Al peu de la calçada, que segles de fatiga
han mantingut oberta del continent al mar,
en un gran erm, cruïlla dels vents i de l'atzar,
s'esgruna el bat del sol la noble pedra antiga.
Ella és tot el que resta de la imposta d'un arc
sota el qual ressonaren les legions romanes
i s'inclinaren les polsoses caravanes.
Ara, només cenyida de groc sisimbri amarg,
els dies i els ocells li roseguen els caires.
Sap que mor una mica a cada embat dels aires;
però, serenament acordada al seu fat,
por donar a qualsevol emperador que passi
una clara lliçó de seny i venustat,
plena d'orgull i pàtina, com un fragment d'Horaci.
Màrius Torres
La piedra antigua
Al pie de la calzada, que siglos de fatiga
han mantenido abierta del continente al mar,
en un páramo, cruce del viento y el azar,
se desmenuza al sol la noble piedra antigua.
Es todo lo que queda de la imposta de un arco
bajo el cual resonaron las legiones romanes
y se inclinaron todas las viejas caravanas.
Ahora, sólo ceñida de amargo jaramago,
los días y los pájaros le corroen los bordes.
Sabe que muere un poco a cada soplo de aire;
pero, serenamente acordada a su hado,
puede dar a cualquier emperador que pase
una clara lección de belleza y cordura,
llena de orgullo y pátina, cual un trozo de Horacio.
Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario