"Fi de jornada" de Màrius Torres

Obre la tomba blanca dels llençols
la meva mà, vivent encara, mentre
l'esperit es reclou en el seu centre
i els núvols i els estels es queden sols.

Beatament acudeixo a la crida
dels somnis lleus, que no tindran demà:
escuma blanca que floreix en va
a les coves obscures de la vida.

Demà, despert, oblidaré la forma
d'alló que aquesta nit serà un atzar.
I el temps rabent, riu que no troba mar,
em farà vell amb el seu pes enorme.

Màrius Torres


Fin de jornada

Mi mano, viva aún, abre la tumba blanca
de las sábanas, el espíritu, en tanto,
se encierra en su interior
y las nubes y estrellas quedan solas.

Acudo beatamente a la llamada
de leves sueños, que no tendrán mañana:
espuma blanca que florece en vano
en las cuevas oscuras de la vida.

Mañana, al despertarme, olvidaré la forma
de aquello que esta noche será completo azar.
Y el tiempo recobrado, río que no halla mar,
me aplastará bajo su enorme peso.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)