"Soirée en un parc" de Màrius Torres

Com el frec dels arquets als violins,
ròssecs de seda, esgarrifances tènues,
sembren de roses d'organdí els jardins.
Als ulls manyacs de les noies ingènues
fermenta l'aspra dolcesa dels vins.

Un cupidell, dins de la glorieta,
es posa el dit als llavis. Tants idil.lis
vénen que no tindria una sageta
per cada un! Escumejant de bilis,
es perd, entre les ombres, un poeta.

La nit és blava. Onegen els xals
en els braços blancs. Batega el silenci.
Vibra la pàl.lida llum dels fanals.
Ja només cal que l'orquestra comenci
l'abrandament engrescador d'un vals.

Cada parella s'agita, ondulada.
Té, sola entre les altres, cadascuna
ales als peus i plom a la mirada.
Entre els til.lers surt un moment la lluna
i diu -què fa, tanta gent disfressada?

Màrius Torres



Soirée en un parque

Como roces de arquillo en violín,
rastras de seda, escalofríos tenues,
siembran de rosas de organdí el jardín.
En los dóciles ojos de las chicas ingenuas
fermenta la aspereza de los vinos más dulces.

Un amorcillo, en una glorieta,
lleva el dedo a sus labios. ¡Tantos idilios
llegan que no tendría saeta
para todos! Espumeando de bilis,
se pierde, entre las sombras, un poeta.

La noche es azul. Ondean los chales
sobre los brazos blancos. Late el silencio.
Vibra la pálida luz de los fanales.
Sólo hace falta que la orquesta comience
con el ardor entusiasta de un vals.

Cada pareja se agita, ondulada.
Sola entre todas, tiene cada una
en los pies alas, plomo en la mirada.
Entre los tilos aparece la luna,
y dice: ¡qué hace esta gente disfrazada?

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)