí?
¿Com esborrar-ne l’oscat de l’escorça
i alçar bosc nou a la lluna granada?

¿Com sostreure’m a l’esca d’un festí
on mescléssim el vi, obrint, a l’orsa,
solcs inèdits amb séc sense tornada?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



II

Azotado, hechizado por ti, amargo.
JOSEP M. PRATS

Azotada, hechizada por ti. Oscura.
Amarga con recargo de ola y sal,
y, por añadidura de acíbar, vegetal.
Destello donde el huevo del desvarío se embosca.

Epidemia de hiedra, con el corcel
encabritado, por ley, a ras de la palestra,
quemo follaje, y el amor es el horno,
y enciendo de verde las llamas del fogón.

¿Cómo hacer conjuros a galope del veneno?
¿Cómo borrar lo mellado de la corteza
y levantar un bosque nuevo a la luna granada?

¿Cómo sustraerme a la yesca de un festín
donde mezclásemos el vino, abriendo, a orza,
surcos inéditos con pliegue sin retorno?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 20 de febrero de 2019

"ARC I TENEBRA" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

ARC I TENEBRA


I

Veus?, l’amor, desbridat, fa pastura del dia
i atia velles arnes pels racons de la casa.
El temps l’havia closa amb porticons de brasa,
però el cor, subornat, els ha afranquit la via.

De sobte m’he sentit presa al séc de l’enyor
que esventa un bleix de mar, sense urc ni polleguera.
A l’enforcall de l’ombra, vaixell sense bandera;
al nus estret del dia, pastura de l’amor.

I mentre s’estarrufa, engalanat de llor,
el cor, amo de tot, lacai de la quimera,
la lluna perd el peu i mor, fosa, a la rasa.
Focs de mirall s’emparen de l’aigua i de l’espasa.

Veus?, l’amor, desbridat, fa pastura del dia
i m’enlluerna amb plomes i cresta d’agonia.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



ARCO Y TINIEBLA


I

¿Ves?, el amor, desbridado, hace pasto del día
y aviva viejas polillas por los rincones de la casa.
El tiempo la había sellado con postigos de brasa,
pero el corazón, sobornado, les ha franqueado la vía.

De pronto me he sentido presa en el surco de la nostalgia
que propaga un jadeo de mar, sin orgullo ni enojo.
En la encrucijada de la sombra, navío sin bandera;
en el nudo apretado del día, pasto del amor.

Y mientras se pavonea, engalanado de laurel,
el corazón, dueño de todo, lacayo de la quimera,
la luna pierde pie y muere, hundida, en el arroyo.
Fuegos de espejo se apoderan del agua y de la espada.

¿Ves?, el amor, desbridado, hace pasto del día
y me deslumbra con plumas y cresta de agonía.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 19 de febrero de 2019

"Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volt..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XXI

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Estiu 1979

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


XXI

Sin remedio, ya lo sé, sin ton ni son
te quiero. No hay ninguna solución ni entre muchas,
que todo es uno en el festejo del agua:
hacha y bosque, vino y sangre y el pan y la boca.

El vado y la riada, la rosa y las tijeras
el mantel y la cama, la fuente y el chorro de sed.
Torre derrumbada y arco tensado al cielo.
Sobre los muertos escombros, el rocío que arde.

Sin motivo ni razón, sin cura ni remedio,
las pequeñas abejas que hacen miel de mi cuerpo,
la sima oscura entre arboledas, el amor que pierde el paso.

La riada y la fuente, la boca, el vino y la sed.
Runa, sangre y hacha, el bosque y el rocío
y el fuego que ha provocado este incendio de agua.

Verano 1979

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 18 de febrero de 2019

"Em faria xiqueta com un gra de mill..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XX

Em faria xiqueta com un gra de mill
per pujar-te al palmell i fer-ne una miranda.
Prou m’esgarriaria sense esglai pels ravals
que obren la inicial del meu nom, de la mort…

Tindria a mà cinc llunes al cap de cinc carrers.
Quina n’atraparia, raiera de les venes?
Riu amunt seguiria per recolzes secrets
on les cuques de llum fan la claror més negra…

Pel cingle viu del coll, guanyaria la duna.
M’avivaria l’aire del fullatge dels ulls
i em banyaria, dolça, a l’aiguall de les nines.

De cop sobte perdria les riberes i el fons.
Però me’n refaria, per tornar a naufragar,
ja sense esmena, rere les portes de la boca.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XX

Me haría pequeñita como un grano de mijo
para subirte a la palma y hacerme una miranda.
Me descarriaría sin miedo por los arrabales
que abren la inicial de mi nombre, de la muerte...

Tendría a mano cinco lunas al final de cinco calles.
¿Cuál atraparía, almadiero de las venas?
Río arriba seguiría por recodos secretos
donde las luciérnagas hacen la claridad más negra...

Por risco vivo del collado, alcanzaría la duna.
Reavivaría el aire del follaje de mis ojos
y me bañaría, dulcemente, en el aguazal de las pupilas.

Súbitamente perdería las orillas y el fondo.
Pero me reharía, para volver a naufragar,
ya sin enmienda, tras las puertas de la boca.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 17 de febrero de 2019

"Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XIX

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
- dues meitats bessones desaparionades -.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XIX

¿Sabes? Me gusta tu cara y me gusta tu culo
- dos mitades gemelas desemparejadas -.
Mi lengua como un caracol silencioso
recorre, lento, todo el árbol, de la raíz a la copa.

Con el amor a la espalda, como una casa cerrada,
y algo de miedo en la punta de las antenas,
me emparro por la corteza y amo cada nudo,
cada hoja, y la carcoma que de vez en cuando llora.

¿Sabes? Me gusta tu culo y me gusta tu cara.
Un camino-laberinto de saliva brillante
liga los rincones que el sol con corte seguro discierne.

El paisaje diverso de la bola del mundo
es tu cuerpo, hoy, ofrecido, como un delirio
de tierra, a mi ansia de boca viajera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 16 de febrero de 2019

"ADÉU AL MASCLE!" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XVIII

ADÉU AL MASCLE!

¿Per què t’afues, dret, cap a la mort petita
que t’assetja al tombant d’aquest paisatge clos?
Per què signes amb foc l’escala del rellotge?
No. Vine com un riu traginador de llunes!

Allargassa’t a pler sota els tendals de boira.
Saluda els brins de l’herb, l’olor del pa, l’argila.
Afilera palets en copes sense fons.
Esfilagarsa’t, dolç, pels sellons i les ribes.

Sargantana voraç, beu-te el sol i la pluja,
la flonjor de la llana que recaptes dels núvols,
el viu dels cavallets del dimoni, el silenci
i els tresors que l’atzar congria a les recues.

I emmiralla’m, obert, des del pou fins al delta,
on oblidem l’ençà, negats d’amor i d’aigua.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XVIII

¡ADIÓS AL MACHO!

¿Por qué te aguzas, tieso, hacia la pequeña muerte
que te acosa a la vuelta de este paisaje cerrado?
¿Por qué firmas con fuego la escala del reloj?
No. ¡Ven como un río arriero de lunas!

Estírate a tus anchas bajo toldos de niebla.
Saluda hojas de hierba, olor a pan, a arcilla.
Alinea guijarros en copas sin final.
Deshiláchate, dulce, por jamugas y orillas.

Lagartija voraz, bébete sol y lluvia,
blandura de la lana que colectas de nubes,
viveza de caballitos del diablo, silencio
y dones que el azar acumula en las recuas.

Y refléjame, abierto, desde el pozo hasta el delta,
donde olvidemos el aquí, ahogados de amor y de agua.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 15 de febrero de 2019

"Aquest llençol és la plaça nevada..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XVII.

Aquest llençol és la plaça nevada
que hem baixat de les golfes. La neu fa de farina
damunt l’herbei, pel llac, pels turons i l’arbreda.
Enjogassats pastem un pa amb olor de lluna.

Ara, amb galtes d’arboç, apilonem estelles
per fer foc a l’aixella, o a la gola del llop;
i adés ens amaguem darrere el gran udol
de l’amor, atrapat al conc de la pastera.

Pels vidres embugats inventem una estrella,
escabellada i sola, i la seguim, errants.
Fum xemeneia amunt, per l’esgambi de bruixes!
- Dins el cup dels records bull l’ordi de la nit.

Però el sol ja, amb la rella, treu l’ull entre les teules
i ens fon la pell, i ens llença daltabaix de l’escala.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


XVII.

Esta sábana es la plaza nevada
que hemos bajado del desván. La nieve hace de harina
sobre la hierba, en el lago, colinas y arboleda.
Juguetones amasamos un pan con olor a luna.

Ahora, con mejillas de madroño, apilando astillas
para hacer fuego bajo el brazo, o en la boca del lobo;
De tanto en tanto nos escondemos tras el gran aullido
del amor, atrapado en el cuenco de la artesa.

Por los cristales empañados inventamos una estrella,
desmelenada y sola, y la seguimos, errantes.
¡El humo chimenea arriba, para ocio de brujas!
- Dentro del lagar de los recuerdos hierve la cebada de la noche.

Pero ya el sol, con su arado, asoma el ojo entre las tejas
y nos funde la piel, y nos tira desde lo alto de la escalera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 14 de febrero de 2019

"Avui l’enyor és mestre del brou i l’alifara." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XVI

Avui l’enyor és mestre del brou i l’alifara.
El desig s’agrabella sota pàmpols d’aram.
I quina menjaó, per a tan poca terra!
A cabassos plou sal i sol, i els ceps em couen.

A trenc d’estiu enfilo records sense teulada,
molses sense roquís, cassigalls de neguit.
I espero la tardor, amb el foc dels barrals,
raïm ardent als ulls i a la copa del sexe.

Avui l’enyor és mestre del pa i de la masia,
de les flautes del vent, del pou i del canyar.
Si les feixes del cor em fan mal, i la vinya,
el vespre, amb mà suau, no m’hi durà repòs?

Prou vindrà la tardor, escullera de vi,
i al celler de l’amor hi trencaran les ones.

 Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XVI

Hoy la nostalgia es dueña del caldo y la alifara.
El deseo se agolpa tras pámpanos de cobre.
¡Y qué desasosiego, para tan poca tierra!
A espuertas llueve sal y sol, y las cepas me cuecen.

Al romper el verano ensarto recuerdos sin techado,
musgos sin roquedales, harapos de desazón.
Y espero el otoño, con el fuego de los cántaros,
uva ardiente en los ojos y en la copa del sexo.

Hoy la nostalgia es dueña del pan y la masía,
de las flautas del viento, del pozo y del cañar.
Si las hazas del corazón me duelen, y la viña,
la tarde, con mano suave, ¿no me traerá reposo?

Bastante vendrá el otoño, rompeolas de vino,
y en la bodega del amor romperán las olas.

 Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 11 de febrero de 2019

"T’he portat de Galicia, confós a la senalla..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XV

T’he portat de Galicia, confós a la senalla,
una mica de terra i una mica de mar.
El sègol que ha aplegat l’orri de la tendresa,
i un borrissol de boira del cimal d’un carballo.

L’or del Miño collit a les planes trencades
de la geografia. La saudade vermella:
O lar de Brehogan avui bull, i les mans
ben closes fan un puny, ben obertes, l’estrella.

T’he portat un clau d’or, de ferro o bé d’amor
que m’he sentit granar a l’hort de Rosalia.
Un mastegall de verd i un deliri de blau
emigrant, terra endins, per la mar sense tanques.

I el cop d’ull d’una meiga que m’ha fitat al vol:
a mal donat d’enyor ni le cerqueu metgia.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XV

Te he traído de Galicia, mezclados en la cesta,
un poco de tierra y un poco de mar.
El centeno que ha reunido raudales de ternura,
y una pelusa de niebla de la copa de un carballo.

El oro del Miño cosechado en las páginas rotas
de la geografía. La saudade roja:
O lar de Brehogan hoy hierve, y las manos
bien cerradas forman un puño, bien abiertas, la estrella.

Te he traído un clavo de oro, de hierro o de amor
que me he notado granar en el huerto de Rosalía.
Un bocado de verde y un delirio de azul
emigrante, tierra adentro, por el mar sin vallado.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 10 de febrero de 2019

"Ens hem trobat al freu que fon tota vedruna..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XIV

Ens hem trobat al freu que fon tota vedruna,
on s’estellen les barques i es clivella el camí.
Adelerats, pel vespre esquitxat de matí,
i per l’alba que du el gep creixent de la lluna.

Pel negre bes que tesa l’arc de la tenebra.
Per la sorra on s’abrina el foc i la neulia.
Pel ganivet que enceta la pell de la follia.
Per la badia oberta, pel congost de la febre.

On s’esbalça la por. Pel palmell de la duna.
Pel gorg de la tardor, per les brases del vi.
Pel sostre que l’amor ens fa d’atzeituní.

Pel sucre, la canyella, per la sal i pel pebre.
Per la taula parada, pel vol de la falcia
que es deixondeix, fugaç, a l’entreforc del dia.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XIV

Nos hemos encontrado en el canal que funde todo majano,
donde se astillan las barcas y se agrieta el camino.
Ansiosos, por la tarde salpicada de mañana,
y por el alba que lleva joroba creciente de luna.

Por el oscuro beso que tensa el arco de tiniebla.
Por la arena donde aguza el fuego y la neblina.
Por el cuchillo que hiere la piel de la locura.
Por la bahía abierta, por la garganta de la fiebre.

Donde se despeña el miedo. Por la palma de la duna.
Por la poza del otoño, por las brasas del vino.
Por el techo que el amor nos hace de aceituní.

Por el azúcar, la canela, por la sal y la pimienta.
Por la mesa puesta, por el vuelo del vencejo
que espabila, fugaz, en la encrucijada del día.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 9 de febrero de 2019

"NAUFRAGI ASTRAL" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XIII

NAUFRAGI ASTRAL

Per a l’exposició d’arbres
d’En Perejaume

Amazona a cavall d’un cavallet de mar,
veig un ocell-espasa d’ambre que m’acompanya.
I, en bosc marí o en illa de muntanya,
una estrella amb la cua d’escata em fa de far.

Entre núvols d’escuma, pel freu d’aquest celatge,
em mossega un gran peix. Veus? Sóc galta minvant.
Duc la clau per obrir la fosca, i sé l’imant
que em xucla i que m’escup a repèl del viatge.

He après a llegir el foc al séc de l’ona.
L’aigua de la faldilla se’m torna papallona
per abillar la nit amb lluentins de sal.

Com un esquer cosit a l’ham de la fortuna,
perdo brida i estreps i, en ple naufragi astral,
obro el ventall i m’abraça la lluna.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XIII

NAUFRAGIO ASTRAL

Para la exposición de árboles
de Perejaume

Amazona a caballo de un caballito de mar,
veo un pájaro-espada de ámbar que me acompaña.
Y, en bosque marino o en isla de montaña,
una estrella con la cola de escamas me hace de faro.

Entre nubes de espuma, por la ranura de este celaje,
me muerde un gran pez. ¿Ves? Soy mejilla menguante.
Llevo la llave para abrir la oscuridad, y sé el imán
que me sorbe y que me escupe a contrapelo del viaje.

He aprendido a leer el fuego en el surco de la ola.
El agua de la falda se me vuelve mariposa
para ataviar la noche con lentejuelas de sal.

Como un cebo cosido en el anzuelo de la fortuna,
pierdo brida y estribos y, en pleno naufragio astral,
abro el abanico y me abraza la luna.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 8 de febrero de 2019

"Mai no he cercat de dreçar-li cabana..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XII

Mai no he cercat de dreçar-li cabana,
a aquest amor, ostatge de l’atzar.
L’he volgut eix d’un enforcall al mar
sense parets ni tanques ni barana.

A ple desert, cor fosc de caravana
que tempta a pols l’ignot i hi funda llar.
L’aventura del vent, que encén el far
més extrem amb espurnes de campana.

Joc a fons, sense aval i sense gatge,
amb daus robats a l’oratge endeví.
En celler clos, la revolta del vi.
A camp obert, besada i tatuatge.

I, si et plau, no em capgiris el missatge:
he dit solc i no clos. No saps llegir?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XII

Nunca he buscado levantarle cabaña,
a este amor, rehén del azar.
Lo he querido eje de una encrucijada en el mar
sin paredes ni vallas ni baranda.

En pleno desierto, oscuro corazón de caravana
que a pulso tienta lo ignoto y funda hogar.
La aventura del viento, que enciende el faro
más lejano con chispas de campana.

Juego a fondo, sin aval ni garantía,
con dados robados al viento adivino.
En cerrada bodega, la revuelta del vino.
A campo abierto, beso y tatuaje.

Y, por favor, no cambies el mensaje:
he dicho solc (“surco) y no clos (“cerrado). ¿No sabes leer?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 7 de febrero de 2019

"Dansa o combat? Avui, dansa de guerra!" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

XI

Dansa o combat? Avui, dansa de guerra!
No veus, la lluna amb ulls vermells de sang?
Les llances de la nit han envestit el fang.
Xipollegem, orats, de mar a bosc de serra.

Som l’eix fosc del bassal d’aquest inmens carrer
on s’ofega el galop de la pluja enfebrida.
Quan, de sobte, ens encén el delit homicida:
pells-roges d’arc cruel, provem pols i corser.

Te m’he fet presonera. Roda de ganivets
em tatua la pell i la boca del cor.
Perquè he cercat, gosada, l’espluga del tresor
i he fet péixer l’amor sota averanys secrets

em castigues, gelós, i el pler que m’encomanes
em fa anar molt més lluny, per l’erm sense duanes.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



XI

¿Danza o combate? ¡Hoy, danza de guerra!
¿No ves la luna con los ojos rojos de sangre?
Las lanzas de la noche han embestido el barro.
Chapoteemos, sin juicio, de mar a bosque de la sierra.

Somos el eje oscuro del charco de esta inmensa calle
donde se ahoga el galope de la lluvia enfebrecida.
Cuando, de repente, nos enciende el delirio homicida:
pieles rojas de arco cruel, probamos polvo y corcel.

Te he hecho mi prisionera. Rueda de cuchillos
me tatúa la piel y la boca del corazón.
Porque he buscado, osada, la cueva del tesoro
y he cebado el amor bajo augurios secretos

me castigas, celoso, y el placer que me trasmites
me hace ir aún más lejos, por yermo sin aduanas.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 6 de febrero de 2019

"Les campanes de l’aigua galopaven pel cel..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

X

Les campanes de l’aigua galopaven pel cel
i tocaven a terra pels vorals de Salom!
Berenar sense estudi, camins de pa amb vi i sucre
i alegria a la pell amb un bull de sidral!

Les campanes de maig tocaven a dijous.
- Campanes de Salom, enmig de terra i aigua!
Baixem pel tobogan d’iràs-no-tornaràs.
Obre el paraigua, amic, que la pluja t’estima!

Savis? Mestres? Rectors? Els farem pam i pipa!
I al comte Berenguer, a dalt del seu tatà!
De cara a la paret, els set àngels del llit!

L’amor és un mirall que ara ens fa la rateta!
Amb caçapapallones, l’atraparem al bosc?
No hi ha un gos, ni cap gat, que el conte continua!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



X

¡Las campanas del agua galopaban el cielo
y tocaban el suelo por los márgenes de Salom!
¡Merienda sin colegio, caminos de pan con vino y azúcar
y alegría en la piel con hervor de refresco!

Las campanas de mayo tocaban a jueves.
- ¡Campanas de Salom, entre la tierra y el agua!
Bajamos por el tobogán de “irás y no volverás”.
¡Abre el paraguas, amigo, que la lluvia te ama!

¡Sabios? ¡Maestros? ¿Rectores? ¡Les haremos pito catalán!
¡Y al conde Berenguer, sobre su jaca!
¡De cara a la pared, los siete ángeles de la cama!

¡El amor es un espejo que nos hace la ratita!
¿Con cazamariposas, lo atraparemos en el bosque?
¡No hay perro, ni gato, pues el cuento continúa!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 5 de febrero de 2019

"M’estimes com un cec que ha oblidat els topants." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IX

M’estimes com un cec que ha oblidat els topants.
Els peus fugen del nus que els encadena a l’esme.
Els teus dits, vius, s’enfilen pel tacte de les fulles.
El nas et du on s’escau el tros de les pomeres…

El teu cos m’és amic, i m’obre les finestres.
¿Quin aragall d’estrelles s’emporta els forrellats
i et mena per afraus, amb veu d’aigua esmolada,
canoa sota l’arc estrebat del desig?

Les ombres dels meus arbres, febroses, t’embolcallen
com un porxo d’arrels i saba i verds d’amor.
¿Sents l’orella com desa el miol de la lluna
mentre els ulls només brillen i conjuren l’esglai?

No hi ha guaites enlloc i els maons d’aquest foc
s’esbalcen com el sol al pou cec del crepuscle.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IX

Me amas como un ciego que ha olvidado recovecos.
Los pies huyen del nudo que los encadena al ánimo.
Tus dedos, vivos, trepan por el tacto de las hojas.
La nariz te lleva donde se encuentra el campo de manzanos...

Tu cuerpo es mi amigo, y me abre las ventanas.
¿Qué reguero de estrellas se lleva los cerrojos
y te lleva por cañadas, con voz de agua afilada,
canoa bajo el arco tenso del deseo?

Las sombras de mis árboles, febriles, te envuelven
como un porche de raíces, savia y verdes de amor.
¿Sientes como guarda la oreja el maullido de la luna
mientras los ojos brillan y conjuran el miedo?

No hay vigías en ningún sitio y los adobes de este fuego
se despeñan como el sol en el pozo ciego del crepúsculo.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 4 de febrero de 2019

"T’espera l’escorpí al cap d’aquest raval." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VIII

T’espera l’escorpí al cap d’aquest raval.
L’agulló li fa mal, pel verí suïcida.
Acorralat pel foc – ball de mort nupcial -
s’esbat sota la runa de la torre salsida.

Es podreixen les fulles. Desfeta tardoral
del bosc dreçat, altiu, al viu de la ferida.
Escarabats s’embosquen pel laberint astral
que arrenca de l’estrall i mena a la florida.

T’espera l’escorpí i l’ona entenebrida.
Fes fora els teraranys que et senyen el portal!
No et sens negat al gorg que porta el nom de vida?

Sega el llibant que et tesa! I, per camins de sal,
abraça’m com un aigua que ignora el ritual,
cabdellats a l’arrel del torrent sense brida!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VIII

Te espera el escorpión al final del suburbio.
El aguijón le duele, por el veneno suicida.
Acorralado por el fuego - baile de muerte nupcial -
se agita bajo los escombros de la torre abatida.

Se pudren las hojas. Derrota otoñal
del bosque erguido, altivo, al borde de la herida.
Escarabajos se emboscan por el laberinto astral
que surge del estrago y lleva a la floración.

Te espera el escorpión y la ola ennegrecida.
¡Quita las telarañas que sellan el portal!
¿No te sientes ahogado en la poza que se llama vida?

¡Corta la cuerda que te tensa! Y, por caminos de sal,
abrázame como agua que ignora el ritual,
¡ovillados al venero del torrente sin brida!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)