DIUMENGE
Els ucells de la nit se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben a poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara embussem els colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no es veu amunt per l'escala del éssers.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
DOMINGO
Los pájaros de la luz se van a dormir
y nos dejan en las ramas un sutil
temblor de pequeñas verdades.
Hay que abandonar el alma de arbusto. Otro
sentimiento transitorio se ha acabado.
Nos levantamos, y con miedo de no saber
reencontrar a tiempo quién somos y qué queremos,
vamos regresando muy despacio. La tarde,
la brasa imagen nuestra, nerviosa
pero abnegada madre de la ceniza,
se apaga, y se respira el mal olor
del tabaco frío. Hemos estado solos,
pero ahora atascamos los cuellos de embudo
(codos con codos, pasos que se estorban)
para derramar en el pueblo el impreciso
recuerdo de unos campos rotos, aluviales
restos de camiones, de unos caminos cortos
como un aliento cansado, y unos árboles vivos
que ya se han hecho leña. Nos confundimos
con los que se han quedado, y que ahora salen
de los bailes y las cuevas de penumbra
gelatinosa, y todos pisamos besos
que la tarde ha endurecido, y ahora se abren
en dos valvas, como un mejillón, y caen.
Un niño al que se le ha reventado el globo
lanza un llanto viperino. Todos nos miramos
y reímos satisfechos. Ninguno de nosotros
se ve en lo alto por la escalera de los seres.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario