"La nit dels vagabunds" de Màrius Torres

No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil.lant i llunyà d'un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més bell que cap matí.

Ella, que dels llumets d'un llogaret mesquí
ens fa un palau d'encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així,
amb el nostre desig per tota companyia.

I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs
allarga per l'espai la corba del seu cos,
elàstica, lluent, plena de reialesa;

fins que, drecant-se amb l'urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins...

Màrius Torres



La noche de los vagabundos

No es que nosotros, en la noche, caminemos
hacia la luz temblona, lejana, de un destino
Es que la noche cruel, por apresarnos, manda
a cada pecho un sueño más bello que la aurora.

Ella, que de las luces de un mezquino lugar
hace un lugar de ensueño en cada lejanía
y nos engaña así, por nuestra inconsistencia,
dándonos el deseo por toda compañía.

Friamente, nos mira. Como loba en reposo
alarga en el espacio la curva de su cuerpo,
elástica, brillante, llena de realeza;

hasta que, incorporándose como un monstruo divino,
salta del cielo al mundo, y consigue hacer presa
en nosotros, errantes viajeros del camino...

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)