"Hi ha un àngel sense cel al fons d’aquest de aquest mirall..." Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

V

Per a Adela Costa

Hi ha un àngel sense cel al fons d’aquest mirall

amb els llavis pintats de sol que va a la posta.

Du un estigma a la pell que demana resposta

i uns ulls esbatanats que fan d’amagatall

a l’aigua dels torrents. Porta el ròssec de l’astre,

dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.

Com en país estrany, closes totes les portes,

erra obstinadament, com si seguís un rastre.

Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia

i amb alfabets prestats, inventem per demà.

El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.

La pluja esborrarà tots els camins del dia.

Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,

amb el fang sense ahir, com si fossin uns altres…

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

V

Para Adela Costa

Hay un ángel sin cielo al fondo de este espejo

con los labios pintados de sol que va a la puesta.

Lleva estigma en la piel que demanda respuesta

y unos ojos abiertos que sirven de escondrijo

al agua de torrentes. Lleva rastro del astro,

de los bosques y años. Y un deje de hojas muertas.

Como en país extraño, obstruidas las puertas,

yerra obstinadamente, cual si siguiera un rastro.

Señales que no están, que, con ceniza de locura

y alfabetos prestados, inventamos para mañana.

El nublado más hondo se forma con nosotros.

La lluvia borrará todos los caminos del día.

Amasaremos viejos sueños, bajo un cielo lila,

con barro sin pasado, como si fueran otros... 

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1978-1979)

(Versión de Pedro Casas Serra)