"Els rostres en els somnis" de Màrius Torres

Igual com a l'amor, en una hora més viva,
s'acosten els desigs, somriuen i se'n van,
deixant només la llum d'un somriure que arriba,
els rostres en el somnis s'esvaeixen, cantant.

Fosc entre dues llums, un silenci separa
els meus sentits que dormen del sentit del seu joc.
Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen, de no entendrem tampoc.

O rostres, ¿què ens uneix, a través la tenebra?
El meu cor ve a vosaltres, àgil i com amb febre,
i mai no us veu ulls ni us pot comprendre els mots.

Hostes alats, llanternes de la meva alegria!
¿Per què no sou mai tants com el meu cor voldria,
si quan en veniu molts no tinc cor per a tots?

Màrius Torres



Los rostros en los sueños

Igual que en el amor, en una hora más viva,
se acercan los deseos, sonríen y se van,
dejando solamente la luz de una sonrisa,
los rostros en los sueños se deshacen, cantando.

Oscuro entre dos luces, un silencio separa
mis sentidos que duermen del de su diversión.
Hablan en una lengua misteriosa y diáfana;
si les hablo, sonríen, de no entender tampoco.

¡Oh rostros!, ¿qué nos une a través de la niebla?
Mi pecho va a vosotros, ágil, como con fiebre,
y nunca os ve los ojos ni entiende las palabras.

¡Oh huéspedes alados, linternas de mi gozo!
¿Por qué nunca sois tantos como yo bien quisiera,
si cuando venís muchos no hay pecho para todos?

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)