"Presència" de Màrius Torres

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

Màrius Torres (24 de gener, 1938)



Presencia

Igual que si tus manos aún, sobre mis ojos
pudieran detenerse con amor, como antes,
me gusta, si te pienso, cerrar mis ojos. Vivo,
tu recuerdo se mueve en la penumbra clara...

Vuelvo a escuchar tus pasos muy lejos, en la luz.
Calculo, por el tono y el ritmo, la distancia.
Ahora te paras, cerca. ¡Aspiro, rosa rancia,
una ráfaga ardiente de tu antiguo perfume!

Recuerdos y sentidos, toda mi entera vida,
callan, ante la angustia atenta del oido
que te sigue al silencio en que te encierras.

Si tendiera los brazos en lo oscuro, podría
arrebozarte aún, sueño de cada día.
Pero ya no estarás, cuando abra los ojos.
Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)