lunes, 8 de agosto de 2011

"Lorelei" de Màrius Torres

But our love is was stronger by far than
the love of those who were older than we
-of many far wiser than we.
POE



Arrelada a la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies uns límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com un ara
dins meu!

*

Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?
Vina, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.-

I deia el Mar: -¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor...

-Negre mar, Nit mes alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl.lida i amarga d'un somrís?

*

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens duien, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la meva veu, pàl.lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa...
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Màrius Torres (Juny, 1937 / octubre, 1938)





Lorelei

Arraigada en la carne y en los sueños. Tan clara,
que tú sola tenías un límite en la impura
mezcla de mis delirios, fuego oscuro
de sarmiento oloroso, ¡humeante como un ara
en mi interior!

**

Decía la Noche: - ¿No sientes mi paz?
Ven, una vez librado del ansia que te irrita,
al edén de los sueños donde mi alma te invita.
Escóndete en los pliegues de mi sudario azul.-

Decía el Mar: - ¿No sientes mi cuerpo que se exalta,
más hondo en la alegría sonora del combate?
Inquieto en la tiniebla, vivamente agitado
como un lecho de amor...

-Negro mar, Noche alta,
¡ya no quiero ser fuerte ni quiero ser feliz!
¡Oh sueño!, ¿qué me importa la fiebre con que engañas
si a la sombra agitada de sus suaves pestañas
hallo la rosa pálida, agria, de una sonrisa?

**

Como una lira ronca, por la lluvia de plata
creaban los arpegios finas manos del viento.
¿Qué salvaba las rosas del jardín? Como muertas,
las ramas se agitaban, dolorosa sonata

sobre vidrios helados y oscuramente rígidos.
Era la noche música. Las ventanas abiertas
traían, de las vastas avenidas desiertas,
aquel olor de tierra del viento del otoño,

sobre mi propia voz, pálida, tenebrosa,
cual, de un haz de agonías, río de vida fundida...
Morías poco a poco, y te hacías, cantando,
una sombra, la forma que tenía tu canto.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario