jueves, 30 de abril de 2020

Quiéreme

QUIÉREME

Quiéreme más
cuando menos.
Quiéreme menos
cuando más.

Pedro Casas Serra (21-01-2005)

miércoles, 29 de abril de 2020

Limonero

LIMONERO

A Charo García Munera

Limonero, limonero,
¡cómo te quiero!

Pasa junto a él una niña,
¡ay, mi Charo!

De Sevilla, manzanilla,
¡vuelve, mi niña!

Pedro Casas Serra (12-01-2005)

martes, 28 de abril de 2020

¡A Granada!

¡A GRANADA!

¡Usaremos las manos de troneras
para desalojar a los ladrones
que vienen a robarnos nuestro amor!

Vuela cantando el tren y entre silbidos
- ¡qué importa el color del corazón si es puro! -
nos lleva a los castillos de la Alhambra.

¡Cómo ansían de agua nuestros cuerpos!
¡Pequeños nos volvemos al mirarla!
Roja pasión nos llama... ¡y allá vamos!

Pedro Casas Serra (04-12-2004)

lunes, 27 de abril de 2020

Coplas del amor navegante

COPLAS DEL AMOR NAVEGANTE

Tenía mi amor un barco
con el que se hizo a la mar.
¡Si yo fuera navegante
para poderlo alcanzar!

Tres veces yo le diría
que no tema de mí mal,
que mi cariño es tan puro
como vaso de cristal.

Que están mis manos temblando
por no tener quien tocar,
y mi boca suspirando
por no tener quien besar.

Amigo - yo le diría -
quítame esta soledad,
si tú quieres ser mi amigo
venme enseguida a buscar.

Cruzaremos los océanos
de Ceuta a Madagascar,
cada puerto que toquemos
más gozaremos de amar.

Como eres mi navegante
mi cuerpo vas a encontrar,
como yo soy tu grumete
el tuyo me has de enseñar.

¡Luna, luna, luna, luna!,
te vas a ruborizar,
de tanto que nos querremos
tú te querrás ocultar.

Pedro Casas Serra (15-10-2004)

domingo, 26 de abril de 2020

Deseo y realidad

DESEO Y REALIDAD

Yo quisiera ser pájaro y volar
de rama en rama,
pero soy canto hundido en el arroyo.

Corza que bendecida por la luz
de la mañana,
corre feliz hacia el final del día.

Coyote que suspira enternecido
hacia la luna,
prendado de su faz pálida y pura.

Pedro Casas Serra (19-09-2004)

sábado, 25 de abril de 2020

La cama

LA CAMA

La cama no prohíbe ni escribe ni hace un hijo,
con solo cuatro patas te aísla de la vida.
Pulsa el interruptor, sumérgete en el sueño.

Pedro Casas Serra (07-09-2004)

viernes, 24 de abril de 2020

Memento

MEMENTO

De él puedo deciros que amaba la justicia
defendiendo a los pequeños de los grandes,

que siempre procuró vivir rectamente
sin perjudicar a nadie con sus actos,

aprendiendo de todos todo lo bueno
y procurando olvidar lo negativo,

auxiliando a aquellos que se lo pidieron
y a los que vio que luchaban por salvarse,

que amaba la belleza en todas sus formas
y contribuyó a aumentarla con sus obras,

que nada pedía a cambio cuando daba
pues encontraba en dar su recompensa.

Os pido lo disculpéis si os hizo daño
por su cabezonería o impaciencia,

y en nombre suyo quiero daros las gracias
por tantas muestras de afecto que le disteis.

Pedro Casas Serra (14-08-2004)

jueves, 23 de abril de 2020

Coplillas de Tulebras

COPLILLAS DE TULEBRAS

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Por esta vía verde
Tarazonica,
camina que camina
bien aprisica.

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Ayer por la mañana,
allá en Barillas,
vimos correr los mozos
a las vaquillas.

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

De Tulebras saliendo
por la laguna,
falta medio camino...
¡y ya es la una!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

¿Qué le echarán las monjas
a sus cocidos,
que siempre están tan ricos,
tan bendecidos?

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Voy a ver del Romero
la virgencita,
¡Madre de Dios hermoso,
qué cuestecita!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Prendado del paisaje
quedé en Ablitas,
¡cuántas cosas que vimos
y qué bonitas!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

En la iglesia posadas,
allá en Cascante,
¡si no eran veinte cigüeñas...
no eran bastante!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

¡Vaya con el obispo
de Tarazona!,
¡qué casita la suya!,
¡qué buena zona!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

De piedra como el puente
quedé en Tudela,
al mirar de los Fueros
la redondela.

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Viniendo de Malón,
de beber vino,
se nos hizo de noche
por el camino.

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

¡Qué grande es de Tulebras
el Monasterio!
¡Qué chiquitico al lado
su cementerio!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Río Queiles bajando
desde los puertos,
¡menudos ajos saca
por estos huertos!

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡qué tarde que era!

Con tantos campanazos
por sus maitines,
nos tocan las monjitas...
los cataplines.

¡Quién lo dijera!
Pensando que era pronto...
¡y tan pronto que era!

Pedro Casas Serra (09-08-2004)

miércoles, 22 de abril de 2020

Como el ave al volar...

COMO EL AVE AL VOLAR...

Como el ave al volar abre sus alas
tú planeas inquieto tu futuro,
sin pensar que al llegar al fin del muro,
saber qué habrá detrás son martingalas.

Quiere mejor, como la nieve espesa
cae sobre la tierra blandamente,
atravesar el mundo, indiferente,
atento solo a cuanto de él te besa.

La risa llevarás por equipaje,
que al no saber a dónde va el camino
es mejor emprender ligero el viaje.

Y que más importante que el destino,
es al andar fijarse en el paisaje,
para acertar después donde se vino.

Pedro Casas Serra (03-08-2004)

martes, 21 de abril de 2020

FESTIVAL DE POESIA CATALANA de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

FESTIVAL DE POESIA CATALANA

(quartet decasíl.lab amb estrambot)

XY XY XY XY XY

XY XY XY XY XX

XY XY XY XY XY

XY XY XY XY XX

Continueu la sèrie encetada.
És l'esquelet: poseu-hi l'arrecada.

Divendres, 8 de desembre de 1995

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)



FESTIVAL DE POESÍA CATALANA

(cuarteto decasílabo con estrambote)

XY XY XY XY XY

XY XY XY XY XX

XY XY XY XY XY

XY XY XY XY XX

Continuad la serie comenzada.
Este es el esqueleto: colocadle el pendiente.

Viernes, 8 de diciembre de 1995

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 20 de abril de 2020

RESURRECTIO de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

RESURRECTIO

m'agenollo davant
.............el cos
.............impur
.............obscé
.............mortal
.............primer
.............pais
.............vivent
.............taüt
.............obert
.............d'on vinc
.............no hi ha,
.............mare, una altra naixença.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


RESURRECTIO

me arrodillo ante
...............el cuerpo
...............impuro
...............obsceno
...............mortal
...............primer
...............país
...............viviente
...............ataúd
...............abierto
...............de donde vengo
...............no hay,
...............madre, otro nacimiento.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 19 de abril de 2020

Covava l’ou de la mort blanca... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
……………on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil.lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
……….de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
………mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal.lí com una deu.
La deu primera, mare.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Incubaba el huevo de la muerte blanca
bajo la axila, junto al pecho
y ciegamente amamantaba
la sombra del ala de la noche.
No llores por mí madre al llegar el alba.
No llores por mí madre, llora conmigo.

Estallaba la rosa monstruosa
botón de hielo
.........……..... donde se alza el grito.
Madre, no llores por mí, madre.
No llores por mí madre, llora conmigo.

Que tu llanto trence con el mío la red
bajo mis pies vacilantes
en el trapecio
donde me contorsiono
cogida a la mano del miedo
......... .de la sombra.

Como la voz del castrado
que se eleva hasta el exceso de la
......... carencia.
Desde la pérdida que sangra
en el canto cristalino como una fuente.
La fuente primera, madre.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 18 de abril de 2020

Damunt l’aigua... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Damunt l’aigua
(…) o estantissa
dels dies llançar
com un pont
de barques
vacil.lants
l’amor. I al cor del vent
més glacial enarborar
les fràgils flames:
la promesa i el perdó.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Sobre el agua
(...) o corrompida
de los días lanzar
como un puente
de barcas
vacilantes
el amor. Y en el corazón del viento
más glacial enarbolar
las frágiles llamas:
la promesa y el perdón.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 17 de abril de 2020

Com una sola aposta... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Com una sola aposta
al tot
i al res
sang i paraula
i amor: vertigen
dau de miralls
en joc.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Como una sola apuesta
a todo
o nada
sangre y palabra
y amor: vértigo
dado de espejos
en juego.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 16 de abril de 2020

OBSCENITATS de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

OBSCENITATS

Sense tu casa no sap ser casa meva.
Com la carcassa d’una bèstia morta
o com un fòssil opac i mal paït
pel ventre obscè del temps.
Miro aquestes parets deshabitades.
Com a les perles
els manca la carn teva per lluir
amb una vida obscura i submarina.
Miro aqustes parets com la presó
que amb (…) m’alimenta l’enyor
d’una casa de carn i sang llunyana.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


OBSCENIDADES

Sin ti mi casa no es mi casa.
Como esqueleto de un animal muerto
o como fósil oscuro y mal digerido
por el vientre obsceno del tiempo.
Miro estas paredes deshabitadas.
Como a las perlas
les falta tu carne para lucir
con una vida oscura y submarina.
Miro estas paredes como la prisión
que con (...) me alimenta la nostalgia
de una casa de carne y sangre lejana.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 15 de abril de 2020

Com la xiqueta que en encetar camí... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Com la xiqueta que en encetar camí
s’omple de rocs la falda i les butxaques
i s’endinsa en el bosc i els va perdent
sense lliurar les batalles previstes
contra llops o gegants, ombres
va deixant un rastre
sembra
i ara li resta només dins del puny
crispat un còdol llis…

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Como la niña que al iniciar el camino
se llena de piedras la falda y los bolsillos
y se adentra en el bosque y las va perdiendo
sin librar las batallas previstas
contra lobos o gigantes, sombras
va dejando un rastro
siembra
y ahora solo le queda dentro del puño

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 14 de abril de 2020

No res és tot: floreixen les glicines... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

No res és tot: floreixen les glicines
lívides per l’esforç
de resignificar una altra primavera
i dur memòria d’un dol antic.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Nada es todo: florecen las glicinias
lívidas por el esfuerzo
de darle nuevamente sentido a otra primavera
y guardar memoria de un luto antiguo.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 13 de abril de 2020

Cos meu: què em dius? de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vol pellar
fins a cloure’s en la mudesa:
inarticulada
paraula viva.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Cuerpo mío: ¿qué me dices?
Como un crucificado
hablas por boca de la herida
que no quiere cicatrizar
hasta encerrarse en la mudez:
inarticulada
palabra viva.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 12 de abril de 2020

IGUALTAT de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

IGUALTAT

Diferents neixen,
de dona, fills i filles.
La mort iguala.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


IGUALDAD

Diferentes nacen,
de mujer, hijos e hijas.
La muerte iguala.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 11 de abril de 2020

T’he negat... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

1

T’he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.

2

Però cosides
l’una contra l’altra,
clavades
una i altra
pel mateix déu
en la creu del no-res
des del fons dels
segles
brandem
la sang
del
nostre silenci,
aigua i vi,
a la ferida.
I es poden comptar
tots els nostres ossos.

3

A la cruilla
ossos, esculls de l’alba,
la paraula.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)



1

Te he negado
madre
tres veces
y cien.
Y ningún gallo cantaba
afuera.
Son ciegas, sordas, mudas
nuestras traiciones.
Y la derrota.

2

Pero cosidas
la una a la otra,
clavadas
una y otra
por el mismo dios
en la cruz de la nada
desde el fondo de los
siglos
blandimos
la sangre
de
nuestro silencio,
agua y vino,
en la herida.
Y se pueden contar
todos nuestros huesos.

3

En la encrucijada
huesos, arrecifes del alba,
la palabra.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 10 de abril de 2020

A la meva mare de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

A la meva mare

1

Vas dir-me: aquest
és el meu cos,
la meva sang.
Pren, menja i beu
- vida i mortalla.

Després, el pa
llescat, ferit
pel ganivet
i el vi vermell
vessat, tacant
les estovalles.

Sota l’esguard
obscé d’un déu
que t’usurpava
les paraules.

2

Sagrada obscenitat
del cos
tocat per la promesa
de la mort
intocable
com un pària
o com l’empremta
d’un déu absent.

Sigues sacrílega
i retorna-li
la qualitat humil
dels cossos vius.

3

Com si em vingués de tu
la carn, la sang
de les paraules.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


A mi madre

1

Me dijiste: éste
es mi cuerpo,
mi sangre.
Toma, come y bebe
- vida y mortaja.

Después, el pan
rebanado, herido
por el cuchillo
y el vino rojo
derramado, manchando
el mantel.

Bajo la mirada
obscena de un dios
que te usurpaba
las palabras.

2

Sagrada obscenidad
del cuerpo
tocado por la promesa
de la muerte
intocable
como un paria
o como la huella
de un dios ausente.

Sé sacrílega
y devuélvele
la calidad humilde
de los cuerpos vivos.

3

Como si me viniera de ti
la carne, la sangre
de las palabras.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 9 de abril de 2020

Amb el cos empalat... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Con el cuerpo empalado
en eje de oscuras patrias
huyen y llegan
a patrias más benignas.
Pero los ojos, huérfanos
de luz, persiguen ávidos
la migaja virgen
de una matria abolida.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 8 de abril de 2020

Des de l’urc... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Des de l’urc
de la torre
més alta
- closa i opaca -
s’esbalça
l’hora
- i la paraula.
Com dues trenes,
escala oberta
de cop segada,
a banda i banda
de l’orba
mirada.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Desde el orgullo
de la torre
más alta
- cerrada y oscura -
se precipita
la hora
- y la palabra.
Como dos trenzas,
escala accesible
de pronto cortada,
a ambos lados
de la ciega
mirada.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 7 de abril de 2020

Porta entre mar... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Porta entre mar
i mar
la paraula:
exili de l’exili.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Puerta entre mar
y mar
la palabra:
exilio del exilio.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 6 de abril de 2020

Morir: potser només... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Morir: quizá solo
perder forma y contornos
deshacerse, ser
absorbida dentro
del útero vivo,
matriz de dios
madre: desnacer.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 5 de abril de 2020

Res no et serà pres: vindrà tan sols... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Nada te será arrebatado: llegará tan solo
el instante de abrir
dócilmente la mano
y liberar
la memoria del agua
para que se reencuentre agua
de alta mar.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000) 
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 4 de abril de 2020

Per cada gest... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Per cada gest
que lleva fruit,
pròdiga
escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
imponderable
tresor
de la pèrdua.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Por cada gesto
que produce fruto,
pródiga
desbandada
de flor roja.
Vida, exceso,
hemorragia:
imponderable
tesoro
de la pérdida.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 3 de abril de 2020

VELS DE CEBA O LA DANSA SECRETA de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

VELS DE CEBA O LA DANSA SECRETA

Ran de l’aigüera
mans de dona despullen
danses de vels
de ceba, arrels
de llum i d’ombra
presa i desapresa,
tels de teranyina
encesa,
esquinçalls
de flor d’aram
secreta.

Mans de dona
teixeixen
i desteixeixen
un desig
translúcid
- ran de l’aigüera -
mantellina de núvia
nua i defesa,
de criatura nada
en l’embolcall
d’una intacta
promesa.

Mans de dona saben,
però desisteixen:
cada dia clouen
i ceguen i obliden
- ran de l’aigüera -
la dansa secreta.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


VELOS DE CEBOLLA O LA DANZA SECRETA

Junto al fregadero
manos de mujer desnudan
danzas de velos
de cebolla, raíces
de luz y de sombra
prendida y desprendida,
telas de telaraña
encendida,
jirones
de flor de cobre
secreta.

Manos de mujer
tejen
y destejen
un deseo
translúcido
- junto al fregadero -
toca de novia
desnuda y defendida,
de criatura atada
en el envoltorio
de una intacta
promesa.

Manos de mujer saben,
pero desisten:
cada día cierran
y ciegan y olvidan
- junto al fregadero -
la danza secreta.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 2 de abril de 2020

A Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

A Renée Vivien

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


A Renée Vivien

Dos mujeres: un pacto
más allá del deseo,
escrito en todas partes y en ninguna.

Dos mujeres: a la vez
hacer nacer y nacer, vivas
en el nombre y en la carne.

Un pacto: más allá,
acá y en el deseo.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 1 de abril de 2020

Furgant per les llivanyes i juntures... de Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)

Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
MARIA-ANTÒNIA SALVÀ

Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
- dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)


Hurgando por las grietas y fisuras
encontré el viejo dragón aún encarnizado.
MARIA-ANTÒNIA SALVÀ

Hurgando por las grietas y fisuras
de esta pared seca; entre guijarro
y guijarro de olvido; entre las piedras duras
de ciega desmemoria que soportas,
te sé. Y saberte me da tierra, raíz.
Te sé y me sé, en el espejo fiel
de tu poema, encarnizadamente
piedra agrietada de silencio opaco
- mujer reptil, mujer monstruo, mujer dragón,
como el cactus, como tú, superviviente.

Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)
(Versión de Pedro Casas Serra)