martes, 21 de julio de 2020

BY NATURAL PIETY de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

BY NATURAL PIETY

Obra del sol instant, aquest fugaç
quiliedri diamantí: la llum
sobre el teu cap curt de cabell? No. Lent
a construir-se, i exigent, amb dura
finalitat. Cures dels dies, nits
de confiat oblit, moltes represes
per sendes que s'enfilen a l'aurora,
i replans xafogosos dels migdies,
i colls de fred desfici en els capvespres
embullats de marrades. El teu cos
ha pujat fins aquí.
.............................Vull que ara em duguis
avall. Vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i et conten
com has anat naixent. Mena'm als gorgs
on vas aprendre de nedar, a les balmes
que s'irisen de febre d'unes aigües
on tu t'has capbussat. Anem a perdre'ns
pel bosc de roures baixos de les teves
primeres pors. Seguim la carretera
per on et feien anar amb bici al poble
a comprar pa pels hostes imprevistos.
Ja som a la cruïlla on esperaves
l'autobús dels retorns a Barcelona.
Pugem'hi. Ens deixarà al  bar suburbà
ple d'artificis importants: el prisma
de vidre llarg et lliurava xiclets,
la bàscula et marcava el benefici
de cada estiu. Dins de ciutat, cerquem
el barri de les coses que ara són
corpuscles d'instint teu, i són encara
coses que jo puc veure.Descobreix-me
l'aparador prodigiós d'ampolles
de facetes difícils, que eren somnis
severs i alhora dúctils, com auguris
de quan podries abastar la teva
closa i total natura femenina.
Aquí, prenguem-hi un got de llet. O vols
un gelat de molts pisos, o algun liquid
d'espès color edènic, com les cames
blaves i roges d'aquestes noietes
que et succeeixent? Han sortit, com tu
sorties, del portal regalimós
de llum de la innocent màgia negra.
....A peu, i a poc a poc, anem pujant
cap a carrers per on ara no hi passen
sinó figures teves, les més íntimes.
Els finestrons es tanquen. Una mica
de llum que encara hi ha, la tenim tota
per nosaltres, i anem vorejant murs
sense fanals, que es baden con un mar
roig de rajoles, i fa olor de fons
de mar, de fums podrits i, súbita,
l'exhalació  verda d'un pi fresc.
Dóna'm la mà. Fes veure que tens por
de tornar enrera, de passar altre cop
la porta del col.legi, i de reprendre
l'estupefacció dels jocs antics
sota aquests pins fora del temps, dessota
del temps. Serà un moment molt curt. És un
moment, i ja s'esquinça, com la seda
marcida, que tapissa un sofà vell.
No pots perdre-t'hi més. Dóna'm la mà
que és l'obra bona del passat, que ets tu.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


BY NATURAL PIETY

Obra del solo instante, este fugaz
quiliedro diamantino:¿la luz
sobre tu cabeza con el cabello corto? No. Lento
en construirse, y exigente, con dura
finalidad. Cuidados de los días, noches
de confiado olvido, muchas reanudaciones
por sendas que ascienden a la aurora,
y rellanos bochornosos de los mediodías,
y collados de fría desazón en los atardeceres
embarullados de rodeos. Tu cuerpo
ha subido hasta aquí.
.................................Quiero que ahora me lleves
abajo. Quiero que me enseñes los pasajes
que tienes en la memoria, y te cuentan
cómo has ido naciendo. Dirígeme a las pozas
donde aprendiste a nadar, a las grutas
que se irisan de fiebre de unas aguas
donde tú te has zambullido. Vamos a perdernos
por el bosque de bajos robles de tus
primeros miedos. Seguimos la carretera
por donde te hacían ir al pueblo en bicicleta
a comprar pan para los huéspedes imprevistos.
Ya hemos llegado al cruce donde esperabas
el autobús de los regresos a Barcelona.
Subamos. Nos dejará en el bar suburbano
lleno de importantes artilugios: el prisma
de vidrio alargado te dispensaba chicles,
la báscula te señalaba el incremento
de cada verano. Dentro de la ciudad, buscamos
el barrio de las cosas que ahora son
corpúsculos de tu instinto, y son aún
cosas que yo puedo ver. Descúbreme
el prodigioso escaparate de botellas
de difíciles facetas, que eran sueños
severos y a la vez dúctiles, como augurios
de cuando podrías abarcar tu
cerrada y tottal naturaleza femenina.
Aquí, bebamos un vaso de leche. ¿O quieres
un helado de muchos pisos, o algún líquido
de espeso color edénico, como las piernas
azules y rojas de estas muchachitas
que te suceden? Han salido, como tú
salías, del portal chorreante
de luz de la inocente magia negra.
....A pie, y despacio, vamos subiendo
hacia calles por donde ahora solo pasan
imágenes tuyas, las más íntimas.
Los postigos se cierran. La poca
luz que aún queda, es toda
para nosotros, y vamos bordeando muros
sin farolas, que se abren como un rojo
mar de baldosas, y huele a fondo
de mar, a humos podridos y, súbitamente,
la verde exhalación de un pino fresco.
Dame la mano. Haz ver que tienes miedo
de volver atrás, de traspasar otra vez
la puerta del colegio, y de recuperar
la estupefacción de los antiguos juegos
bajo estos pinos fuera del tiempo, bajo
el tiempo. Será un instante. Transcurre un
momento, y ya se rasga, como seda
marchita, que tapiza un viejo sofa.
No puedes perderte más. Dame la mano
que es la buena obra del pasado,que eres tú.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario