viernes, 14 de junio de 2019

M’he mirat al mirall i et veig a tu... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

M’he mirat al mirall i et veig a tu
- i no hi fa res que el trenqui en mil bocins -.
Ja no sé pas on són els meus confins:
Cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret – nu
de signes, de paraules, de camins -
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla, a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang, que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit del meus ulls i em repeteix.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Me he mirado en el espejo y te he visto a ti
- y no importa que lo rompa en mil pedazos -.
Ya no sé dónde están mis confines:
Cada trozo de vidrio nos es común.

Y miro ahora la cerradura - desnuda
de signos, de palabras, de caminos -
que queda frente a mí, feudo de nadie:
No hay reflejo que me sorba, noche adentro.

La luna ausente firma este cielo opaco:
Solo brilla, a tiro de piedra, una cicatriz
en forma de hoz, un rastro vivo
de sangre, que arriesga un jaque mate

suicida en tu sombra que surge
fijamente de mis ojos y me repite.

 Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario