miércoles, 19 de diciembre de 2018

"Teresa, saps?, tu i jo, en aquest escenari..." de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

Sense llop ni destrals


I

Teresa, saps?, tu i jo, en aquest escenari,
fem papers diferents amb distints decorats.
A mi m’agrada el te. Duc els llavis pintats.
I m’he emportat la lluna al calaix de l’armari.

I si surto del meu recer és de puntetes.
Tu camines amb urc pel terreny enemic
i mires endarrere, on hi ha les violetes,
com si fossin parracs d’un vestit molt antic

que has desat fa molt temps a les golfes mes altes.
I et plau pel bosc hostil prendre l’arc de sageta
i fer blanc en un cel endevinat de fresc.

Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc
i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes?
L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)



Sin lobo ni hachas


I

¿Sabes, Teresa?, tú y yo, en este escenario,
interpretamos papeles diferentes con distintos decorados.
A mi me gusta el té. Llevo los labios pintados.
Y me he llevado la luna al cajón del armario.

Y si salgo de mi refugio es de puntillas.
Tú caminas con orgullo por terreno enemigo
y miras atrás, donde están las violetas,
como si fueran harapos de un vestido muy antiguo

que has guardado hace mucho en el desván mas alto.
Y te place en bosque hostil tomar el arco de flechas
y hacer blanco en un cielo adivinado hace poco.

Pero, observa, ¿te das cuenta que nos cose el mismo muérdago
y el viejo teatro nos ata con telarañas enfermas?
El aplauso de los dioses nos señala la derrota.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario