"M'he despertat tot sol en un antic jardí..." de Màrius Torres

M'he despertat tot sol en un antic jardí
que no sé si és la meva presó o el meu imperi.
Canta pertot l'alè dels arbres, i el misteri
d'un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino poc a poc, amb temença, com si
un àngel no del tot m'acabés de voler-hi.
El meu cor s'exhaureix en el silenci aeri.
La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l'aire, del gest de cada branc;

per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d'ànima darrera dels meus passos.

Màrius Torres




Me he despertado solo en un jardín antiguo
que no sé si es mi reino o mi prisión.
Por doquier el aliento de los árboles, misterio
de un espectro que llama, pero no es para mí.

Camino muy despacio, con temor, como si
un ángel no acabara de quererme del todo.
Mi corazón se agota en el silencio aéreo.
La luz es una fronda sobre cada camino.

Adán debía ir por el mundo, al principio,
como yo, sorprendiendo la verde melodía
de cada voz del aire, del gesto de cada árbol;

para abrazar la luz extendiendo los brazos,
el cuerpo aún mojado de rocío y de barro,
dejando un rastro de alma por detrás de mis pasos.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)