lunes, 10 de junio de 2019

I sé que ets tu, i sé que no ets tu... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

I sé que ets tu, i sé que no ets tu
la sang que xuclo d’aquesta ferida.
Recordes? Menstruaven les estrelles
i un crit de primavera temerària
tacava els llençols lívids de la por:
ja cap lleixiu n’esborrarà l’empremta.
¿Recordes, lluny, l’escampadissa boja,
incruenta, bogal, roses enceses
del teu-meu sexe, entre la seda i l’ònix
- parany de melangies indomables:
Rellotge viu, contrallum d’hores foses
sense senyal, llunari i abraçada?
I ara que tu no hi ets, absurdament,
la sang se’m fa, absurdament, ferida.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Y sé que eres tú, y sé que no eres tú
la sangre que sorbo de esta herida.
¿Recuerdas? Menstruaban las estrellas
y un grito de primavera temeraria
manchaba las sábanas lívidas de miedo:
ningún lejía borrará la huella.
¿Recuerdas, lejos, la desbandada loca,
incruenta, holgada, rosas encendidas
del sexo tuyo-mío, entre la seda y el ónix
- trampa de melancolías indomables:
reloj vivo, contraluz de horas fundidas
sin señal, lunario y abrazo?
Y ahora que tú no estás, absurdamente,
la sangre se me vuelve, absurdamente, herida.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario