"Faula al gust antic" de Màrius Torres

Espectres de rosa i glicina,
invisibles, als tanys,
consideren, greus, la divina
succesió dels anys.
Diuen en el seu mut llenguatge,
-Si florim, morirem.
A punt per aquest dolç viatge,
desitgem i temem.
La branca és tèbia. Hi ha per l'aire
una mùsica greu.
La Primavera ens parla, al caire
d'una vida tan breu!
O Sobirana ¿per què ens crides
a la llum del teu hort?
¿De què et valdran les nostres vides
demà, quan haurem mort?
El sol, però, nodreix i fibla
els tanys sense delit;
i en un instant, lleu, invencible,
cada branca ha florit.
Tu, que demà colliràs roses
i glicines també,
diràs, davant les flors descloses:
-La Primavera ve!-
Ignores que entre l'alegria
alguna cosa mor,
i que les flors, amb melangia,
neixen a contracor.

Màrius Torres (Juliol, 1935 / octubre, 1938)


Fábula al gusto antiguo

Espíritus de rosas y glicinas,
invisibles, en los tallos,
consideran, graves, la divina
sucesión de los años.
Dicen en su mudo lenguaje,
-De nacer, moriremos.
Preparadas para este dulce viaje,
ansiamos y tememos.
Está tibia la rama. Hay por el aire
una música grave.
Primavera nos habla, ¡en el borde
de una vida tan breve!
¡Oh Soberana!, ¿por qué nos llamas
a la luz de tu huerto?
Nuestras vidas ¿de qué te servirán
mañana, al haber muerto?
Pero el sol alimenta y alarga
los tallos sin perdón;
y en un instante, leve, invencible,
cada rama echa flor.
Tú, que mañana cogerás las rosas,
y glicinas también,
dirás, delante de las flores abiertas:
-¡La Primavera viene!-
Ignoras que entre la alegría
alguna cosa muere,
y que las flores, con melancolía,
no quisieran nacer.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)