sábado, 19 de septiembre de 2020

EL LLEOPARD de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL LLEOPARD

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
….No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


EL LEOPARDO

Lonjas abiertas a la mar dorada.
Halcones de cuello febril. Muchachas campesinas,
para ir a la alcoba del señor,
llevan collares, pendientes y sortijas
de oro hierático. Clérigos desnudos de acero,
osos tambaleándose entre los tapices,
risa de lima del loco. Los grandes cerdos
te traían en sus colmillos desgarro de muerte,
y tu mano les ha arrancado el escroto.
Lunas y flautas dentro de tus jardines.
….No pienses más. Esperas la visita
de tu dinero. Enguantado como siempre, gris,
te ha de leer las cifras que para ti
son la Ley. Si lo pides, con voz sorda,
repasará la lista de las cosas
que él, el sumiso, te permite. Quizás sí
que en un extremo del parque, puedas hacer poner
la jaula, y tener un leopardo.
¿Llamar la atención? No, en absoluto. El chófer
le dará de comer. Cada mañana
irás a escuchar como se quiebran
las costillas de viejos pencos. Todo el tiempo
fumarás ávidamente, y de regreso a casa
te apresurarás a pasarte por las manos
mucha agua de colonia. Las bestias
hieden tanto. Tendrás que subir el sueldo
al chófer. Ahora sabe, cada mañana,
que en el corazón del rico gruñen atragantadas
pasiones como las que él, de niño,
oía roncar en la noche de los míseros,
cuando dormía en la habitación de sus padres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario