domingo, 26 de marzo de 2017

“REFLEXIÓ DOMÈSTICA AMB MOTIU D'UN HOMENATGE A POMPEU FABRA” de Francesc Parcerisas (Triomf del present. Obra poètica (1965-1983), 1991)

REFLEXIÓ DOMÈSTICA AMB MOTIU
D'UN HOMENATGE A POMPEU FABRA

El fet és que en aquells temps el pais rumbejava
-anava a més, com diuen de les filles les menestrales-,
i la maquinària tèxtil era importada normalment d'Anglaterra,
érem néts de pagesos i les calaixeres suraven duros,
calia una llengua polideta, amb gramàtica.

¡No us esvereu, que ja veureu com acaba!
Amb totes aquelles cosetes haviem bastit
una situació respectable, una mica escanyada per als pobres
-confessem-ho, que ja són penes passades.
Després la història s'embolicà, coses que arriben sovint,
i només ens quedà la parla, que amagàvem als racons,
i els llibrots polsosos i prohibits, banderes poques,
que els veïns les denunciaven.

I vet aquí que de la sina sintàctica
rebrotà, una mica subreptíciament,
el sentit de la responsabilitat col.lectiva
-exagero una mica perquè es tracta d'un homenatge.
Tanmateix, de moment, sembla que les coses
estiguin una punta aturades,
com és propi d'una situació dialèctica de retenció.
I per avui ja n'hi ha prou.

***

¿Qui em pagarà el poema? -he preguntat.
I, escolteu, ningú no respon.
Els poetes viuen farts,
dediqueu-los quatre ratlles.

Francesc Parcerisas (Triomf del present. Obra poètica (1965-1983), 1991)


REFLEXIÓN DOMÉSTICA CON MOTIVO
DE UN HOMENAJE A POMPEU FABRA

Lo cierto es que en aquellos tiempos el pais rumbeaba
-iba a más, como dicen de sus hijas las trabajadoras-,
y la maquinaria textil se importaba normalmente de Inglaterra,
éramos nietos de labradores y las cómodas rebosaban duros,
hacía falta una lengua aseadita, con gramática.

¡No os alarméis, que ya veréis como acaba!
Con todas aquellas cositas habíamos construido
una situación respetable, un poco ahogada para los pobres
-confesémoslo, que ya son penas pasadas.
Después la historia se complicó, cosa que ocurre a menudo,
y sólo nos quedó el idioma, que escondíamos por los rincones,
y los librotes polvorientos y prohibidos, banderas pocas,
pues los vecinos las denunciaban.

Y he aquí que del seno sintáctico
rebrotó, un poco subreptíciamente,
el sentido de la responsabilidad colectiva
-exagero un poco porque se trata de un homenaje.
Aún así, de momento, parece que las cosas
están algo paradas,
como es propio de una situación dialéctica de retención.
Y por hoy basta ya.

**

¿Quién me pagará el poema? -he preguntado.
Y, escuchad, nadie responde.
Los poetas están hartos,
dedicadles cuatro líneas.

Francesc Parcerisas
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario