"Camí de Sant Maurici" de Màrius Torres

A Espot, camí de Sant Maurici, en el paisatge
pesa, majestuosa, l'ombra dels Encantats.
Accentua el seu cant la tòrtora salvatge,
els núvols són mes blancs, més esquerp el boscatge
i més verges els prats.

En el bosc, a la linda de les vastes artigues,
els avets creixen, rígidament verticals;
però com uns herois de gèneres antigues
entrellacen les branques, poderoses i amigues,
i es besen, fraternals.

I l'aigua alegre del torrent que ens acompanya
entona el mateix càntic, misteriós i greu,
que l'ànima dels arbres: les veus de la muntanya,
en l'alta soledat, en una llengua estranya,
parlan en nom de Déu.

Ah, el joiós caminet! Jo també vaig pujar-hi
un dia, sense amor, ni guia ni company.
Jo volia abocar els meus ulls de solitari
com en un gran mirall tremoladís i vari
a l'aigua de l'estany.

I vaig trobar que l'aigua de l'estany reflectia
altíssim, sobre totes les clarors de l'espai,
un color canviant i ple de melangia
-com els ulls que el meu cor somnia cada dia,
pero no troba mai.

Màrius Torres



Camino de San Maurici

En Espot, camino de San Mauricio, en el paisaje
pesa, majestuosa, la sombra de los Encantados.
Acentúa su canto la tórtola salvaje,
las nubes son más blancas, más áspero el boscaje,
más vírgenes los prados.

En el bosque, lindando con los vastos sembrados,
crecen los avetos, rígidamente rectos,
pero igual que los héroes de leyendas antiguas
entrelazan sus ramas, poderosas y amigas,
y se besan, fraternos.

Y el agua del torrente que acompaña
entona el mismo canto, misterioso y solemne,
que el alma de los árboles: la voz de la montaña,
en la alta soledad, en una lengua extraña,
habla en nombre de Dios.

¡Alegre caminito! También yo te subí
un día, sin amor, guía ni compañero.
Yo quería abocar mis ojos solitarios
como en un gran espejo tembloroso y vario
en aguas del estanque.

Y encontré que el agua reflejaba
altísimo, sobre el espacio claro,
un cambiante color de gran melancolía
-como el de aquellos ojos que sueño cada día
pero nunca hallaré.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)