"Arbor mortis" de Màrius Torres

Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mor silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

Màrius Torres



Arbor mortis

Al punto que se nace se comienza a morir
y muriendo crece, y creciendo muere todo día.
Pere March

Dios, al primer latido de cada corazón,
siembra doble simiente en una sola tierra;
la vida rumorosa constante se deshila,
la muerte silenciosa a cada instante aumenta.

En la estancia más honda de nuestra circunstancia,
en donde sólo habitan esperanza y horror,
el Árbol de la muerte, vive y crece, interior,
de cuanto se marchita sobre nuestra existencia.

Cuando, tumultuoso, el viento del destino
lo agita, su ramaje, como esqueleto vibra.
Árbol, en primavera, que sacarás de mí,
ciñe, con tus raíces, mi cuerpo fibra a fibra.

Ofrecerán tus hojas sombra para el reposo
y un áspero perfume de alma vendrá a tus flores.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)