miércoles, 8 de julio de 2020

"MECÀNICA TERRESTRE" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MECÁNICA TERRESTRE

Veus, és així que tot pot començar.
Després, el més profund. Ara projecta
les figures senzilles, els acords
i els contrasts, les anades cauteloses
i les vingudes ràpides, els gestos
que no s'amaguen a ningú. Ja ho veus,
ara tan bé com qualsevol moment.
Ets a una platja am cases a mig fer,
com magranes badades, que deslliuren
granets de cel envidreït. Els vells
recullen llum com ningú, a les mans
de cera que no es fon, plàcida. Els joves
surten embriagats del cine heroic
i llencen cigarrets a terra, durs
com la pedra que vol clavar un ocell.
Al cafè no del tot luxós, un home
que va pels cinquanta anys i és moll però
vehement, com un drap de barberia,
no sap si prefereix d'oferir foc
ell mateix, a la noia que no ho espera,
o enviar-hi, humiliant-lo, el mosso
sorneguer, que li espia l'avides.
Un aneguet femení, amb una ratlla
de mercromina al turmell dolç on no
trobaràs cap ferida, va corrent
per nua passió, car no té pressa
i vol que ho sapiguem, i riu als vidres
de cada aparador. Ja ho veus. Un món.
Un instant d'un capvespre, has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors_

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


MECÀNICA TERRESTRE

Ves, así es como puede empezar todo.
Después, lo más profundo. Ahora proyecta
las figuras sencillas, los acuerdos
y los contrastes, las idas cautelosas
y las vueltas rápidas, los gestos
que no se ocultan a nadie. Ya lo ves,
tan bien ahora como en cualquier momento.
Estás en una playa con casas a medio construir,
como abiertas granadas, que liberan
granitos de cielo encristalado. Los viejos
recojen luz como nadie, en sus manos de cera
que no se funde, plácida. Los jóvenes
salen embriagados del cine heroico
y titan colillas al suelo, duras
como la piedra que quiere ensartar un pájaro.
En el café no del todo lujoso, un hombre
de unos cincuenta años y que es blando pero
vehemente, como un paño de barbería,
no sabe si prefiere ofrecer fuego
él mismo, a la muchacha que lo espera,
o enviar, humillándolo, al mozo
socarrón, que le espía el deseo.
Un patito femenino, con una raya
de mercromina en el dulce tobillo donde no
encontrarás ninguna herida, va corriendo
por desnuda pasión, pues no tiene prisa
y quiere que lo sepamos, y ríe a los cristales
de cada escaparate. Ya lo ves. Un mundo.
Un instante de un atardecer, has visto los cuerpos
y las distancias. Ahora calcula
las masas, las oscilaciones de los corazones_

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 7 de julio de 2020

"PAISATGE AMB FIGURES" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PAISATGE AMB FIGURES

Dos reactors corquen el cel. S'enfilen
fins a injectar l'agulla de polsim
al cor del bast oblit solar. Arran
de terra, el món amaga que també
li fuig el seny, i gira amb lenta astúcia
imperiosa: tota vertical
se'ns decanta, i llisquen cap a les vores
del viure que demà hi trobarem
al mig. Avui diumenge. Els ametllers
riuen de veure's, nus encara, en l'aigua
dels rierols que fan les seves ombres
precipitades rasa avall. A punt,
tot és a punt, i res no té sencera
la seva primavera. Tot és més
persuasiu així, prim i translúcid.
Com que ens ho creiem tot, ens sentim rics.
Feliços de gustar tots un sol gust,
ens sembla que tastem futur. Partim-nos
els dies que vindran per tots nosaltres,
com el grillons d'una taronja. Te_

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


PAISAJE CON FIGURAS

Dos reactores carcomen el cielo. Suben
hasta inyectar la aguja de polvillo
en el corazón del basto olvido solar. A ras
de suelo, el mundo oculta que también
le huye la cordura, y gira con lenta astucia
imperiosa: toda vertical
se nos decanta, y resbalamos hacia los bordes
del vivir que mañana encontraremos
en medio. Hoy es domingo. Los almendros
ríen de verse, aún desnudos, en el agua 
de los riachuelos que forman sus sombras
precipitadas cañada abajo. A punto,
todo está a punto, y nada reúne entera
su primavera. Todo es más
persuasivo así, delgado y traslúcido.
Como nos lo creemos todo, nos sentimos ricos.
Felices de saborear todos un solo gusto,
nos parece que probamos futuro. Dividámonos
los días que vendrán entre todos,
como los gajos de una naranja. Toma_

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 6 de julio de 2020

"A MIG MATÍ" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

A MIG MATÍ

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d'arrencar,
brusc, una bena d'ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recta, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d'Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d'espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t'ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se't faria ignorada, més que el son.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

A MEDIA MAÑANA

El sol, el viejo sabio, va disipando
minúsculas dudas de oscuridad, dejadas,
hasta ahora, por resolver. Le tiemblan
un poco las manos, y temblamos
los árboles y nosotros, cuando notamos
que todo minuto que pasa tiene que arrancar,
brusco, una venda de sombra, y ahora el justo
canto de la luz estará muy recto, y ahora
chillará la delgada desazón de la flauta
de Iblis, y lo veremos todo, y más allá
de espacios de claridad, impenetrables
como el cristal. Manifestados todos, diremos:
tú lo has querido, tú te lo has buscado, por la noche,
cuando dormías sólo para despertarte
y no te querías creer que la vida
se te haría ignota, más que el sueño.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

"LA CONFIDÈNCIA" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA CONFIDÈNCIA

Tots els llums de la nit són dins els trossos
de gel, que ens repartim i no bevem.
Ens ho farà saber. Fins a la fi
ho hem de saber: com la van violar,
i el corredor del colegi es tornava
un uad de pedres seques, i els voltors
explotaven, enlaire, com les gotes
de gasolina en els pistons. Hi ha qui
sap sofrir més que els altres. Tots voldríem
sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix
de joncs, i arrecerar les blanques mèdules
sota frescors de molsa. N'hi ha un
que sofreix més, fins que aixeca el gosset
i l'hi tira a la cara, i ella es vessa
per terra, mollament. Un toll rodó
de bava i pietat d'ella mateixa.
I no hi podem fer res. Hem d'esperar
que algú proposi que ens n'anem.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


LA CONFIDENCIA

Todas las luces de la noche están en los trozos
de hielo, que nos repartimos y no bebemos.
Nos lo hará saber. Hasta el final
lo hemos de saber: cómo la violaron,
y el corredor del colegio se volvía
un torrente de piedras secas, y los buitres
explotaban, arriba, como las gotas
de gasolina en los pistones. Hay quien
sabe sufrir más que los demás, Todos querríamos
sentirnos delgados y juntos, hacernos un haz
de juncos, y resguardar las blancas médulas
bajo frescores de musgo. Hay uno
que sufre más, hasta que levanta el perrito
y se lo tira a la cara, y ella se derrama
por el suelo, blandamente. Un charco redondo
de baba de piedad de ella misma.
Y no podemos hacer nada. Hemos de esperar
que alguien proponga que nos vayamos.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 4 de julio de 2020

"AMISTAT DEL BRAÇ" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

AMISTAT DEL BRAÇ

El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava,
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


AMISTAD DEL BRAZO

El metro iba lleno. Yo me cogía
al barrote niquelado junto a la puerta.
Tenía el brazo tenso, y toleraba,
aquel peso tibio, persistente, en el antebrazo.
Quedábamos pocas personas cuando me giré.
Era muy joven. Fea y pobre, descarnada,
como una delgada cabra magrebina
que presionaba con la frente, cerrando los ojos,
abalanzada toda por carencia,
un brazo aún de nadie, libre y promiscuo,
y no veía que alguien ya se recuperaba
y se aislaba delante suyo. Yo, demasiado joven,
también, no había aprendido a reconocerme
en la aceptación más que en la elección.
Abandoné el brazo, como si no fuera mío,
y no miré más, angustiado
hasta la estación, y la súbita irrupción
de una cuerda de violoncelo, la más baja.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

"DIUMENGE" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

DIUMENGE

Els ucells de la nit se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben a poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara embussem els colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no es veu amunt per l'escala del éssers.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


DOMINGO

Los pájaros de la luz se van a dormir
y nos dejan en las ramas un sutil
temblor de pequeñas verdades.
Hay que abandonar el alma de arbusto. Otro
sentimiento transitorio se ha acabado.
Nos levantamos, y con miedo de no saber
reencontrar a tiempo quién somos y qué queremos,
vamos regresando muy despacio. La tarde,
la brasa imagen nuestra, nerviosa
pero abnegada madre de la ceniza,
se apaga, y se respira el mal olor
del tabaco frío. Hemos estado solos,
pero ahora atascamos los cuellos de embudo
(codos con codos, pasos que se estorban)
para derramar en el pueblo el impreciso
recuerdo de unos campos rotos, aluviales
restos de camiones, de unos caminos cortos
como un aliento cansado, y unos árboles vivos
que ya se han hecho leña. Nos confundimos
con los que se han quedado, y que ahora salen
de los bailes y las cuevas de penumbra
gelatinosa, y todos pisamos besos
que la tarde ha endurecido, y ahora se abren
en dos valvas, como un mejillón, y caen.
Un niño al que se le ha reventado el globo
lanza un llanto viperino. Todos nos miramos
y reímos satisfechos. Ninguno de nosotros
se ve en lo alto por la escalera de los seres.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 2 de julio de 2020

"A L'INREVÉS" de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenética d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mí.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


AL REVÉS

Lo diré al revés. Diré la lluvia
frenética de agosto, los pies de un chico
atornillados en el extremo del trampolín,
el agudo salto de lebrel que produce el aroma
de las lilas en abril, la paciencia
de la araña que escribe su hambre,
el cuerpo con cuatro piernas y dos cabezas
en un solar gris de crepúsculo, el pez
deslizando como un arco de violín,
el azul y oro de las niñas en bici,
la sed dramática del perro, el filo
de los faros de camión en la madrugada
pútrida del mercado, los brazos delgados.
Diré lo que me escapa. No diré nada de mí.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)