"El gaig, l'òliba i el rossinyol" de Màrius Torres

Fou en la nit del arbres. Jo creuava
bosc a travès, alegre com el vent,
les clarianes de la lluna blava

i el vent, o el ritme del meu pas, més lent,
traí el secret de la meva presència
a tres veus que em parlaren vivament.

La primera era vil: amb estridència
es reia de la nit, la fe, l'amor.
Era un gaig embriac, foll d'insolència.

Una òliba xiulant en to menor
em va parlar després, magra sibil.la,
provant de seduir-me pel terror.

Però ni l'altra veu, dolça i tranquil.la,
d'un rossinyol cantant en un xiprer
no m'aturà. La lluna que vigil.la

la seva nit, eixint del bosc digué
a la meva ombra sense pes. -Espera!
crida aquest cor que deixes presoner

de les tres veus, o blanca viatgera...
Però era tard, i no vaig tornar enrera.

Màrius Torres (Abril, 1937/octubre, 1938)



El gallo, la lechuza y el ruiseñor

Cuando duermen los árboles, cruzaba
bosque a través, alegre como el viento,
los claros de la luna azul

y el viento, o el ritmo de mi paso, algo más lento,
traicionó mi presencia
a tres voces que me hablaron vivamente.

La primera era vil: con estridencia
reía del amor, la fe, la noche.
Era un gallo repleto de insolencia.

Una lechuza silbando en do menor
me habló poco después, flaca sibila,
probando seducirme por terror.

Ni siquiera otra voz, dulce y tranquila,
de un ruiseñor cantando en un ciprés
me paró. La luna que vigila

su noche, saliendo del bosque
dijo a mi sombra ligera. -¡Espera!
llama a este corazón que dejas preso

de las tres voces, oh blanca viajera...
Pero era tarde, y no me volví atrás.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)