"Bon dia d'octubre" de Màrius Torres

Sobre les branques que s'allarguen, quasi mortes,
o sol d'octubre, melangiosa delícia,
tu portes
a la seva tristesa la pàl.lida carícia
d'una esperança.
Tu, per als seus sentits ja gairebé acabant-se,
l'antiga meravella
d'una llum d'or, d'un aire suau, refàs, mes bella,
com per fer-les morir més amb recança.

¿Pensem, al teu escalf, que una altra primavera
ja arriba, i que l'hivern, cridat per tants avisos,
sols era
la sorpresa de plata dels primers dies grisos?
Ànima abrupta
de les arrels, que guardes dintre teu, incorrupta,
l'anhel de viure enlaire,
¿no veus els núvols tebis que passen, a mig aire
d'un cel on l'ultima oreneta dubta?

Ara és el temps que a aquells que han viscut sense amor,
els covards, els malalts, d'una altra joventut
l'enyor
els pren. I trèmuls, com si no haguessin viscut
més que dins seu,
tornen al somni tèrbol d'un vell abril, més lleu
ara, sol llangorós.
Ah, si prop de l'hivern l'amor encara els fos
daurat com tu, dia feliç i breu!

Màrius Torres


Buen día de octubre

Sobre las ramas que se alargan, casi muertas,
¡oh sol de octubre!, melancólica delicia,
tú llevas
a su tristeza la pálida caricia
de una esperanza.
Tú, para sus sentidos que se acaban,
rehaces aún más bella,
la antigua maravilla de una luz de oro y de un aire suave,
como para hacerlas morir con más pesar.

¿Creemos, a tu calor, que otra primavera
ya llega, y que el invierno, anunciado por tantos avisos,
sólo era
la sorpresa de plata de los primeros grises?
Ánima abrupta
de las raíces, que guardas en tu interior, entero,
el anhelo de crecer hacia arriba,
¿no ves las nubes tíbias pasar, a media altura
de un cielo donde duda la última golondrina?

Ahora es el tiempo en que a aquellos que han vivido sin amor,
los cobardes, los enfermos, de otra juventud
la añoranza
les coje. Y trémulos, como si no hubiesen vivido
más que en su interior,
vuelven al sueño turbio de un viejo abril, más leve
ahora, que el sol languidece.
¡Ah, si cercano el invierno el amor aún les fuera
dorado como tú, feliz y breve día!

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)