"A Joan Sales" de Màrius Torres

en resposta a un poema seu sobre Lleida.

La meva Lleida no és la teva. Més encara,
ara, de lluny la veig, no tan dura i més clara,

la Lleida enlluernada dels cirerers de rosa,
on la primera abella tremola quan s'hi posa.

Dels caminets fondals, olorosos i frescos,
dels àgils hortolans, franciscans i morescos;

on les paraules tenen un tornaveu de flautes
i el càvec és la proa dels eterns argonautes.

On guarda cada mà durícies dels seus avis.
Revinguda hortalana amb una rosa als llavis,

generosa i alegre. Vora el riu que bressola
la seva vida neta de ciutat camperola,

coronada de pàmpols i d'oliveres bruna,
també sap, a les nits, fer versos a la lluna.

Màrius Torres



A Joan Sales

en respuesta a un poema suyo sobre Lérida

Mi Lérida no es tu Lérida. Ahora,
la veo desde lejos, no tan dura y más clara,

Lérida iluminada de los cerezos rosa,
donde cualquier abeja tiembla cuando se posa.

De los caminos hondos, olorosos y frescos,
de los huertanos ágiles, franciscanos y moros;

donde hasta las palabras tienen ecos de flautas
y el azadón es proa de eternos argonautas.

Donde guardan las manos duricias ancestrales.
Convertida en huertana con rosa entre los labios,

generosa y alegre. Junto al río que mece
su existencia tranquila de ciudad campesina,

coronada de pámpanos y de olivares bruna,
sabe también, de noche, leer versos a la luna.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)