jueves, 20 de diciembre de 2018

"No és el foc sinó l’aigua que em crema" de Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

II

A Quima Romagosa

No és el foc sinó l’aigua que em crema.
Duc l’escorpí com una agulla al pit.
I sota el tel de l’estany adormit
s’obre el celler d’una amarga verema.

El sol fa ull al tombant del canyar
i em signa amb urc, segur del seu imperi.
Però un fosc sortilegi, per misteri,
em blega al fons, on l’espill s’esquerdà.

Amfibi estrany, vern de fulla dispersa,
em faig aranya per teixir-me un eix
i invento un pont de l’ocell fins el peix.
Si hi pogués arrelar, una i diversa…!

El vent s’enduu la fràgil aliança
i els fils segats al nus de l’esperança.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)


II

A Quima Romagosa

No es el fuego sino el agua la que me quema.
Llevo el escorpión como una aguja en el pecho.
Y bajo la superficie del lago dormido
se abre la bodega de una amarga vendimia.

El sol me guiña el ojo al final del cañaveral
y me apunta con orgullo, seguro de su imperio.
Pero un oscuro sortilegio, por misterio,
me dobla en el fondo, donde el espejo se rajó.

Anfibio extraño, aliso de hoja dispersa,
me hago araña para tejerme un soporte
e invento un puente del pájaro hasta el pez.
¡Si pudiera arraigar, una y diversa ...!

El viento se lleva la frágil alianza
y los hilos cortados en el nudo de la esperanza.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario