"Rosina" de Màrius Torres

Hivern, 1814

Capvespres ràpids, plens de fulles mortes
de pluja fina, de boirina freda,
s'esvaeixen darrera de les portes
del blanc palau encoixinat de seda.

A la consola, els dits d'un canelobre
omplen de flames el fons d'un mirall
on, en la fosca enlluernada, s'obre
un rostre delicat que fa un badall.

Rosina és un infant. La galta rosa
mai no besada, ni en somnis per cap
ombra viril, ha madurat reclosa
i ja és a punt, però ni ella ho sap.

Els mobles s'estremeixen una mica,
-cruixen, només? La nit és tan humida!
L'arpa, la pluja, el salomó... musica;
Rosina, a poc a poc, queda adormida.

Morta, potser? Princeses de faiança
a la vitrina es miren amb terror.
Què saben elles de l'esgarrifança
frontera del reialme de l'amor?

Rosina torna. Nit sense roderes,
les flors d'abril somnien sota el fang.
Perquè esclatin les noves primaveres,
l'adolescent Rosina plora sang.

Màrius Torres



Rosina

Invierno de 1914

Atardeceres rápidos, llenos de hojas muertas,
de lluvia fina, de neblina fría,
se desvanecen detrás de las puertas
del palacio dorado acolchado de seda.

En la consola, dedos de candelabro
llenan de llamas el fondo de un espejo
donde, en la oscuridad iluminada, se abre
un rostro delicado que bosteza.

Rosina es una niña. La mejilla rosada
nunca besada, ni en sueños, por ninguna
sombra viril, maduró encerrada
y ya está a punto, pero no lo sabe.

¡Es la noche tan húmeda! Los muebles
se estremecen un poco -¿sólo crujen?
El arpa, la lluvia, el salomón... son música;
Rosina, poco a poco, se queda adormecida.

¿Muerta, quizás? Princesas de mayólica
en la vitrina se miran con horror.
¿Qué saben ellas del escalofrío
que es frontera del reino del amor?

Rosina vuelve. Noche sin roderas,
de abril las flores sueñan, bajo el fango.
Para que estallen las nuevas primaveras,
Rosina, adolescente, llora sangre.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)