jueves, 29 de enero de 2015

“Els fruits saborosos”, VIII. LES MAGRANES FLAMEJANTS, de Josep Carner

VIII. LES MAGRANES FLAMEJANTS

És nit; sola i plorosa diu la muller d'Alcides:
-Oh Hera, gran deesa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d'or.

Car t'és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s'apaguin, de tan enamorades,
i s'ompli de victòries el tàlem dels mortals.

I sola presideixes, del cim de la claror,
l'aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t'arbores, ara t'ajeus en la peresa
al cobrí de la roda de neu del teu pagó.

Allunya'm, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.

Aquelles nits anyoro d'enfosquiment tan clar,
quan queien flors dels arbres que el ventitjol despara
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me'n queia, sense la força d'anusar.

Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada:
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.

Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d'amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.

I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Josep Carner




VIII. LAS GRANADAS LLAMEANTES

Noche; sola y llorosa, de Alcide, dice esposa:
-Oh Hera, inmensa diosa, oye mi corazón,
antes que a Zeus cautiven aromas exquisitos
y su mirar te cerque de riadas de oro.

Pues te complace ver, en suaves llamaradas,
como tiemblan, se entregan los cuerpos matronales,
que las voces se apaguen, de tan enamoradas,
y llenen de victorias tálamos de mortales.

Y sola tú presides, desde cima de luz,
el choque de miradas presto en lucha encendidas,
y ahora te encabritas, ahora echas perezosa
resguardada en la rueda de nieve de tu pavo.

Aleja, protectora, las horas agoreras:
mi voz y mis pisadas sólo hallan soledad,
la mismísima lámpara da pobres parpadeos
cual si, por añoranza, le menguara virtud.

Añoro aquellas noches de oscurecer tan claro,
cuando caían flores que el viento levantaba
cuando él la cara mía llevaba hacia su cara
y el brazo me caía, sin fuerza de evitar.

Enciende el viejo ardor, Hera, con tu mirada;
que este silencio sea batido por el ruido.
La vieja puerta espera su agitado revuelo:
mi cuerpo pide besos que tumben como el viento.

Alcides, al cogerme, dijo aún de mis brazos
que eran una guirnalda de amor, toda florida.
Oh Hera, en su retorno lo apretaría bien,
sería mi guirnalda fuerte como una brida.

Desnudando, de día, las huertas y jardines,
en premio a tus querencias del todo soberanas,
tus templos ornaría de llameantes granadas
que, bien heridas, lanzan su lluvia de rubíes.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario