miércoles, 5 de junio de 2019

L’endemà del solstici de la pluja... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’endemà del solstici de la pluja
començà la desfeta: No ho vaig veure
fins que l’estrall arreu plantà bandera
i els miralls de la nit em reflectiren
amb la pena clavada al mig del sexe.

Ho vaig saber, amor, de cop i volta,
i volia desfer les nostres passes
per desxifrar l’enigma: en l’hora fosa
no trobava cap rastre de petjada.

Sols esquelets calcinats de paraules,
fòssils de besos, presagis en cendra,
silencis que afitaven el silenci.

L’enyor interrogava precipicis
i el buit tornava, en l’eco, les preguntes
assassinades pels punyals de l’aire.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Al día siguiente del solsticio de la lluvia
comenzó la derrota: No lo vi
hasta que el estrago plantó bandera en todas partes
y los espejos de la noche me reflejaron
con la pena clavada en medio del sexo.

Lo supe, amor, de repente,
y quería deshacer nuestros pasos
para descifrar el enigma: en la hora fundida
no encontraba ningún rastro de huella.

Solo esqueletos calcinados de palabras,
fósiles de besos, presagios en ceniza,
silencios que observaban el silencio.

La añoranza interrogaba precipicios
y el vacío devolvía, en el eco, las preguntas
asesinadas por puñales de aire.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario