jueves, 20 de junio de 2019

De sobte et vaig conèixer: de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

De sobte et vaig conèixer:
Mar, i mare, i mirall.
Corrents vaig anar a dir-ho
a la vella xiqueta
òrfena, expoliada,
impenitent i muda
que em tibava a la pell
sense camí: per fi
l’hora arribava -foses
ella i jo, ja per sempre
- potser – podíem néixer
entre les teves cuixes.
Quan tot fou acomplert
vingué l’esglai del buit
però la teva veu
conjurava la mort
i em duia dolçament
sobre el ventre balmat
de l’amor. I aleshores
el xiscle contingut
tant de temps, va esclatar
perforant un espai
esbatanat de cop.
I uns ulls – els teus? - de sobte
impenetrablement
brutals m’exiliaren
del món – bruta deixia,
trist rebuig d’un naufragi
desorbitat i cec.
I el vidre d’unes mans
se m’encastà en el cos
i em llençà, sangferida
i nua, a les glaçades
balances de l’absència.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


De repente te conocí:
Mar, y madre, y espejo.
Corriendo fui a decirlo
a la vieja niña
huérfana, expoliada,
impenitente y muda
que me tensaba en la piel
sin camino: por fin
la hora llegaba -fundidas ya
ella y yo, para siempre
- quizá - podíamos nacer
entre tus muslos.
Cuando todo se cumplió
vino el temor del vacío
pero tu voz
conjuraba la muerte
y me llevaba dulcemente
sobre el vientre hueco
del amor. Y entonces
el chillido contenido
tanto tiempo, estalló
perforando un espacio
abierto de golpe.
Y unos ojos - ¿los tuyos? - de repente
impenetrablemente
brutales me exiliaron
del mundo - sucio legado,
triste rechazo de un naufragio
desorbitado y ciego.
Y el cristal de unas manos
se me encastró en el cuerpo
y me arrojó, malherida
y desnuda, a las heladas
balanzas de la ausencia.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario