miércoles, 23 de septiembre de 2020

L’ONCLE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

L’ONCLE

Per ells, l’hora dolenta. Confitures,
taronges i torrades i cafè.
Però les mans tremolen sense fred,
nues bombolles de nivell, i acusen
la seva incertitud. Els pares tussen,
mediten l’arna que s’agafa el vesc
del bol de llet, i oloren altres tels
de vida groga i plana que els embulla.
S’enduen el seu fàstic al carrer
i deu haver trigat a dissipar-se’ls.
A migdia, ben cert, tornen els pares
tots canviats de cara. Ja són ells,
tal com es deuen. Saben els principis
dels ordres bons, domèstics i polítics.
….Afirmen i disposen, deixen dit,
Regiren el calaix de les més velles
troques d’experiència, i les pengen,
per cabdellar-les, a les mans dels fills.
Les mans es tanquen, el fred guanya els dits,
tota la sang del món circula lenta.
Parlen els pares i boneix l’espera
que callin. Les imatges del matí,
com bèsties frements al fons de coves,
han romàs, miserables, dins els ulls
buidats de fe. I els fills, massa segurs
del poc que han vist i el molt que per ells volen,
no obliden com als pares se’ls ha obert,
ominosa, l’esquerda a la paret.
….Boirosos de menyspreu, llisquen pels vidres
del carrer inhòspit que va ser una llar.
On és, l’eixut i cert? Es gira un guant,
i el dintre és fora. Les coses creïbles
són fora. D’un Enlloc, senten que els crida
l’Oncle. Saben qui és: l’Oncle malvat
amb qui els pares no es fan. El cercaran,
captaran que els eduqui per un viure
on mai, per molt que els despulli la nit,
nus al matí, coneguin la vergonya.
Sempre rondant terrenys d’entesa, l’Oncle
no se’ls refusa. Còmplice subtil,
els surt al pas als racons on es perden.
Deferent el que volen. Ell els mena.
….Anys per l’Enlloc, i quan Ell també mor
tornen. No en parlen més. Un dia, senten
que el matí és per ells l’hora dolenta.
Ja pugen els seus fills. Miren al volt,
es compten, i no es troben tots. Enlloc
no veuen la germana, tan quieta,
que va matar el seu gat a cops de pedra
i va dormir tres dies amb el gat mort.
On és el germà gran, que els turmentava
donant-los a complir deures obscurs?
I el que deia que sempre anaven bruts,
que feien tots pudor d’home? No saben
les golfes de l’Enlloc, fins on pujaven,
als temps de l’Oncle mort, els preferits.
Tots els perduts hi són: van esculpint
la cara del nou Oncle, pels nous fills.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)




El TÍO

Para ellos, la mala hora. Confituras,
naranjas y tostadas y café.
Pero las manos tiemblan sin frío,
desnudas burbujas de nivel, y acusan
su incertidumbre. Los padres tosen,
cavilan la polilla que se adhiere a la viscosidad
del bol de leche, y huelen otras telillas
de vida amarilla y llana que los enreda.
Se llevan su asco a la calle
y debe de haber tardado en disipárseles.
A mediodía, seguro, los padres regresan
con el rostro cambiado. Ya son ellos,
tal como deben ser. Conocen los principios
de los buenos órdenes, domésticos y políticos.
….Afirman y disponen, dejan dicho.
Revuelven el cajón de las madejas
de experiencia más viejas, y las cuelgan,
para ovillarlas, en las manos de los hijos.
Las manos se cierran, el frío alcanza los dedos,
toda la sangre del mundo circula lenta.
Hablan los padres y vale la pena la espera
de que callen. Las imágenes de la mañana,
como bestias temblorosas al fondo de cuevas,
han permanecido, miserables, dentro de los ojos
vacíos de fe. Y los hijos, demasiado seguros
de lo poco que han visto y lo mucho que quieren para ellos,
no olvidan cómo a los padres se les ha abierto,
ominosa, la grieta en la pared.
….Neblinosos de desprecio, se deslizan por los cristales
de la calle inhóspita que fue un hogar.
¿Dónde está, lo parco y cierto? Se gira un guante,
y el interior queda fuera. Las cosas creíbles
están fuera. De un En ninguna parte, oyen que les llama
el Tío. Saben quién es: el malvado Tío
con quien los padres no se hablan. Lo buscarán,
pedirán que les eduque para vivir
donde nunca, por mucho que la noche los desnude,
desnudos por la mañana, conozcan la vergüenza.
Siempre rondando terrenos de entendimiento, el Tío
no se les rehúsa. Cómplice sutil,
les sale al paso en los rincones donde se pierden.
Complaciente con lo que quieren. Él los dirige.
….Años para En ninguna parte, y cuando Él muere también
vuelven. No hablemos más. Un día, sienten
que la mañana es para ellos la mala hora.
Ya crían a sus hijos. Miran a su alrededor,
se cuentan, y no se encuentran todos. En ninguna parte
ven a la hermana, tan tranquila,
que mató a su gato a golpes de piedra
y durmió tres noches con el gato muerto.
¿Dónde está el hermano mayor, que los atormentaba
dándoles a cumplir oscuros deberes?
¿Y el que decía que siempre iban sucios,
que todos hacían mal olor de hombre? No saben
hasta dónde subían las buhardillas de En ninguna parte,
en tiempos del Tío muerto, los preferidos.
Están todos los perdidos: van esculpiendo
la cara del nuevo Tío, para los nuevos hijos. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario