viernes, 7 de diciembre de 2018

"En bosc amarg cavalca un vent salvatge" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


XI

En bosque amargo cabalga un viento salvaje.
¿Qué rocío corta las uñas del caballo
y devuelve las hierbas del estrago?
No hay hachas que desramen el paisaje.

Sin pendones y libres de guía
las horas acicatean al gallo
y separan la luna del espejo
cuando viene la noche y se nos lleva de rehén.

Barcas de amor incendian la playa
y abren camino, sin sombra de escandallo.
Lejos de toda cordura, y muy cerca del precipicio,

clavo la red en la carne del oleaje
para tomar los ojos al mar, en la resiega,
y el corazón en el mismo viaje.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario