AMISTAT DEL BRAÇ
El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava,
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
AMISTAD DEL BRAZO
El metro iba lleno. Yo me cogía
al barrote niquelado junto a la puerta.
Tenía el brazo tenso, y toleraba,
aquel peso tibio, persistente, en el antebrazo.
Quedábamos pocas personas cuando me giré.
Era muy joven. Fea y pobre, descarnada,
como una delgada cabra magrebina
que presionaba con la frente, cerrando los ojos,
abalanzada toda por carencia,
un brazo aún de nadie, libre y promiscuo,
y no veía que alguien ya se recuperaba
y se aislaba delante suyo. Yo, demasiado joven,
también, no había aprendido a reconocerme
en la aceptación más que en la elección.
Abandoné el brazo, como si no fuera mío,
y no miré más, angustiado
hasta la estación, y la súbita irrupción
de una cuerda de violoncelo, la más baja.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario