X
Mentre el vent, cec,
esqueixava un tabal
que amb veu de nit
feia néixer la lluna,
he begut el teu
filtre a plena duna.
La mar ha pres un
tint de carnaval.
Com una ballarina
amb cor boscà
m’he allunyat de
puntetes del paratge.
I si he deixat trena
i estel, per gatge,
m’he endut senyals
d’esglai a cada mà.
Però el beuratge
amara la madeixa
dels meus neguits.
I, feta sargantana,
per les graus del
desig sense barana
torno, ben d’amagat
de mi mateixa.
I t’abraço amb
l’angoixa vegetal
d’un bosc d’amor
ofert a la destral.
Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
X
Mientras el viento,
ciego, rasgaba un atabal
que con voz de noche
hacía nacer la luna,
he bebido tu filtro
a plena duna.
La mar ha adquirido
color de carnaval.
Como una bailarina
con corazón silvestre
me he alejado de
puntillas del paraje.
Y si he dejado
trenza y estrella, por prenda,
me he llevado
señales de espanto en cada mano.
Pero el brebaje
empapa la madeja
de mis desasosiegos.
Y, hecha lagartija,
por los peldaños
del deseo sin barandilla
vuelvo, a escondidas
de mí misma.
Y te abrazo con la
angustia vegetal
de un bosque de amor
ofrecido al destral.
Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario