L’aigua que fuig, és sols la meva set? de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’aigua que fuig, és sols la meva set?

I el fruit que lluu, més enllà de la tanca,

¿és sols l’orbesa de la meva llengua,

la saliva, la dent i la geniva?

La pell que és lluny, són només els meus dits?

I el foc que se’m fa escàpol, el meu fred?

¿L’illa de Mai sols és el meu deler

viatger que ha arrelat a trenc de platja?

El teu sexe, és només el meu desert?

I el paisatje proscrit rere els teus ulls,

és la fosca avidesa dels meus ulls?

El Tot que es fon, és només el meu Buit?

I, inabastable en l’alta solitud,

la teva mar, sols el meu suïcidi?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

¿El agua que huye, es solo mi sed?

¿Y el fruto que reluce, más allá de la valla,

es solo la ceguera de mi lengua,

la saliva, el diente y la encía?

¿La piel que está lejos, son solo mis dedos?

¿Y el fuego que se me hace fugitivo, mi frío?

¿La isla de Nunca solo es mi anhelo

viajero que ha arraigado al comienzo de la playa?

¿Tu sexo, es solo mi desierto?

¿Y el paisaje proscrito tras tus ojos,

es la oscura avidez de mis ojos?

¿El Todo que se funde, es solo mi Vacío?

¿E, inalcanzable en la alta soledad,

tu mar, solo mi suicidio?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

(Versión de Pedro Casas Serra)