"Cants d'Abelone!", (IX), de Joan Vinyoli

...I què faré de mi
si ja no sé com expandir-me?
Com aniria més enllà d'on sóc?
I que m'espera que no sigui vent
efímer que passa?
Per això visc en desenfrè quiet
parlant del foc o de la pedra o dels núvols.

L'arbre de sang es ramifica, diuen,
a les entranyes, que aquest fruit és bo.
Per a quin fruit a mi van escollir-me,
que moro de sentir-me'l i no poder-lo dar?

Ah, no sé si mai més el silenci vespral moderarà els meus batecs
ni si mai més podré cabre en els jardins de la terra.
Cantaré sola allargant els braços.
Dormiré dreta amb els ulls oberts.

JOAN VINYOLI


(IX)

...¿Y qué haré conmigo
si ya no sé como expandirme?
¿Cómo iría más allá de donde estoy?
¿Y qué me espera que no sea viento
efímero que pasa?
Por eso vivo en desenfreno quieto
hablando del fuego o de la piedra o de las nubes.

El árbol de la sangre se ramifica, dicen,
en las entrañas, pues este fruto es bueno.
¿Para que fruto me escogieron a mí,
que muero de sentirlo y no poderlo dar?

Ah, no sé si nunca más el silencio vespertino moderará mis latidos
ni si nunca más podré caber en los jardines de la tierra.
Cantaré sola alargando los brazos.
Dormiré de pie con los ojos abiertos.

JOAN VINYOLI
(Versión de Pedro Casas Serra)