jueves, 22 de enero de 2015

"Els fruits saborosos", I. COM LES MADUIXES, de Josep Carner

ELS FRUITS SABOROSOS (1906)

I. COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració 
i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
                cull ara les maduixes arrupides,
                tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
                              al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner




LOS FRUTOS SABROSOS (1906)

I. COMO LAS FRESAS


Come fresas la abuela de antes de San Juan;
por más frescas, las quiere cogidas por un niño.
De ahí, la nietecita pequeña, que es Pandora,
sabéis, la que se encanta frente a un resplandor
y creciendo tranquila y en plena admiración
con los ojos cerrados, alza al cielo la cara,
ella, que aún no dice palabras atrevidas
y que entremezcla en una música los sentidos,
                coge ahora las fresas encogidas,
                tinta en rosa la punta de los dedos.
Cada día la sientan, resguardada del viento,
                                en el lecho de fresas.
Y mira como el aire mueve sombras ligeras,
y decanta el pesar antes que el pensamiento.
Ama la correhuela y aquel césped tan fino,
cree que el cielo acaba por detrás del jardín.
En vano la fresera su abundancia cubría;
al extraer las fresas del refugio sombrío,
Pandora se enrojece, trabaja, se extasía:
si ha encontrado más de una, los ojos alza y ríe.
Pandora siempre ha visto el cielo aserenado;
ignora la tormenta y el grito de las brujas.
Es su fe y es su vida la luz de par en par.
El mundo, en maravillas y juegos ajetreado,
es pequeño, rojizo, fresco como las fresas.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)

4 comentarios:

  1. Muy bonito este poema de J. Carner. No lo conocía y me ha incitado a leer a este poeta que hace tiempo tengo olvidado.

    Un abrazo, Pedro. Haces una buena tarea recordándonos a los grandes poetas.

    ResponderEliminar
  2. Esta obra de Carner es especialmente hermosa, tierna y florida, Fany. En ella la Naturaleza despliega toda su serenidad.
    Un abrazo.

    ResponderEliminar
  3. Pandara mantiene alguna reación con Pandora (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pandora) ?
    Gracias.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No lo sé, aunque yo lo he traducido así. Disculpa la tardanza en contestarte.

      Eliminar