martes, 14 de julio de 2020

PETITA GUERRA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PETITA GUERRA

Portaven mines antitancs, inùtils
i pesades com un símbol històric,
embolicades a les mantes xopes
d'olors antigues, romaní i suor
de mules. I també metralladores
desmuntades dels caces alemanys
i metralletes de ferralla anglesa.
Per grups de dos o tres, molt separats
els uns dels altres, ínfims i tossuts
com els corcs d'una gran soca aterrada,
els maquis foradaven Pirineu.
Va ser una guerra de les més petites
que hem conegut. No em va possar al davant
sinó un cadàver. El d'una noieta
pagesa d'Aragó que va pujar
a un camió militar, i va fer
també de símbol fàcil. Va distreure
el xofer i el mecànic, i tots tres
es van anar a estimbar d'un pont. La noia
tenia una lesió clara, gens
interessant, però els metges que feien
l'autòpsia, li van trobar al turmell
una deformitat remarcable, d'origen
hereditari, xuclada d'arrels
molt remotes en l'arbre de la raça.
I el dolor d'un moment, amb el plaer
que el va portar, perdien importància
davant d'aquell defecte mil.lenari,
sord i establert. Res d'individual.
Va ser una guerra, encara que petita.
I encara que fantàstica, tampoc
tenia res de personal, la basca
que em va agafar, un instant del llarg examen
i amb l'ajuda del sol, que castigava
durament el cobert raconer i l'era
hirsuta d'un rostoll de creus i d'ossos
que era aquell cementiri de poblet,
quan la fetor de la mort em va semblar
que era l'olor d'un sexe brut.  Vol dir
que jo era tan jove com ho són
els que van a les guerres, i la carn
els fa por, i la destrossen i n'abusen.
Tot emblemàtic, immemorial.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


PEQUEÑA GUERRA

Llevaban minas antitanques, inútiles
y pesadas como un símbolo histórico,
envueltas en mantas empapadas
de antiguos olores, a romero y sudor
de mulas. Y también ametralladoras
desmontadas de los cazas alemanes
y metralletas de chatarra inglesa.
En grupos de dos o tres, muy separados
unos de otros, ínfimos y tozudos
como la carcoma de un gran tronco caído,
los maquis agujereaban el Pirineo.
Fue una guerra de las más pequeñas
que hemos conocido.Solo me puso delante
un cadáver. El de una muchachita
campesina de Aragón, que subió
a un camión militar, e hizo
también de fácil símbolo. Distrajo
al chófer y al mecánico, y los tres
se precipitaron desde un puente. La muchacha
tenía una lesión manifiesta, nada
interesante, pero los médicos que hacían
la autopsia, le encontraron en el tobillo
una deformidad destacable, de origen
hereditario, sorbida de raíces
muy remotas en el árbol de la raza.
Y el dolor de un momento, con el placer
que lo trajo, perdían importancia
ante aquel defecto milenario,
sordo y establecido. Nada individual.
Fue una guerra, aunque pequeña.
Y aunque fantástica, tampoco
tenía nada de personal, la nausea
que me vino, en un momento del prolongado examen
y con ayuda del sol, que castigaba
duramente el refugio angular y la era
hirsuta de un rastrojo de cruces y de huesos
que era aquel cementerio de aldea,
cuando el hedor de la muerte me pareció
que era olor de sexo sucio. Significa
que yo era tan joven como lo son
los que van a las guerras, y la carne
les da miedo, y la destrozan y abusan de ella.
Todo emblemático, inmemorial.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario