"Silenci de jardí" de Màrius Torres

Si el silenci tingués una ànima, que endins
viuria del seu cos! En la nit dels jardins,

encarnada en el cercle més íntim d'una rosa,
sentiria els estels tan enllà! Mig desclosa,

tot li fora frisança. Les ombres en els murs
de les ciutats dorments, on els vivents obscurs

respiren la nit... Lluny, el creixent de la basarda
d'un horitzó de porpra on el nou dia guarda

el seu exèrcit de remors... El desengany
de cada fulla d'ombra que somnia el seu tany

entre l'arbre i la llum... I desfer-se, ferida
d'una aigua que s'escola, o d'un ocell que crida,

amb un últim sentit per estimar l'esforç
d'un aroma de rosa que arriba fins els morts...

Màrius Torres



Silencio de jardín

¡Si el silencio tuviera alma, qué dentro
de su cuerpo viviría! ¡En la noche de los jardines,

encarnada en el círculo más íntimo de una rosa,
sentiría las estrellas tan lejos! Medio abierta,

todo le causaría impaciencia. Las sombras en los muros
de ciudades dormidas, donde oscuros vivientes

respiran la noche... Lejos, el creciente pavor
de un púrpura horizonte donde guarda el nuevo día

su tropa de rumores... El desengaño
de cada hoja de sombra que sueña su renuevo

entre la luz y el árbol... Y deshacerse, herida
del agua que se cuela, o del ave que llama,

con un último sentido para apreciar el esfuerzo
de un aroma de rosa que llega hasta los muertos...

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)