"Uns ulls en un retaule" de Màrius Torres

M'agenollo en el fons de la meva paraula,
infinit de silenci d'uns ulls coberts de pols!
Ulls oberts entre l'or i el rosa d'un retaule,
¿qui, abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les ànimes clares
que parlen als meus somnis d'un univers d'amor?

Bell àngel somrient, aquesta llum tranquil.la
que més enllà del verm que et menjà la pupil.la
s'eleva, com un càntic, del fons del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d'exemple
a la lenta ironia dels cels del capaltard,
al perfum de l'encens quan ha caigut el temple.

Màrius Torres



Uns ulls en un retaule

Me arrodillo en el fondo de mi pobre palabra,
¡infinito silencio de ojos bajo el polvo!
Abiertos entre el rosa y el rojo de un retablo,
¿quién ha tenido, antes, este sueño tan dulce?

Anónimo maestro, ¿percibiste o inventaste
con un arte infantil y simple de temor,
los ojos, esos ojos de las ánimas claras
que le hablan a mis sueños de un espacio de amor?

Bello ángel sonriente, esta luz tan tranquila
que a pesar del gusano que comió tu pupila
se eleva, como un cántico, de tu honda mirada,

si el mundo comprendiera, serviría de ejemplo
a la lenta ironía del cielo atardecido,
al perfume de incienso cuando el templo ha caido.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)