V
Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m'ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i mes anys, en dies de sequera,
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.
Beguem el vi de la collita propia,
que sé com esta fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
Ara, amics, anem
a celebrar l'àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l'esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.
V
Seguidamente voy a cocer esos alimentos
que no sólo me ha dado la tierra,
sino el cuidado con que los regué
años y años, en días de sequía,
durante el tiempo seco. Los cuezo con poca sal,
no perdieran su sabor; De sobra sé, amigos,
que no os gusta la cocina complicada.
Bebamos el vino de la propia cosecha,
que sé como está hecho: vendimié el viñedo
de cepas de amor, de anhelo y de pena,
mirando el mar, y prensé la uva
con pies de caminante, y pasó en el lagar
los días justos.
Ahora, amigos, vamos
a celebrar la comida de hermandad;
no es necesario hablar de nada, pues la chispa
del espíritu se manifiesta en los ojos
y somos uno sabiéndonos solidarios.
VI
Oh cessa tot, al centre del silenci,
quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant
i sense afany de res, com en un temps
imaginat:
                allà, més d'una volta
vàrem estar, potser perquè estimàrem
sense desig: no ens vàrem mai tocar,
ni no ens besàrem amb goluda fúria,
ans reteníem constantment l'alè,
plens de ser l'un miracle per a l'altre,
vivint en el poètic, assumint
que no és dat poseir res, només absència
devers on es camina amb ulls oberts
a la claror invisible.
                                  Sí, de què
viuríem si no fos d'aquets besllums
de permanència feliç, quan tot es precipita
sense parar a l'abisme i bufa un vent
sense recurs?
                      L'oasi
del pur estar beat, l'enyora sempre
l'itinerant.
                  Qui busca en trobarà
potser un miratge fèrtil, que l'oasi
no és enlloc.
                    Què ho fa que el recordem?
VI
Oh cesa todo, en el centro del silencio,
quieto, sin fisuras, y ya es muy distante todo
y sin afán de nada, como en un tiempo
imaginado:
                  allá, más de una vez
estuvimos, quizás porque amamos
sin deseo: no nos acariciamos nunca,
ni no nos besamos con glotona furia,
más bien reteníamos constantemente el aliento,
completos por ser el uno milagro para el otro,
viviendo en lo poético, asumiendo
que no es posible poseer nada, sólo ausencia
hacia donde se camina con los ojos abiertos
a la claridad invisible.
                                  Sí, ¿de qué
viviríamos si no fuera por estos atisbos
de permanencia feliz, cuando todo se precipita
sin cesar al abismo y sopla un viento
sin recurso?
                    El itinerante
añora siempre el oasis
del puro estar beato.
                                Quién busca encontrará
quizás un fértil espejismo, pues el oasis
no está en ninguna parte.
                                      ¿Qué hace que lo recordemos?
VII
Què significa en veritat
tenir records?
                        Una campana buida
toca a passat, i totes les figures
del pessebre a la llum del celobert
del pis antic, solemne, es deixondien
frisoses d'anar a plaça, que el Nadal
era ja prop, clar i entelat.
                                  Vastes i buides,
les cambres de grans llits de matrimonis
una mica ja vells: emana fred silenci
de la claror somorta d'aquests vidres
esmerilats.
                      Quan tu no hi siguis,
què se'n farà de tot això que fou
ànima teva persistent d'argila,
que tot ho guarda imprès i tou malgrat
no ser-hi tu?
              Seràs record
de tu mateix, estel que voleja, solt,
en un remot suburbi dellà el temps,
sense mà que el retigui, ja el cordill
amb el deçà, trencat?
                          Ara, però, m'estic
bevent recança, en un racó de vespre
del meu hivern: ressonen cascavells,
veus alegres d'infant s'oculten pel silenci,
jugant a fet, i corrugades fulles
mortes de faig s'arremolinen, ertes,
sota una ràfega de vent furtiu
de l'apagat, respectuós novembre.
Es drecen altes les muntanyes. Neva.
Crema a l'estufa bosc.
                                      Aquí, tot, ara,
s'ha deturat.
VII
¿Qué significa en verdad
tener recuerdos?
                            Una campana vacía
toca a pasado, y todas las figuras
del pesebre a la luz del patio de luces
del piso antiguo, solemne, se espabilaban
impacientes por ir a la plaza, pues la Navidad
estaba ya próxima, clara y empañada.
                                          Vacíos y vastos,
los aposentos con grandes camas de matrimonio
ya un poco viejas: un silencio frío emana
de la claridad mortecina de estos vidrios
esmerilados.
                      Cuando no estés,
¿qué será de todo esto que fue
tu alma persistente de arcilla,
que todo lo guarda impreso y blando a pesar de no
ser tú?
¿Serás recuerdo
de ti mismo, cometa que volea, suelta,
en un remoto suburbio de aquel tiempo,
sin mano que la retenga, ya roto el cordel
por esta parte?
                            Pero, ahora, me estoy
bebiendo sentimientos, en un rincón del anochecer
de mi invierno: resuenan cascabeles,
voces alegres de niños se ocultan por el silencio,
jugando al escondite, y arrugadas hojas
muertas de haya se arremolinan, yertas,
bajo una ráfaga de viento furtivo
del apagado, respetuoso noviembre.
Se elevan altas las montañas. Nieva.
Quema en la estufa el bosque.
                                                Ahora, aquí, todo,
se ha detenido.
VIII
Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l'avinguda, el pomerar
s'ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es van apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                      Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                    m'enterboleixo, veig
per clivelles al mur la naixença d'albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                    tot l'enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                        Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                      Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d'alguna cosa certa,
certíssima:
                  estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                    D'ençà d'aquell excés
totes les coses se'm canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d'acer; si cavallets de fira,
en constel.lacions.
                              I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                    que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                  Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.
VIII
Otro invierno y cada vez más árido:
en lo hondo de la avenida, el manzanal
se ha vuelto una mancha de silencio
lila que ya no rasga ningún ladrido,
planicie allá, y se va apagando deprisa.
¡Adiós!, ¡adiós!
                          Embriagado de olores
de humo de leña en el bosque y de resinas,
enciendo la salamandra de los recuerdos,
que tira bien:
                    me enturbio, veo
por las grietas del muro el nacimiento de amaneceres
antiguos que no llegaron a ser
pleno día nunca,
                          todos los escombros de los años,
aquí y allá, trozos de mármol, fuegos,
árboles viejos secos. Y en muchas vías muertas
trenes parados.
                        Soy una buhardilla llena
de trastos viejos, pero nadie
oirá ningún ruido cuando la devaste
la máquina del tiempo.
                                    Pues alguien un día
entró bruscamente, transfigurándola toda
y con tanta luz que me quedé ciego,
pero vidente de algo cierto,
certísimo:
              una quieta estrella mirándome fijamente
en la oscuridad.
                        Desde aquel suceso extraordinario
todas las cosas siempre se me transforman
en otras mejores, insólitas; si piedras,
en diamantes; si dedales, en campanas
tocando a fiesta; si agujas de coser,
en pararrayos de acero; si caballitos de feria,
en constelaciones.
                            Así, pues, es falsa
cualquier queja que formule, todo gemido que profiera,
todo lloriqueo:
                      que, sin embargo, lo que perdura
lo fundan los poetas.
                                Tanto es así que el árido
invierno con que se abría este poema
se ha vuelto, al escribirlo, fértil junio
feliz, afirmativo, ilimitado,
y todo el trigo se vuelve pan de vida.
JOAN VINYOLI (De "Passeig d'aniversari", 1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario