miércoles, 14 de marzo de 2018

"OLIVER MILENARI" de Pere Rovira (Contra la mort, 2011)

OLIVER MILENARI

El vent del delta xiula cançons de desconcert,
si el punxa l’argelaga, quan llepa el romaní:
duen les seves ales d’immens ocell marí
olors blanques de sal, frescors del canyar verd.

Vola a punta de dia sobre l’oliverar,
quan el silenci troba el cant del verderol,
i remolinejant, com si esperés el sol,
descansa de ser vent i s’atura a jugar.

L’oliver ja fa segles que sap ser pacient:
ha tingut cinquanta amos i l’han tocat mil mans;
el llamp, les pedregades, el gel, els huracans
l’han esculpit amb fúria. Ara hi ve a jugar el vent;

ara que és una bèstia d’un món que s’ha perdut,
amb el cap sota terra, ofegant el seu ronc,
i amb l’escorça podrida aferrada al gran tronc,
com l’escata d’un saure de fusta i solitud.

I el vent enjogassat, el vent blau de la mar,
movent les branques tendres i les fulles d’argent
i dos grapats d’olives que ja són sagrament,
ens ensenya les llargues esteles de l’atzar…

Desfila la venjança del dur llinatge humà
davant de l’impassible vegetal fent-se vell:
ell igual dona olives al tord i a l’estornell
que a l’home que l’esporga, al moro, al cristià.

I així ha arribat a avui: hi ha una pau funeral
a la terra vermella, només se sent el vent
de seda entre les fulles, i el resignat lament
d’un oliver cansat que no ha fet mai cap mal.

Un matí ennuvolat d’abril del dos mil nou,
toquem devotament aquest tronc inmortal,
no sabem si hem vist res tan digne ni tan alt:
és el més vell de tots i encara fa oli nou.

Pere Rovira (Contra la mort, 2011)


OLIVO MILENARIO

El viento del delta silba canciones de desconcierto,
si lo punza la aulaga, cuando lame el romero:
llevan sus alas de inmenso pájaro marino
olores blancos de sal, frescores de verde cañizal.

Vuela entre dos luces sobre el olivo,
cuando el silencio encuentra el canto del verderón,
y remolineando, como si esperara el sol,
descansa de ser viento y se para a jugar.

El olivo hace siglos que sabe ser paciente:
ha tenido cincuenta amos y lo han tocado mil manos;
el rayo, las granizadas, el hielo, los huracanes
lo han esculpido con furia. Ahora viene a jugar el viento;

ahora que es una bestia de un mundo que se ha perdido,
con la cabeza bajo tierra, ahogando su ronquido,
y con la corteza podrida aferrada al gran tronco,
como la escama de un saurio de madera y soledad.

Y el viento juguetón, el viento azul del mar,
moviendo las ramas tiernas y las hojas de plata
y dos puñados de olivas que ya son sacramento,
nos enseña las largas estrellas del azar…

Desfila la venganza del duro linaje humano
ante el impasible vegetal que envejece:
él igual da aceitunas al tordo y al estornino
que al hombre que lo poda, al moro, al cristiano.

Y así ha llegado a hoy: hay una paz funeral
en la roja tierra, solo se se escucha el viento
de seda entre las hojas, y el resignado lamento
de un olivo cansado que nunca ha hecho ningún mal.

Una mañana nublada de abril del dos mil nueve,
tocamos devotamente este tronco inmortal,
no sabemos si hemos visto nada tan digno ni tan alto:
es el más viejo de todos y todavía hace aceite nuevo.

Pere Rovira (Contra la mort, 2011)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario