domingo, 11 de marzo de 2018

"EL LLORER" de Pere Rovira (Contra la mort, 2011)

EL LLORER

Era un arbret domèstic, poca cosa;
jo veia un llorer mític i pagà:
tu deies: si creix massa farà nosa.
L’hivern de les grans neus el va gelar;

li van caure les fulles, i l’escorça
leprosament penjava del seu tronc;
i, repelat, sense verdor ni força,
semblava, de tan sec, palla de jonc.

El llorer va aferrar-se a l’agonia,
amb el fred a la saba per conhort
-així un amor glaçat desglaç volia,
fent el cor fort per allargar la mort.

A penes sensitiu, feliç ignora
l’arbre que serà foc, fum i passat,
i com que no té temps ni tem ni enyora:
la fusta no demana pietat.

Va triomfar l’abril i van reviure
les venes de la llum i el cel calent;
l’esquelet del llorer es posava a riure
de pessigolles si el movia el vent.

Un roser va enramar-s’hi i el vestia
amb les roses més altes del jardí;
avui tenim encara l’alegria
del llorer mort que no se sap morir.

Pere Rovira (Contra la mort, 2011)



EL LAUREL

Era un arbolito doméstico, poca cosa;
yo veía un laurel mítico y pagano:
tú decías: si crece demasiado estorbará.
El invierno de las grandes nevadas lo heló;

le cayeron las hojas, y la corteza
leprosamente colgaba de su tronco;
y, pelado, sin verdor ni fuerza,
parecía, de tan seco, paja.

El laurel se aferró a la agonía,
con el frío en la savia por consuelo
-así un amor helado deshielo quería,
haciendo un gran esfuerzo para alargar la muerte.

A penas sensitivo, feliz ignora
el árbol que será fuego, humo y pasado,
y como que no tiene tiempo ni teme ni añora:
la madera no pide piedad.

Triunfó abril y revivieron
las venas de la luz y el cielo caliente;
el esqueleto del laurel reía
de cosquillas si lo movía el viento.

Un rosal se enramó y lo vestía
con las rosas más altas del jardín;
hoy tenemos todavía la alegría
del laurel muerto que no sabe morir.

Pere Rovira (Contra la mort, 2011)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario