LA
MENDICITAT DEL QUE DIUS
… publicar
vull la vostra desonor,
per
tal que’s lluny de vós tota la gent.
GUILLEM
DE MASDOVELLES
Aquest
to moral que empres,
amb
la ira de Moisès baixant de la muntanya,
et
fa als seus ulls un summe sacerdot,
perquè
mai ningú els ha tractat amb duresa.
Són
un poble petit, amb la felicitat perduda
i
un futur perjudicial, però no tenen, com tu,
la
vida que et pressuposen, i callen, obeeixen,
perquè
de fet cap autoritat és il.lusòria, és així,
i
són serps i s’arrosseguen.
Jo
conec la teva retòrica de la tragèdia
no
sols per la mendicitat del que esperes,
sinó
per la vanitat del que dius.
La
teva feblesa és que ningú no et basta,
el
llanguiment et fa la vida activa,
la
teva experiència de la carn no és cap infusa ciència,
el
teu apocalipsi no revela, és una estratègia,
una
pàtria perduda on només hi vius tu,
un
paroxisme disfressat,
una
postura afectiva que pretén el contrari,
com
fan els grans estafadors o els bons poetes.
Així
com aquell que olora un plat i dubta
entre
el fàstic o la gana, i no se’n surt,
i
retreu a aquest i a l’altre,
a
tots els supòsits incorrectes de la vida,
i
no menja ni deixa menjar, i no es calma,
així
actuaves tu amb mi a temps complet,
com
un ésser que va néixer vell,
fet
pel retret i la feblesa.
Jordi Virallonga (Amor de fet, 2016)
LA
MENDICIDAD DE LO QUE DICES
… publicar
quiero vuestro deshonor,
para
que se aleje de vos toda la gente.
GUILLEM
DE MASDOVELLES
Este
tono moral que empleas,
con
la ira de Moisés bajando de la montaña,
te
hace a sus ojos un sumo sacerdote,
porque
nunca nadie los ha tratado con dureza.
Son
un pueblo pequeño, con la felicidad perdida
y
un futuro perjudicial, pero no tienen, como tú,
la
vida que te presuponen, y callan, obedecen,
porque
de hecho ninguna autoridad es ilusoria, es así,
y
son serpientes y se arrastran.
Yo
conozco tu retórica de la tragedia
no
solo por la mendicidad de lo que esperas,
sino
por la vanidad de lo que dices.
Tu
debilidad es que nadie te basta,
la
languidez te hace la vida activa,
tu
experiencia de la carne no es ninguna ciencia infusa,
tu
apocalipsis no revela, es una estrategia,
una
patria perdida donde solo vives tú,
un
paroxismo disfrazado,
una
postura afectiva que pretende lo contrario,
como
hacen los grandes estafadores o los buenos poetas.
Como
aquel que huele un plato y duda
entre
el asco o el hambre, y no se decide,
y
reprocha a éste y al otro,
a
todos los supuestos incorrectos de la vida,
y
no come ni deja comer, y no se calma,
así
actuabas tú conmigo a tiempo completo,
como
un ser que nació viejo,
hecho
para el reproche y la debilidad.
Jordi Virallonga (Amor de fet, 2016)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario