miércoles, 28 de enero de 2015

“Els fruits saborosos”, VII. AGAVÉ I LES CASTANYES, de Josep Carner

VII. AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.
Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.

EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.

Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.

–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.

Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.

I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Josep Carner




VII. AGAVÉ Y LAS CASTAÑAS

Tiene Agavé las manos suaves y frioleras.
Recoge las castañas de un fuego de romero
y va sacando cáscaras y come las migajas.
La oscuridad empieza a tientas su camino.

Frutos chisporrotean para hacerla reír.
La llama quiere hablarle, cual piadosa hada.
¡Porque Agavé es tan buena, tan dulce de mirar!
Tiene un blancor muy triste, un poco amarillento,
y empieza en sus cabellos la plata a tiritar.

Las hermanas están casadas; ella sola
vive en la fría casa, cada noche más grande.
Quejosa, atardeciendo, la ventolera vuela,
los muros se oscurecen y el techo va alejando.

–Castañas, buen calor para dedos de niño
cuando es alegre el aire que desbarata rizos
y se ve en cada cosa un chispazo encendido
como a otro saludando alegre en nuestros ojos.

A mi lado se hallaba el hada gris y bella
que en las penas nos daba dulces y una canción.
Ahora son mis cabellos cenizos cual los de ella;
la que yo era falta devora la que soy.

¡Y las pasadas horas, cómo se vuelven chicas,
y en las que están cercanas, qué oscuridad mortal!–
Tiene Agavé las manos suaves y frioleras;
por pena sus sortijas son ya de oro enfermizo.

Josep Carner
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario